Víctimes convertides en culpables: per què no hi ha més denúncies per violència de gènere?

Una enquesta de la Generalitat revela que el 80% de víctimes per violència masclista no considera que les agressions patides siguin delictes. Aquesta dada, juntament amb una alta tolerància social a les violències més lleus fan que siguin poques les dones que inicien un procés judicial

Sandra Vicente
 
 
 
Manifestación del 8M en Barcelona / Ajuntament de Barcelona

Manifestación del 8M en Barcelona / Ajuntament de Barcelona

“El sistema judicial és masclista. Inclús misogin. I així ho demostren els casos de La Manada i de la Juana Rivas, que s’han tancat amb sentències dissuassòries per futures denúncies”. Així parla la Gemma Altell, psicòloga social especialitzada en violències de gènere, en referència als dos darrers casos judicials que han suposat un sotrac a la lluita contra les violències de gènere. La llibertat provisional dels membres de La Manada i la condemna a cinc anys de presó per a Juana Rivas, “no només diuen que allò denunciat no és delicte, sinó que victimitzen i culpabilitzen les dones”, afegeix.

Iniciar una denuncia per agressió masclista en un sistema “en el que manca perspectiva de gènere” és iniciar un procés que serà llarg i “dolorós” per a la víctima, tal com explica Altell. Les dones que han decidit emprendre aquest camí han augmentat en un 8% a Catalunya des del 2010, segons la darrera Enquesta de Violència Masclista (EVMC) elaborada per la Generalitat. Aquesta, però, no és la dada més important. I és que encara que les denúncies hagin augmentat, s’ha de tenir en compte que el 80% de dones que han patit violència masclista no consideren que les agressions viscudes siguin fets delictius. I només una de cada quatre de les restants acaba denunciant. Tot plegat, tenint en compte que el 17.6% de dones catalanes afirma haver experimentat violència masclista.

“Hi ha una obsessió amb les denúncies, però no són el més rellevant: la punició és important, però hem de treballar per fer que les dones agredides es puguin recuperar, per fer que aquest 80% tingui un espai per pair i desnormalitzar les violències menys greus, perquè sovint només es reconeixen les agressions físiques i sexuals”, assegura la psicòloga. És la “desigualtat apresa” de les dones la que explica la baixa percepció de delicte en les agressions masclistes, segons Meritxell Benedí, cap de l’àrea d’empoderament personal de la Fundació Surt. Així mateix, també considera aquesta desigualtat la responsable del 14.5% de dones víctimes de violència que afirmen sentir culpabilitat i vergonya a l’EVMC.

“Moltes vegades sentim allò de ‘si et pega, per què no el deixes?’. Més enllà del vincle emocional amb l’agressor, no és fàcil tallar els abusos. Però la violència està envoltada d’un sistema patriarcal que la consent i que fa semblar que, si no denuncies és perquè, o bé t’has buscat aquesta situació, o bé perquè l’exageres”, apunta Benedí. Tota aquesta pressió i qüestionaments no només posa traves a la denuncia judicial, sinó també al procés de recuperació.

Per això, el departament d’empoderament de la Fundació Surt treballa la superació emocional de les dones; “reconèixer-te com a víctima et deixa en una situació de vulnerabilitat i inferioritat encara més greu”, considera Benedí. Així, abans d’enfrontar-se a “la victimització secundària” que suposa l’inici del procés de denuncia, cal “fer una cura i recuperar l’autonomia i capacitats per a que quan decideixin denunciar ho facin en les millors condicions possibles”, asseguren des de Surt. “Focalitzar la recuperació en la denuncia és un error”, conclou.

Manifestació del 8M | OLMO CALVO

El periple judicial de la violència masclista

I és que els experts consideren que s’ha de ser molt curós abans de recomanar una denúncia a una dona que ha estat víctima de violència en un sistema judicial al que “li falta perspectiva de gènere, inclús quan les jutgesses són dones”, explica Esther Costa, advocada del col·lectiu Ronda especialitzada en violència masclista. Costa es refereix a jutgesses com Raquel Fernandino, a qui li va ser encomanat el cas de La Manada: “les dones amb poder de decisió han adoptat maneres masculinitzades per a poder tenir veu en un món d’homes”, diu. I considera que això provoca que en els judicis per violència masclista “no hi hagi pietat”.

Costa alerta que quan una dona es disposa a denunciar, ha de preparar-se a sentir-se “victimitzada i qüestionada”. En els judicis per violència física, si no es compta amb un informe de lesions com a prova, la declaració de la denunciant ha de ser “contundent”. A més, si hi ha un mòbil espuri per a la demanda, com el que es dóna quan hi ha processos de divorci i custòdia oberts, “la veracitat de les agressions es pot posar en dubte”, explica Costa. I és que, tal com diu l’advocada, “cal que el sistema judicial s’asseguri abans d’emetre sentència, però en moments tan traumàtics cal un acompanyament professional que no es proporciona i s’acaba ratllant el maltracte per part del sistema”.

