Veritat i memòria per a la no repetició

Tot i les moratòries per constituir una Comissió de la Veritat, encara som a temps d'evitar que els moviments racistes, xenòfobs i supremacistes tornin a ser majoria; apostem per més veritat sobre les greus violacions de drets que ens han afligit, per fer memòria de les tragèdies que hem patit i aconseguim que encara que aquests moviments s'expressin, mai més transcendeixin. Veritat, memòria i no repetició

Karlos Castilla
 
 
 
Una de las fosas comunes descubiertas en Estépar (Burgos) proveniente de agosto-septiembre de 1936, al inicio de la Guerra Civil Española | Mario Modesto Mata

Una de las fosas comunes descubiertas en Estépar (Burgos) proveniente de agosto-septiembre de 1936, al inicio de la Guerra Civil Española | Mario Modesto Mata

En pràcticament totes les latituds del món estem presenciant el creixent ressorgiment de discursos, polítiques i governs que sembren odi a partir de considerar o situar a la progressiva diversitat de les societats com la font dels més greus problemes que els afligeixen. Diversitat que també en gairebé totes les latituds es dóna no només per qüestions ètniques, d’origen nacional o altres característiques personals intrínseques, sinó també per raons ideològiques, socials o polítiques. Així, tot sembla indicar que per dividir, crear o fer ressorgir ferides no tancades o bé saldades del passat llunyà o recent i, amb això, fragmentar per trencar i imposar una sola visió, pràcticament qualsevol diferència que es magnifiqui entre “uns” i “altres” és útil.

Pot resultar paradoxal que justament això s’estigui accentuant en aquest any en el qual s’han complert 70 anys de l’aprovació de la Declaració Universal de Drets Humans, especialment quan en el preàmbul d’aquesta es recullen idees com la de la “família humana”, “consciència de la humanitat”, “desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions”, “dignitat i valor de la persona humana” i es reconeixen més de 25 drets a partir de la presència transversal al llarg de tot el text dels valors de llibertat, justícia, igualtat i pau.

Davant d’aquesta evident realitat, val la pena preguntar-nos per què sembla que anem en camí de repetir el que ja va causar tant dolor i desgràcia a milions d’éssers humans? Què podem fer per frenar aquesta perillosa tendència?

Respondre les anteriors preguntes no és senzill, però hem de reflexionar. Una possible resposta des dels drets humans és que no n’hi ha prou amb difondre i proclamar que pel simple fet de ser éssers humans tenim drets, sinó també hem de fer i construir memòria per posar en evidència per què ha estat i és necessari que aquests drets siguin una constant en les relacions humanes en tota societat sense importar la seva composició.

En aquest sentit, semblaria que una via possible i necessària amb aquesta fi està en la construcció i reconstrucció de memòria a partir de relatar la veritat dels fets que en el passat llunyà o recent han estat l’origen de moltes tragèdies humanitàries i, per tant, la raó de la necessitat que els drets humans siguin valors comuns i permanents. Encara que això sembla ser una opció que poc s’ha prioritzat, preferint que el simple transcurs del temps i l’oblit facin la seva feina sense més.

A Espanya això es va evidenciar quan l’any 2007 en aprovar-se la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució i violència durant la guerra civil i la dictadura; en què segons la seva exposició de motius, es volien assentar les bases del coneixement d’aquells dolorosos períodes de la història i el foment de la memòria democràtica, així com el dret a la memòria personal i familiar que permetessin reflexionar sobre el passat, per evitar que es repeteixin situacions d’intolerància i violacions de drets humans; no es va preveure la creació d’una Comissió de la Veritat que pogués coordinar i dur a bon destí aquests objectius.

Amb el que a més d’una dècada de la vigència d’aquesta Llei, la ultradreta i manifestacions que exalten aquests períodes tràgics de la història espanyola creixen, mentre dues proposicions de llei que plantegen la creació d’una Comissió de la Veritat (una del Grup Parlamentari socialista presentada el desembre de 2017 i una altra del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana presentada el setembre de 2018) estan pràcticament paralitzades al Congrés dels Diputats. Com també estan dins i fora d’aquest els debats respecte a la necessitat d’aquesta Comissió.

Si bé aquest desinterès d’amplis sectors de la societat i òrgans de l’Estat no és exclusiu d’Espanya, com ho demostra en alguns aspectes el treball que està desenvolupant des de fa diversos mesos la Comissió per a l’Aclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició de Colòmbia; s’ha de posar atenció en l’esforç per aclarir i promoure el reconeixement de les pràctiques i fets que constitueixen greus violacions als drets humans i greus infraccions al Dret Internacional Humanitari que van tenir lloc en ocasió del conflicte, així com de l’impacte humà i social del conflicte en la societat que s’estan fent en aquest país, en la mesura que és una peça fonamental per assolir una pau duradora a Colòmbia, i serà exemple per a altres països.

Pel que des d’Espanya, bé es pot mirar a Colòmbia si es pretén estructurar una Comissió de la Veritat, ja que tot i que la tipologia de fets és diferent, no els són així els obstacles que està i ha enfrontat per la seva posada en marxa, per al desenvolupament del seu treball, en el seu disseny i integració, és a dir, per tal d’aprendre del que ha funcionat i evitar el que està generant problemes per complir els seus fins.

Ara bé, tampoc es tracta de crear una Comissió de la Veritat com a acte de mera “bona” voluntat política transitòria, tal com sembla s’ha fet recentment a Mèxic per al conegut com cas Ayotzinapa, ja que, a partir de llegir el Decret de creació d’aquesta, són molts els dubtes que es generen i  les seves incipients línies base de creació deixen molt a desitjar.

Una Comissió de la Veritat implica un treball molt seriós i profund, la seva missió no és imposar un relat, sinó conèixer i escoltar totes les veus, tots els relats, totes les posicions, tots els angles possibles des d’on es va poder observar el moment històric a reconstruir. Això és així, ja que “la veritat” comporta tenir un coneixement ple i complet dels actes que es van produir, les persones que van participar en ells i les circumstàncies específiques, en particular de les violacions perpetrades i la seva motivació. En revelar tot el que ha passat sense tendències, per mostrar els danys causats, la inutilitat final dels mitjans emprats i el dolor humà causat. En ajudar a entendre que una societat no pot superar un passat de violència, si no coneix i reconeix el que va passar i, per tant, que està condemnada a repetir-lo si no té memòria a partir de la reconstrucció col·lectiva de la veritat d’aquells tràgics moments. 

Avui que encara hi som a temps, encara que al límit, d’evitar que aquests moviments racistes, xenòfobs i supremacistes de diversos tipus tornin a ser majoria en totes les latituds del món; apostem per més veritat respecte dels fets de violència i greus violacions de drets humans que ens han afligit, per fer memòria de les tragèdies que com a humanitat hem patit i així aconseguim que encara que aquests moviments s’expressin, mai més transcendeixin i menys encara puguin repetir el dolor que ja han causat. Veritat, memòria i no repetició, una fórmula que sens dubte avui més que mai hem de fer servir com a antídot davant la creixent realitat que vivim.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*