Armand de Fluvià, una reivindicació de l’arc iris en temps en blanc i negre

Armand de Fluvià és una de les cares més reconegudes de l'activisme homosexual durant els darrers anys del franquisme. Entre l'amenaça de la temuda Llei de Perillositat Social i la represió social i policial, va editar revistes clandestines i va ser un dels precursors de la primera marxa del dia de l'orgull a Barcelona, el 1977

Sandra Vicente
 
 
 
Armand de Fluvià | Sandra Vicente

Armand de Fluvià | Sandra Vicente

L’Armand de Fluvià (17 d’octubre de 1931) descansa a la butaca, encaixada a una cantonada de la sala, que fa funció de despatx i que dóna la benvinguda a un d’aquells pisos senyorials de l’Eixample de Barcelona. Una llum groguenca banya l’escena i perfila el seu rostre, aguditzant la sensació de viatge a temps passats, mentre de Fluvià tira la vista enrere, recordant la seva joventut com a activista i precursor del moviment gay a Barcelona durant els darrers anys del Franquisme.

“Ens reuníem a cases particulars, clandestines. Aquesta n’era una”, relata el veterà, passejant la mirada per la sala de la casa, la mateixa en què va néixer, créixer i compartir amb la seva mare fins la seva mort. Els homes, membres del MEHL (Movimiento Español de Liberación Homosexual primer i del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) després, entraven i sortien d’aquesta seu amagada per a organitzar publicacions, accions i, en definitiva, la resistència homosexual.

“En aquell moment, ser gai volia dir viure amb pànic. És impossible de transmetre”, relata de Fluvià. El règim s’encarregava, diu, de fer que molts gais es pensessin que “feien coses dolentes, per això molts es casaven o se suïcidaven”. I és que ser descobert com a gai no dirigia només cap a un possible rebuig social. “Érem considerats perillosos, pervertidors de menors. Es pensaven que anàvem darrera dels nens per a donar-los pel cul. Es veu que això és el que ens agradava”, ironitza. Per a la medecina eren “malalts”, per a l’església, “els pitjors pecadors” i per a la societat “el més horrible que un home podia ser. Érem donetes”.

Aquest rebuig social va prendre forma legal el 1970 amb la Llei de Perillositat Social, que plantejava la rehabilitació dels homosexuals. És en aquest moment que Armand de Fluvià pren la iniciativa i es convertí en un dels impulsors del MEHL, que va arribar a comptar amb uns 50 membres durant els primers anys. Les accions del Moviment havien de ser contundents, però discretes alhora: les cartes sense signar eren una de les vies de la resistència, ja que qualsevol mostra d’organització pública tindria conseqüències penals.

Així que, sense abandonar l’escut i l’anonimat del paper, van optar per la provocació. Van coordinar-se amb el director d’una revista gai parisenca per a que enviés a tots els procuradors de Las Cortes franquistes progaganda sobre homosexualitat i llei. “Volíem que se sabés que franquistes debatien sobre uns pamfletos que una organització homosexual francesa els havia enviat”. Amb accions com aquestes, es va aconseguir que els homosexuals per se no fossin considerats un perill públic. Només ho eren si “cometien actes d’homosexualitat”.

Armand de Fluvià | Sandra Vicente

Rehabilitació, exili i electroxocs

Un petó davant una veïna tafanera costava una denúncia a la policia. L’Armand mai no va ser enxampat; no va ser mai obertament gai davant la seva família, però tampoc no s’hi amagava. “Jo no tenia una mare xafardera que em regirés les coses, així que, per no haver de dir-li directament, deixava les meves revistes per a que les veiés”. Murri, creu que la seva mare sabia de la seva orientació sexual, “perquè portava els meus flirts aquí…”. Mai , però, no li va dir res, recorda tot admetent la sort que va tenir, “només em va recomanar que vigilés amb les meves amistats i a qui li explicava”.

Però l’Armand, tot i les precaucions indispensables, mai no va amagar qui era: “no t’has d’avergonyir. Si saps que no estas malalt, digues qui ets. Quan em deien ‘maricón’, jo contestava que sí que ho era. I quan em responien ‘vés a prendre pel cul’ jo feia ‘som-hi!’”, explica, entre rialles. Però aquests records que ara es passegen divertits per la seva memòria, als anys 70 el podrien haver dut a presó o als temuts centres de rehabilitació de Huelva o Badajoz.

El disseny de la teràpia de rehabilitació es diferenciava segons si s’era gai de naixement o per vici. Els primers eren “les boges, les afeminades. Els altres simplement és que no en tenien prou amb les dones”. Després de la diagnosi, venien entre un i sis anys de xerrades amb capellans, psiquiatres, o electroxocs entre fotos de dones i homes despullats. La rehabilitació, recorda de Fluvià, es feia a camps de treball. “Era com allò que deien els nazis que ‘el treball us farà lliures’. Doncs a nosaltres ens havia de fer ‘normals’”. Un cop es podia convèncer el jurat que “ja estaves bé”, venia la segona mesura: el desterrament. “Lluny de la família, d’on tenies la feina, hi havia poques possibilitats de supervivència, així que molts acabaven delinquint irremeiablement”.

