Vladimir Antónov-Ovséienko, d’heroi soviètic a “enemic del poble”

'El cònsol de Barcelona' (Columna) d'Andreu Claret és l'obra guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2019. El llibre se situa a Barcelona entre 1936 i 1937 i tracta sobre el bolxevic Vladimir Antónov-Ovséienko, el cònsol soviètic a Barcelona, que es va enamorar de Catalunya i que Stalin va afusellar

Oriol Puig
 
 
 
El cònsol Antónov-Ovséienko i Lluís Companys

El cònsol Antónov-Ovséienko i Lluís Companys

Parafrasejant el periodista nord-americà John Reed, la Revolució Russa, va commoure el món. De cop, aquell 1917, en plena Primera Guerra Mundial i enmig d’un panorama cada cop més marcat per les tensions socials i els extremismes ideològics, la caiguda de la família dels tsars Romanov i l’establiment a Rússia del primer règim comunista de la història va produir una ona expansiva que va seduir Catalunya. És sobretot durant la Guerra Civil que s’arriba a un dels punts més àlgids de l’admiració cap a la URSS. S’estableix un consolat soviètic a Barcelona i el cònsol és Vladímir Antónov-Ovséienko, el símbol viu de la revolució. Tornant a Reed, a les pàgines de Deu dies que trasbalsaren el món, hi apareix com un personatge heroic, que assalta el Palau d’Hivern i deté el govern provisional, però que ja demostra una forta personalitat.

Andreu Claret ha rescatat de l’oblit a un personatge poc conegut a casa nostra però fascinant. L’autor va descobrir Antónov-Ovséienko després de la lectura de Falsa leyenda del Kremlin, de Josep Puigsech, en què l’historiador se submergeix en la vida del consolat soviètic a Barcelona. Antónov-Ovséienko va arribar a bord del Zirianin, un vaixell soviètic amb ajuda alimentària i militar, i es van establir acords comercials. L’èxtasi va arribar el 8 de novembre del 1936, amb el dinovè aniversari de la Revolució Russa. Entre 300.000 i 500.000 persones van desfilar durant més de cinc hores per la ciutat. La desfilada va passar per la plaça de Sant Jaume i al balcó hi havia Antónov-Ovséienko i Companys, que saludaven amb el puny alçat les diferents delegacions polítiques i sindicals.

Antónov-Ovséienko era un estalinista de pedra picada, amb un passat gloriós per haver encapçalat les tropes que van assaltar el Palau d’Hivern, però a Barcelona comença a tenir els seus dubtes sobre el règim soviètic i, a més, la seva esposa, una dona ucraïnesa, d’origen jueu i de molt caràcter, sospita que el càrrec de cònsol servirà perquè l’acabin liquidant. La seva missió era ajudar la rereguarda republicana, però també d’aplacar els anarquistes de la CNT i perseguir els trotskistes del POUM. Però el vell bolxevic decideix que, per actuar amb seny i diplomàcia, és necessari comprendre el difícil joc de les esquerres a Catalunya.

Vladímir Antónov-Ovséienko, el símbol viu de la revolució

El POUM i el PSUC, dues cares -al final contraposades- d’una mateixa proposta, són hereus de la Revolució Russa, evidencien que interpreten el comunisme de manera diferent. El POUM va ser perseguit per antiestalinista, però el PSUC, que va formar part del govern de la Generalitat durant la República, no es va salvar de les exigències soviètiques. En els reports als seus superiors, el cònsol defensa la necessitat d’estrènyer relacions amb el govern de la República i unir esforços per fer front al feixisme; així és com s’interessa pels anarquistes i estableix grans complicitats amb Lluís Companys. Però aquests acostaments diplomàtics que per a ell seran motiu d’orgull, se li giraran en contra, ja que despertaran les suspicàcies entre els seus adversaris.

Quan es va adonar de la hipocresia i la veritat dels horrors de Stalin era massa tard. La seva amistat amb Trotski o el seu passat menxevic, no va passar per alt per un Stalin que el va acabar empresonant i afusellant com a “enemic del poble”, acusant-lo de conspiració i de relacionar-se amb anarquistes i trotskistes. Un altre màrtir de la guerra civil com tants altres, que va tenir un destí paral·lel al del seu bon amic Lluís Companys: morir per uns ideals, fidel a una causa fins a les últimes conseqüències.

Un viatge d’anada i tornada

Amb un estil àgil i entenedor, Andreu Claret, col·laborador a Catalunya Plural, situa la novel·la un any més tard de l’arribada d’Antónov-Ovséienko a Barcelona, quan es fan més evidents les contradiccions dins el mateix bàndol republicà, mentre les tropes franquistes van estenent el seu domini. L’any 37 és un any decisiu per a la guerra, per a Catalunya i per a Europa, ja que tot el drama de la Segona Guerra Mundial s’està coent en aquest moment, Mussolini comença a bombardejar Barcelona, Hitler bombardeja Guernica i les esquerres es maten entre elles pels carrers, mentre Franco, que encara no ha guanyat la guerra, ja crida victòria. En el relat col·lectiu popular que ha quedat per a la memòria d’aquella guerra s’insisteix en la idea que la falta de cohesió i els constants enfrontaments interns en el bàndol contrari a l’alçament del general Franco foren un dels fets determinats en el resultat del conflicte bèl·lic.

Amb la seva tercera novel·la, que publica Columna i que li ha valgut el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, Claret ha volgut endinsar-se “per uns fets que van ser decisius per dues coses que van marcar a la meva família i, indirectament a la meva generació: l’ascens del feixisme i la victòria de l’estalinisme, dos drames que estan en el meu ADN”. Claret comenta que el llibre “neix d’un impuls personal, perquè sóc fill de l’exili i això és una cosa que marca i la Guerra Civil era una cosa del que es parlava cada dia a casa, especialment per tractar sobre les barbaritats del règim franquista, així com de les contradiccions i les misèries del bàndol republicà”. En el moment d’escriure la novel·la, l’autor afirma que durant aquest viatge d’anada i tornada, he estat guiat per allò que sempre deia el seu pare: “la guerra no la va guanyar Franco, sinó que la vam perdre els republicans”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*