Xina és València, València és Barcelona

En arribar al seu número vint, una sacsejada còsmica em va paralitzar tota l'espina dorsal, estorada davant la meravella, l'horror, Hollywood, Babilònia, els set pecats capitals, Metròpoli, la Verge i Leo Messi inclús abans d'existir

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

M’agrada molt València. A la meva primera visita vaig parar a Ruzafa, quan tan sols era un embrió del seu fatal destí gentrificat. Vaig acabar allà perquè es troba a prop de la seva bonica estació modernista, amb la plaça de bous a pocs metres.

Com no coneixia la ciutat em vaig moure poc o res de la zona. El darrer dia amb la maleta al damunt em vaig encaminar cap el comiat pel carrer Castelló. Tot just arribar al seu número vint un sacseig còsmic em destarotà l’espina dorsal, esmaperduda davant la meravella, l’horror, Hollywood, Babilònia, els set pecats capitals, Metròpolis, La Verge i Leo Messi fins i tot abans de nèixer. L’explosió d’un edifici coronat amb l’estrella de David generà tota aquesta estela de xocs neuronals, atacs cerebrals inenarrables per excés de color i una apoteosi del kitsch mai vista pels meus ulls.

Com podreu entendre vaig cercar al telèfon el nom del seu autor, Joan Guardiola, un valencià cèlebre a la seva comunitat per una exuberància basada en un Art Déco alimentat amb una profusa mescla d’estils entre orientalismes varis, influències centreeuropees, allaus d’ornamentació i una segura possessió de la màquina del temps per a viatjar i estudiar amb molt deteniment els rudiments de les vivendes situades entre el Tigris i l’Éufrates.

Malgrat la commoció tot allò d’aquest deliri em resultava familiar de Barcelona, on hem de dir sempre més alt i clar que Lluís Permanyer, degà dels cronistes comtals, no ha inventat res. Afegir l’adjectiu lleig a la urbs ha existit sempre, sobretot si una construcció desentona amb la resta del conjunt.

Ho intuí molt bé Manel Brunet pels volts de novembre de 1930, quan escrigué per Mirador un article sobre un nou bloc a la cruïlla de Muntaner amb Consell de Cent. A més d’atacar l’extint Modernisme també carregà tintes contra el desconegut propietari per haver-se atrevit a perpetrar aquest crim al magne Eixample. Deia no entendre d’arquitectura, però no tenia cap mena de problema a l’hora d’esputar serps per el que veia, culpa indubtable del senyor Guardiola.

La història és la següent. A la fi dels anys vint Ferran Guardiola volgué tenir el seu propi immoble a la capital catalana i uní a tots els seus germans per a aconseguir-ho. Joan la idearia, Salvador faria de mestre d’obres i el principal interessat es vestiria de director. El resultat fou la coneguda com la Casa Xinesa, una raresa amb prodigioses capacitats per a no deixar indiferent a cap vianant.

La clau del seu èxit, forma part del patrimoni urbanístic, és la seva heterodòxia. Hem de recordar el context històric. Un cop decaigut el Modernisme es volgué filar una arquitectura catalana d’acord amb la nova cultura estatal propugnada pel Noucentisme. Havien de quedar enrere els anys de nous rics i barroquisme per a mostrar riquesa i donar pas a una austeritat mediterrània pròpia d’una societat madura.

Amb els anys vint l’estil predominant continuà vigent, però els aires europeus apuntaven envers el racionalisme, consolidat amb el GATPAC, però per arribar aquest punt hauríem d’esperar a la República amb l’arquitecte Sert, de qui Anagrama acaba de publicar una extraordinària biografia a càrrec de Maria del Mar Arnús, al capdavant d’aquest intent frustrat de revolucionar la quadrícula.

Entre totes aquestes coordenades hegemòniques alguns es revelaren per a desenvolupar un llenguatge propi encara recognoscible a certs carrers. Avui us parlo de Joan Guardiola, però un altre dia ho faré de Ramón Puig i Gairalt, qui a Balmes té una peça semblant pertanyent a la família Pidelaserra, tot junt, sens cap mena de relació amb l’ídol de la Nova Canço.

Bé, tornem a Muntaner. Aquest avortament segons els insults de Brunet és únic i ben incomparable. La façana es divideix en quinze trams verticals simètrics i tres horitzontals. La planta baixa i l’entresol s’emmarquen amb immenses columnes de capitells jònics. L’entrada recorda una pagoda. Les quatre següents plantes es nodreixen de balcons correguts a les tres primeres i individuals a la darrera. El cim d’aquest joya surrealista, semblant al cinema mut del Naixement d’una Nació o Cabiria, és una cornisa motllurada per amagar l’àtic i finire in bellezza, quelcom indiscutible i amanit amb la policromia del vermell i aquest color mig carnós en contrast amb el verd de la doble tribuna central.

Com poden observar tot es troba pensat al mil·límetre. Des del meu humil punt de vista Guardiola, improbable deixeble d’Antoni Gaudí, és meritori per la seva absoluta llibertat, si bé té tota la lògica el dret a criticar-lo per rompre amb l’harmonia dels voltants, i com sempre hi ha un però aquí l’absolem pel toc de vanitat sempre present als xamfrans barcelonins, oportunitats en forma de cantonada pel lluïment dels creadors.

Si s’hi fixen les queixes sempre són instantànies i després ens acostumem a tot. Fa uns anys eren molts els detractors de la Torre Agbar i ara forma part de l’skyline sens cap mena de problema, i el mateix passa amb altres monstres obscens, necessaris justament per ser diferents, una mica com passa amb els éssers humans d’excepció, sempre en dificultats i sempre airosos per nedar contracorrent entre el ramat unidireccional.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*