Aquesta manca d’acompanyament comença ben bé al principi del procés, quan una dona es dirigeix a la comissaria dels Mossos d’Esquadra per a interposar la denuncia. En aquest moment, hi ha el dret a ser assistida per un especialista en violència de gènere, però això suposa que “sovint s’ha d’esperar força a que hi hagi algú disponible, fet que fa que moltes vegades facin la denuncia soles”, apunta l’advocada. Això porta al primer error, que allargarà el procés i durà a qüestionar la víctima. En aquests casos, es denuncia el fet puntual que les ha dut a parlar amb la policia, “però ningú no els pregunta pels antecedents. La violència física mai no és un fet aïllat. I aquestes agressions anteriors, que no figuren a la denuncia, no acostumen a sortir fins que les dones arriben al jutjat de guàrdia”, quan sí són ateses per un advocat.

Així, afegir elements al relat un cop interposada la denúncia pot ser vist “com un intent d’última hora d’agreujar els càrrecs”, assegura Costa. Per això sovint és difícil mantenir la contundència requerida en el discurs d’una víctima de violència de gènere. I és aquí quan torna a cobrar importància el 80% de dones que no consideren que les agressions patides siguin delicte: “moltes vegades, un cop iniciat ja el procés i interposada la denuncia, van afegint experiències viscudes que no consideraven violència, perquè ningú no les havia acompanyat mai”.

És per això que les condemnes -i denúncies- per violència psicològica són les menys nombroses, tot i ser el tipus d’agressió més comuna. Davant una violència que no és quantificable, que no trenca ossos ni deixa blaus, “o hi ha una seqüela importantíssima, o el més normal és que acabi en una absolució. I és que el sistema desconeix totalment el cicle de la violència masclista”, sentencia Costa. Un sistema que tampoc no pot fer ús de les Lleis contra la violència, ja que per falta de dotacions pressupostàries que facilitin formació de professionals i assegurin acompanyament i protecció a la víctima, “s’han quedat en unes precioses declaracions d’intencions. Però res més”, afegeix l’advocada.

Enquesta de Violència Masclista de Catalunya 2018 | Generalitat de Catalunya

No només desmuntar l’amor romàntic

“Quan sentim parlar de violència de gènere, sovint pensem en violència dins la parella. Ens venen al cap amors disfuncionals que, sabem o volem creure, que no són majoria”, apunta Gemma Altell. Aquesta imatge ha estat creada a través d’una interpretació d’administracions i mitjans de comunicació que la psicòloga considera “simplista: el titular fàcil és parlar només dels assassinats o maltractes de parella”. Aquestes violències, que acoten el cercle de l’abús, eliminen el component aleatori que demostra que el masclisme és una “xacra social, no de parella”. En aquesta línia, cal destacar que L’EVMC parla que un 70.1% d’agressions es produeixen per desconeguts -i no pas per parelles, coneguts o famílies.

Així, Altell considera que “si pensem només en amors convulsos, parlar d’un 17.6% de dones víctimes de violència pot semblar exagerat. Però, realment, si tenim en compte l’alt nombre d’agressors desconeguts, la xifra se’ns queda curta. I si fossim capaços de reconèixer totes les agressions que tendim a normalitzar, el total creixeria exponencialment”, apunta. Per això considera que les campanyes contra la violència masclista no han d’anar enfocades a l’assassinat o la violació només: “han d’atacar aquelles formes de violència més quotidiana, per identificar-les i condemnar-les. Un cop fet això, ja no caldrà fer cap anunci alertant dels feminicidis”.

Des d’aquesta perspectiva pedagògica, les expertes consultades també consideren “greu” que entre la darrera -i primera- enquesta de violència masclista de la Generalitat (del 2010) a l’actual hagin passat 8 anys (tot i que les dades van ser recollides el 2016). Consideren, doncs, que es necessiten totes les forces possibles per a denunciar aquestes altres violències, sobretot aprofitant l’empenta del moviment feminista que va despuntar el 8 de març i va mostrar múscul en les manifestacions de suport a la víctima de La Manada o a la Juana Rivas. “Però no hem d’oblidar que la feminista és una revolució personal, que hem d’assolir nosaltres primer per a fer-la global”, recorda Altell.

Així, Meritxell Benedí reclama que “hem d’entendre i denunciar que quan ens toquen al metro i que el sexe no desitjat, inclús en parella, són agressions. Que els comentaris sobre el físic són violència. I no ho hem de normalitzar. No hem de sentir vergonya si ens diuen que som unes exagerades. No hem de sentir-nos culpables quan se’ns recrimini, des de la seguretat de la distància, el ser víctimes. Ni el no denunciar”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*