Vox, la política de l’odi

Podíem intuir que el monstre estava aquí. Amagat, i que, tard o aviat, despertaria. El que ens ha superat és que dos partits que s'anomenen constitucionalistes li donin ales amb el pacte per governar Andalusia. No hi ha neutralitat possible perquè el que està en joc és l'essència de la democràcia

Josep Carles Rius
 
 
 
Acte de VOX a la campanya per Andalusia | VOX

Acte de VOX a la campanya per Andalusia | VOX

A la vida i a la política hi ha dos grans motors. Un és la voluntat de fer el bé. De contribuir a la felicitat dels altres. L’amor, si ho resumim en una paraula. Les religions i l’ètica han escrit la història d’aquesta pulsió humana, sobre les que es basa la civilització. Sense aquest poderós sentiment la vida resultaria impossible. Però hi ha un altre poder que motiva el comportament humà: l’odi. Sovint fundat en el ressentiment. O en ideologies perverses que s’alimenten de buscar i assenyalar culpables de les frustracions pròpies.

A la vida tots podríem identificar biografies basades en l’amor. I també les que estan atrapades en l’odi. Potser com a resultat de l’infortuni o d’experiències negatives. O fins i tot, com a resposta a ser o sentir-se víctimes de comportaments reprovables. Però sempre amb uns efectes demolidors. Tant per un mateix com pels que hi conviuen.

Quan l’odi ja no és una qüestió individual, si no col·lectiva entrem en un terreny molt perillós. Quan l’odi es converteix en un instrument polític el risc és extrem. L’odi convertit en el motor que mobilitza a una societat ha estat l’arrel profunda que ha portat a nacions senceres a l’abisme de les pitjors degradacions que pot protagonitzar l’ésser humà. En l’origen potser hi ha causes, raons, que expliquen l’espurna que encén l’odi cap als que la societat identifica com ‘els altres’. És el preludi d’una deriva que després ja ningú sap com aturar.

L’odi convertit en política va alimentar el monstre de tots els feixismes dels anys trenta. Alemanya, humiliada després de la Primera Guerra Mundial, tenia motius per sentir-se frustrada. Els nazis van assenyalar als culpables. Els jueus, els gitanos, els comunistes, els dissidents, els intel·lectuals, els estrangers, els diferents… els ‘altres’. I van dir, “els hem d’odiar fins a la fi”. Una minoria va liderar la ignomínia, però una majoria va callar, ho va consentir. El resultat tots el coneixem. La societat alemanya ho té ben present i ha fet un exercici de memòria exemplar. Molt més que el que hem viscut a països com Espanya o Itàlia.

Potser per no haver fet prou memòria del franquisme, el Partit Popular i Ciudadanos van firmar un acord de govern amb Vox, un partit, diguem-ho sense embuts, que s’alimenta de l’odi amb les seves mentides. Com els feixismes de sempre. Odi a l’immigrant; odi a les dones que defensen els seus drets, odi als catalans que reclamen la independència, odi a tots aquells que no encaixen amb la visió arcaica i retrògrada de la seva Espanya.

Aquest ressentiment estava aquí des de la fi del franquisme. Creixia mentre ens pensàvem que érem la gran excepció europea. A tot arreu sorgien els partits ultres i aquí vivíem la ficció d’un Partit Popular que no condemnava el franquisme però que, al mateix temps, contenia els pitjors instints de la caverna. I de cop, el monstre ha sorgit de les urnes. Sense màscara, amb un ideari que ens fa viatjar a la nostra història més negra. I que, a la vegada, ens recorda els fenomens de Donald Trump, als Estats Units, Jair Bolsonaro, al Brasil, o Matteo Salvini, a Itàlia. El pitjor passat i el pitjor futur.

Podíem intuir que el monstre estava aquí. Amagat, i que, tard o aviat, despertaria. El que esdevé més és que dos partits que s’anomenen constitucionalistes li donin ales amb el pacte per governar Andalusia. Així han facilitat la carta de naturalesa a l’odi com a instrument polític i han iniciat una dinàmica que sabem com neix però no cap a on ens porta. El Partit Popular i Ciudadanos han aconseguit el poder a Andalusia al preu de convertir-se en còmplices del que significa Vox.

El ressentiment acaba de tenir una gran victòria. Però el veritable risc està en la seva capacitat d’expansió. De convertir-se en el corcó de la democràcia i la convivència. Per això és tan important desemmascarar les seves mentides i fer costat a totes les persones i col·lectius assenyalats per Vox i els seus altaveus. No hi ha neutralitat possible. Ni silencis. Perquè el que està en joc és la mateixa essència de la democràcia, el sistema que va néixer perquè la fraternitat, el bé comú, fos el motor de la política. I no l’odi. Aquesta és la decisiva batalla que lliura ara Europa. I Espanya.

Aquest article ha estat publicat originalment al ‘Diari de Tarragona’

Josep Carles Rius
Sobre Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament. Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre. Contacte: Twitter | Més articles

1 Comentari en Vox, la política de l’odi

  1. La catalanofòbia, tan present a Espanya, és una de les mostres més característiques de l’odi.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*