ENTREVISTA GISELA CARDÚS | ADVOCADA DEL CCAR

“Vénen més persones de frontera sud que a l’Open Arms, i el tractament no és el mateix tot i que el dret de demanar asil sí”

Entrevistem a Gisela Cardús, advocada especialitzada en migracions internacionals, del CCAR. Parlem sobre les diferències en els procediments de demanda d’asil per a aquelles persones provinent de països com Honduras i El Salvador que, tot i no estar considerats en guerra, pateixen violències alarmants

Sandra Vicente
 
 
 
Gisela Cardús, advocada de CCAR i experta en migracions | Sandra Vicente

Gisela Cardús, advocada de CCAR i experta en migracions | Sandra Vicente

¿Qué es una guerra? No se puede negar que país o región devastado por la violencia, por los desplazamientos forzados de población que buscan huir de un escenario que se cobra vidas, ya sea por cuestiones de soberanía, explotación económica, poder o corrupción, sufre un conflicto. Conflicto sí, pero guerra? ¿Cuáles son las diferencias entre guerra, guerra civil, conflicto armado, o simplemente, situaciones de violencia.

Es el derecho internacional que marca estas fronteras. Si bien el estado de sitio por la persecución de las Maras en países como Honduras o El Salvador, no cambiará si la ONU califica la situación como una guerra, sí hay una diferencia significativa para las personas que decidan cruzar frontera para huir de la violencia. Y es que no es lo mismo, a ojos de los Estados y de la política internacional, pedir asilo o protección si se procede de Siria que de Honduras.

Aunque la vida de la persona vale lo mismo, el trámite es diferente. Y el número de solicitudes que son aprobadas también varía. Ninguna solicitud de protección internacional no fue aprobada durante el 2017 en España para personas que huían de El Salvador o de Honduras. El motivo? “España considera la violencia de las bandas como una cuestión interna de seguridad ciudadana de estos países, a los que considera capaces de proteger a sus habitantes, cuando está claro que no es así”, apunta Gisela Cardús. Es abogada especializada en migraciones internacionales de la Comisión Catalana de Ayuda al Refugiado (CCAR) y centrada en los desplazamientos de personas provenientes de conflictos no considerados una guerra.

Esta situación, común en América Latina, la llevó a participar del ciclo de charlas ‘Violencias fuera de contextos bélicos’ organizada por el ICIP.

¿Cuáles son las diferencias de huir de una guerra o de un conflicto de violencia interna a la hora de pedir asilo?

La primera diferencia la encontramos en la llegada. Las personas que huyen de un conflicto armado interno llegan mayoritariamente vía aeropuerto. Esto complica un poco las cosas, porque pedir asilo en frontera (que sería el caso de los aeropuertos) da menos tiempo para estudiar las solicitudes de protección internacional. Si se inicia el procedimiento a frontera, te retienen y los tempos son más estrictas, por lo tanto la resolución se hará más rápidamente. Esto dificulta presentar las pruebas necesarias para justificar la necesidad de protección internacional y explicar bien el relato para sustentar la situación de amenaza que te ha hecho huir de tu país.

Además, este procedimiento normalmente no se hace en unas condiciones psicológicas estables: muchas personas vienen con traumas considerables que los incapacitan a explicar los motivos de la huida y persecución mientras están retenidos en la frontera. Necesitan tiempo y asesoramiento. Y esto nos lleva al segundo gran problema: el desconocimiento. Muchas de las personas que huyen lo hacen sin saber que pueden solicitar protección internacional. Son muchos, mayoritariamente de Honduras, El Salvador o Venezuela los que acaban estando años en situación irregular hasta que, de una manera u otra, terminan poniéndose en contacto con una organización que les cuenta su derecho a pedir protección.

Pasar años viviendo en un país en situación de irregularidad dificulta pedir asilo posteriormente?

La llei d’asil diu que has de sol·licitar la protecció internacional en un mes. A nivell pràctic no són tan estrictes; pot passar més temps si es justifica el desconeixement, però definitivament la teva credibilitat es veu molt disminuïda.

Consideraria que als aeroports els agents de la Guardia Civil estan qualificats per atendre les peticions d’asil?

