Mini cròniques catalanes

Viatge als anys 30

Fascinats per la revolució o per la independència, els polítics dels anys trenta van reaccionar tard, quan ja només quedava cridar "No passaran!". A la tele, Casado i Rivera soben els de Vox.

Andreu Claret
 
 
 
Minolta DSC

Minolta DSC

En resposta a algunes veus que preguntaven per què havia suspès aquestes cròniques, vaig explicar que estava ficat en els anys trenta. Coses de la literatura. I aquí pensava quedar-me, fins que la màquina del temps em tornés a la realitat. No pensava tornar encara, però avui m’ha semblat útil confrontar el que llegeixo amb el que veig (en tinc prou amb treure el cap al balcó, doncs visc davant del Parlament). Comparar el que va passar amb el que ens passa. Aquells van ser anys fascinants, torbadors. Aquests també ho són. Allò va acabar malament i això no sabem com acabarà, però no té bona pinta.

Molts catalans viuen convençuts que estan fent història. No eren pocs els que també ho van creure llavors. I així podria seguir, en un paral·lelisme tan suggerent com inquietant. Si vaig als detalls, la comparació resulta encara més esfereïdora. Llegeixo a La Vanguardia del 16 de juny de 1937, que “Companys és un home enfonsat, disposat a abandonar el poder”. “Sense gestos teatrals”, afegeix el fi cronista, sabedor que el president català era un home amb molt ‘body language’ que es diu ara. Era poc després dels fets de maig.

Una guerra dins de la guerra que va deixar cinc-cents morts als carrers de Barcelona, ​​la Generalitat sense competències d’ordre públic i la guerra, la de Franco, una mica més a prop. I que va portar a la presidència del govern a un home com Negrín que mai va entendre Catalunya. Miro pel balcó i veig un altre conflicte al si del poble, que diria Puigdemont, i segueixo pensant en aquells anys. Salvant l’escala, és clar, i sense morts, gràcies a Déu. Intueixo que a Quim Torra li agradaria Negrin, perquè tot seria més fàcil que amb Sánchez. Que ningú es pensi que això d’avui, amb Torrent votant contra Torra, és més surrealista que això de llavors.

A la fi del 36, uns insensats d’Estat Català van conspirar per eliminar Companys. Entre ells hi havia el president del Parlament. Ja sé que hi ha diferències. Moltes. Però les analogies són aclaparadores. També en el context. Europa estava llavors a les portes del feixisme. Avui no estem tan malament, però Déu n’hi Doret! Fascinats per la revolució o per la independència, els polítics dels anys trenta van reaccionar tard, quan ja només quedava cridar “No passaran!”. A la tele, Casado i Rivera soben els de Vox.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*