Viure per veure (i no confondre’s)

Quan s'ha vist signar les paus més impossibles i quallar les aliances més impensables, per què no ha de ser possible que Junqueras li doni la mà a Sánchez? Però quan els dos contendents se senten vencedors, la pau no acostuma a ser fàcil. Aquesta és una altra de les ensenyances de la història política

Andreu Claret
 
 
 
Encaixada de mans de Pedro Sánchez i Oriol Junqueras durant la constitució de la XIII legislatura del Congrés | Congreso de los Diputados

Encaixada de mans de Pedro Sánchez i Oriol Junqueras durant la constitució de la XIII legislatura del Congrés | Congreso de los Diputados

A més d’un hiperventilat d’aquí i d’allà, de Gènova i Waterloo, li haurà donat un ‘patatús’ en veure Sánchez i Junqueras donant-se la mà. Pot ser que la foto fins i tot hagi estremit algun antic inquilí de Ferraz. Jo anava a dir que m’ha emocionat, però no és la paraula justa. Un, a hores d’ara de la vida, no s’emociona per gestos polítics. Sobretot quan són això, almenys de moment, gestos.

No obstant això he de reconèixer que hagués volgut congelar la pantalla del televisor per confirmar que el president del Gobierno, aquell que no va dubtar a donar suport a l’article 155 quan l’independentisme va trencar les regles, saludava el líder de l’independentisme català que dormirà aquesta nit en una cel·la de Soto del Real. Viure per veure. De totes maneres, l’experiència d’haver deambulat pel món com a periodista és un plus per contemplar escenes semblants sense sorprendre’s més del compte.

Si un ha vist signar les paus més impossibles, i quallar les aliances més impensables, per què no ha de ser possible que Junqueras li doni la mà a Sánchez? Fins i tot que xerri, com si res, amb Borrell, i amb algunes de les ministres que més han fet per aixecar línies vermelles al voltant de la Constitució. I Rull fent-li dos petons a Arrimadas! Eren ells, veritat? De totes maneres, l’experiència, almenys la meva, també serveix per recordar que quan treu el cap la pau sol recruar-se la guerra. Salvant les distàncies i passant a un llenguatge més polític, vull dir que els mesos vinents seran d’alt voltatge.

Amb els seus 175 vots assegurats, Sánchez se sentirà fort. Amb la jornada històrica que s’ha marcat i amb els resultats que traurà el diumenge, Junqueras tindrà motius per treure pit. I quan els dos contendents se senten vencedors, la pau no sol ser fàcil. Aquesta és una altra de les ensenyances de la història política.

Perquè hi hagi acord, els dos hauran de baixar de l’altar on els ha col·locat la sessió d’avui. Sánchez no pot pensar només en els seus 175 vots perquè aquests no són els números que l’acompanyen a Catalunya. Junqueras ha d’acceptar que ha guanyat una batalla moral, però que ha perdut una batalla política, la que condueix a la independència per una drecera. No hi ha dreceres. Encara que sí molts camins que porten al diàleg.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*