Ens queixem molt de la falta de qualificació de les autoritats i persones que atenen els sol·licitants que desconeixen els procediments. Perquè el primer impediment és que la persona sàpiga que pot demanar asil. Si no ho diu, és retornat directament al país d’origen. Només s’activa el procediment quan la persona ho demana. Reclamem doncs, més formació per als agents, tant de frontera com de territori, sobre la situació dels països d’origen de les persones que fugen per a que puguin tenir més sensibilitat.

Gisela Cardús, advocada de CCAR i experta en migracions | Sandra Vicente

Quines dificultats tenen les persones provinents de països en conflicte que no estan reconeguts com a guerra quan demanen protecció internacional?

En els casos d’Honduras i El Salvador, per exemple, el 2017 no es va reconèixer cap sol·licitud de protecció internacional. Es van estudiar 60 resolucions d’El Salvador i 30 d’Honduras, en tots els casos la resposta va ser negativa i Espanya és el primer país europeu en sol·licituds de protecció internacional de persones procedents d’aquests països. Al 2017 n’hi va haver 1.1120 d’El Salvador i 970 d’Hondures (front les 425 i 385 que se’n van rebre el 2016, respectivament).

Per què es van denegar?

Fins ara les autoritats espanyoles consideraven que la persecució i violència de les Maras era una qüestió de seguretat ciutadana, de delinqüència comuna, i que, per tant, no era un motiu suficient per a concedir protecció internacional. La Convenció de Ginebra del 1951 estableix els motius pels quals pots demanar asil: has de tenir i demostrar persecució en el país d’origen per motius d’opinió política, pertinença a un grup social determinat, per nacionalitat, ètnic, religió, orientació sexual o gènere. L’estat espanyol considera que la violència de les Maras dels hondurenys i salvadorencs no és persecució.

Així, creu que els Estats són capaços de protegir els seus ciutadans i que, per tant, han de demanar protecció en un desplaçament intern. El que no entenen és que la persecució de les Maras i les bandes arriben a cada racó d’aquests països.

Des del CCAR teniu alguna campanya de conscienciació de la situació d’aquests països?

Hem començat una campanya de divulgació concentrada en els motius de persecució en aquestes zones que ha derivat en un canvi de criteri judicial que és esperançador. El 2017, l’’Audiència Nacional va estudiar una resolució de petició d’asil que va ser denegada pel Ministeri d’Interior i, per primera vegada, va concedir protecció internacional a unes persones d’El Salvador. És un canvi de criteri judicial esperançador.

Però és una noticia positiva només en part, ja que els canvis es donen només quan portes els casos al plànol jurídic, però les decisions d’Interior continuen essent negatives. Elevar el cas al judicial suposa molta espera, fins a dos anys si s’arriba a l’Audiència Nacional. I en tot aquest procés s’està en situació d’irregularitat.

Aquest estiu es va sancionar Espanya per no acollir totes les persones que va fixar la Unió Europea. Poc després van arribar diversos vaixells que, ja sota govern socialista de Pedro Sánchez, van atracar a costes espanyoles. Considera aquestes decisions polítiques electoralistes o part del canvi de criteri que comentava abans?

Nosaltres reclamem que aquestes decisions es prenguin amb tots els sol·licitants d’asil. Està molt bé el sistema d’acollida i la coordinació d’entitats que es va donar amb l’arribada del vaixell de l’Open Arms. Va haver-hi molts mitjans i efectius, però no passa en la resta de casos, on no hi ha la premsa. Recordem que el volum més gran de persones no arriba en aquests vaixells, venen moltes més persones de la frontera sud i el tractament no és el mateix, tot i tenir el mateix dret a sol·licitar asil.  

Hungría fue sancionada por la UE, en parte, por sus políticas migratorias y el cierre de fronteras. Como lo valora?

La UE externaliza la gestión de sus fronteras. Lo vimos con el acuerdo con Turquía, para que hicieran de gendarmes y que no cruzaran la frontera. También lo hemos visto con el acuerdo entre Italia y Libia. Al igual que con todos los acuerdos con estados africanos en materia de cooperación, que acaban siendo un contrato para que las fronteras se cierren en origen. Tenemos que intentar buscar vías seguras y legales para que las personas lleguen a destino. Podemos cerrar las fronteras, pero la gente continuará huyendo y viniendo, no tenemos que hacer que arriesguen su vida más de lo que ya lo hacen.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*