Veritats que sumen

De l'11 al 14 de juliol, l'Espai Lliure de Montjuïc acull, dins del Grec, La Revelació, un thriller tecnològic al voltant dels whistleblowers Assange, Manning i Snowden, una proposta del director de Jorge-Yamam Serrano amb l'assessorament de la periodista Neus Molina.

Oriol Puig
 
 
 
'La revelació' | Cedida

'La revelació' | Cedida

Durant anys, qui gestionava hàbilment la informació, qui ocultava millor les seves cartes, guanyava la partida. Diverses generacions de cineastes han glorificat la figura de l’espia, del personatge capaç d’obtenir informació i gestionar-la de manera asimètrica. La sensació era que tota informació havia de ser necessàriament secreta: les empreses no es plantejaven comentar amb ningú els secrets de la seva gestió, la diplomàcia es caracteritzava sobretot per la seva opacitat, els càrrecs públics guanyaven galons si mantenien els secrets d’Estat als quals tenien accés. El secret i la discreció tenia bona premsa, i tot es condicionava a la necessitat imperiosa de mantenir la informació en un lloc segur.

La diplomàcia i la gestió pública viuen la major crisi de la seva història, en gran mesura perquè governants i governats mantenen un contenciós duríssim sobre el nivell de transparència exigit i exigible en la tasca de govern. Les lleis de transparència exigeixen cada vegada més als teòrics representants que amaguin als representats el mínim imprescindible d’informació, tan sols aquella que pugui afectar la privacitat de tercers o la seguretat nacional. La transparència és un valor a l’alça. Estem criant tota una nova generació que valora la transparència, la claredat i l’accés lliure a la informació per sobre de moltes altres coses.

En aquest context és on la figura del que els nord-americans anomenen whistleblower, filtradors d’informació, pren una importància cabdal. El whistleblower no ho és simplement per posar en coneixement públic informació que estava suposadament reservada a un àmbit restringit, sinó per fer-ho en virtut d’una sèrie d’estàndards ètics. Consulteu la llista de whistleblowers cèlebres que apareix a Wikipedia: tots els seus integrants són persones amb fortes conviccions ètiques, amb estàndards sòlids, que es van veure, després d’un procés de pensament íntim, en l’obligació d’infringir lleis i normatives, de sacrificar i posar en perill la seva estabilitat, la seva carrera, el seu benestar o fins i tot la seva vida per una sòlida convicció moral. Els seus noms, exposats durant els dos últims anys en diversos mitjans, formen part d’una iniciativa a favor del coratge i la llibertat d’expressió.

Tres noms han provocat la ira del Govern dels Estats Units en aquesta segona dècada del segle XXI: Manning, Assange i Snowden. Tots joves experts en ús de les Tecnologies de la Informació (TI). Chelsea Manning va fer d’analista d’intel·ligència en una unitat de l’Exèrcit nord-americà a l’Iraq, va filtrar més de 700.000 documents oficials a WikiLeaks. Un tribunal militar la va condemnar a 35 anys de presó per delictes d’espionatge, robatori i frau informàtic. Una pena commutada per Obama. La vida de Julian Assange, el fundador de WikiLeaks, transcorre ara entre les parets de l’ambaixada de l’Equador a Londres perquè corre el risc de ser extradit als Estats Units. Els seus detractors diuen que no busca més que publicitat, per als seus partidaris és un defensor de les llibertats. Com Assange, l’exagent dels serveis secrets nord-americans Edward Snowden, viu a l’exili, en aquest cas a Rússia. Les seves filtracions van treure a la llum una infinitat de correus electrònics i trucades telefòniques interceptades per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA).

Herois per a uns, traïdors per altres

Manning, Assange i Snowden estan disposats a jugar-s’hi la pell pel que creuen, i han posat en marxa una discussió més que necessària sobre els límits del poder de l’Estat o la privacitat dels individus. I per això tots dos mereixen com a mínim un reconeixement social. Si és mitjançant el teatre documental molt millor. Després de l’experiència de Camargate, Jorge-Yamam Serrano, mira enrere per reconstruir tres episodis que fan referència a cada un dels tres whistleblowers protagonistes. El projecte parteix d’una investigació periodística minuciosa de més de dos anys. D’aquí l’autoria compartida amb Neus Molina, periodista, editora de la revista Godot, especialitzada en cultura i arts escèniques, que ha aportat al muntatge el seu assessorament en matèria de periodisme, documentació i tractament de la informació.

Amb un espai íntim reduït, flanquejat per pantalles que esquitxen informació, La Revelació apropa als espectadors al fet teatral sense grans artificis. A més aquesta línia de treball porta els actors Ruben Ametllé, Cristina Gámiz i Xavi Sáez a un trampolí sense xarxa en el que són imprescindibles la veracitat i l’autenticitat d’accions i emocions, característiques que s’han convertit en senya identitària del teatre documental. La Revelació s’estructura en tres actes (un per cada personatge principal) seguint una estructura dramatúrgica on s’entrellacen fragments d’actualitat, com la conversa entre Julian Assange i el director de Google Eric Schmidt, i fragments clàssics com el monòleg del judici a Sòcrates o a Galileu. El paral·lelisme entre aquests casos més recents i altres que van canviar la història de la humanitat és evident. Entre altres coses ens preguntarem sobre temes candents com els diversos tipus de censura moderna, la crisi dels mitjans i del periodisme, la llibertat d’expressió, les formes de control que exerceixen els governs i les noves formes digitals de resistència.

En plena societat de la informació, necessitem imperiosament protegir, glorificar i mitificar als nostres whistleblowers. Necessitem incentivar, que sàpiguen que hi ha un premi en reconeixement social, La Revelació fa aquesta funció, als que infringeixin les normes amb un motiu justificat. Que no hi ha cap llei ni cap norma que s’hagi de complir cegament, per molt que alguns ho pensin. No només necessitem lleis de protecció: necessitem conviccions socials que estiguin com a mínim a l’altura de les conviccions ètiques que van portar a aquestes persones a fer el que van fer. Necessitem protegir-los, blindar-los contra les agressions dels centres de poder, atorgar-los la consideració que mereixen. No, l’anormal no ha de ser convertir-se en whistleblower, l’normal no hauria de ser tenir accés a determinada informació. En plena societat de la informació, necessitem molts més exèrcits de Snowdens, més Assanges, més Mannings, per favor. Més revelacions, pel bé de tots.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*