Primer Pride a Barcelona, el 1977

D’una revista clandestina a la capçalera del Pride

Mentre molts companys marxaven a ‘rehabilitar-se’ i els altres encara no tornaven, va néixer la revista Boys, editada amb una multicopista comprada amb nom fals que es guardava a la carbonera de casa de l’Armand. Els textos es feien a la fàbrica del pare d’un amic, en Francesc, que tenia una màquina d’escriure. “Em tremolaven les cames amb el primer número: a partir d’aquell moment ja erem delinqüents”. Aquella va ser la primera de 18 entregues que van ser enviades a París des de Perpignan, on arribaven amb el cotxe ple de revistes.

Però aquesta clandestinitat va acabar amb la mort de Franco. El MEHL es va dissoldre i va néixer el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), format per militants comunistes, independentistes, anarquistes, liberals o socialistes. “Tota aquesta barreja de senyors, vam ser els que vam aconseguir muntar la primera manifestació de l’orgull a Barcelona”, el 1977. Va ser una marxa per reclamar l’abolició de la llei de perillositat que va acabar a cops i fortes càrregues per part de la policia. “Se’ns va ajuntar molta gent en aquella manifestació, molts heterosexuals que ens donaven suport, i la policia es devia escandalitzar pensant-se que tota aquella gent que baixava les Rambles eren gais!”.

Però l’Armand no hi era aquell dia, a Barcelona. Ell estava a Nova York, com a secretari general del FAGC, “manifestant-me amb la bandera catalana”. Se li nota l’anyorança, recordant des de la distància aquella primera victòria en democràcia dels gais catalans. “Tots els diaris de Nova York se sorprenien al dia següent de la gran manifestació gai a aquella ‘catòlica Espanya’”. I hauria de passar poc més d’un any per a que aquelles Cortes en les que encara ressonava el No-Do, deixessin fora homosexuals i prostitutes de la llei de Perillositat Social.

“Quan el perill va deixar de ser l’estat, van començar a ser els grups d’extrema dreta que ens perseguien i ens apallissaven”, comenta l’Armand, conscient que l’homofòbia encara impera arreu, inclús a societats pioneres en l’alliberament homosexual com Catalunya. Ressalta la llei catalana contra l’homofòbia i altres fites en què l’estat espanyol va ser pioner, com la legalització del matrimoni o l’adopció.

L’Armand s’ha casat (“amb un home, eh!”) i ha adoptat una criatura. Això darrer, però és una història que va quedar en família, ja que va ser pare adoptiu del seu nebot. El marit de la seva germana no volia el fill perquè “no volia que es deformés i ella no volia avortar”. Quan a la seva germana se li va començar a notar la panxa, ell va marxar. Àlex de Fluvia i de Fluvià, es deia. Però “se’m va morir de càncer amb 48 anys”, explica, amb un to més íntim i ple de tristesa. “Era pintor”.

El timbre de veu, però, li canvia quan recorda el seu ex-marit. “Un cubà”, diu, burleta. “Però no vam arribar a durar ni un any. Un desastre, el pitjor que he fet en ma vida”, confessa amb un to volgudament despreocupat. “La vida canvia, però en el nostre cas va canviar quan ja érem grandets, així que ho havíem d’intentar provar tot”, diu, com justificant-se, l’Armand. Mentre rememora les seves experiències de jove, un toll de quadres penjats a la paret i busts col·locats sobre les estanteries l’emmarquen. Passa una estona fins que hom se n’adona que són representacions del mateix Armand, uns anys més jove, però.

La imatge del jove i la veu de l’expert. L’Armand veu que el seu jo jove està sent observat i treu pitera, com si enlloc d’observar el bust les mirades recaiguessin directament sobre ell: “Jo és que de jove era guapo! Em miro i dic, carai, quin tio més bo. Ara però, no m’agrado gens!”. I s’entesta en fer un passeig per l’herència genètica de la que va treure la seva bellesa de joventut. Des d’un gran quadre que té d’ell mateix fins a fotografies i busts del seu pare i la seva mare, una parella realment atractiva.

La nostàlgia se li quadra davant dels ulls. “Jo és que vull viure fins als 90 anys, com a mínim”. Per això va començar a anar a veure la dietista del Lluis Llach (“una metgessa boníssima, eh!”) i de ser un carnívor aferrissat ha passat a ser vegetarià. “Ja t’he dit que la vida canvia”. I és que de catòlic ha passat a ateu. D’espanyolista a independentista i de monàrquic a republicà (de fet, va estar dues vegades a presó, però no pel seu activisme gai, sinó per associació il·lícita en grups monàrquics). “A la vida no pots estar totalment segur de res i tenim massa poc temps com per passar-lo equivocats. Millor rectificar i seguir caminant”.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*