Unburied: una història de dol al Mediterrani

Unburied és un curtmetratge dirigit per Sally Fenaux, una peça creada pel festival Art & Activism de Londres, que parla sobre les morts massives al Mediterrani, encara que també constitueix un homenatge a “tots els cossos negres omplint els mars i oceans del món”

Marta Pérez
 
 
Fotograma d'Unburied | Alice Brazzit

Fotograma d'Unburied | Alice Brazzit

Unburied és una peça de gran bellesa audiovisual encara que tracti un tema tan horrible com són les morts de migrants que fugen dels seus llocs d’origen per la manca d’oportunitats, d’estabilitat i de futur, per arribar a un destí on no sempre són benvinguts. La seva directora, Sally Fenaux Barleycorn, i Mouhamet Dia, són creadors del curt Unburied, que es va projectar a Barcelona durant el mes de juny, i defineixen la peça com “un dol, un funeral en tots els sentits del terme”. Una forma de recordar i honrar als morts per part dels seus familiars, dels que sobreviuen en aquestes llargues travessies o bé per part de la comunitat afrodescendent i africana en general, per així “tractar els sentiments de ràbia, dolor, impotència i pèrdua que ens genera veure el què està passant i la indiferència social que hi ha al respecte”, declaren.

La història d’Unburied té un gran opositor que és Occident, que “surt guanyant econòmicament de l’abús i l’assassinat sistemàtic de persones del continent africà”. En el cas del Estat espanyol, afirmen que “Pedro Sánchez acaba d’aconseguir 30 milions d’euros més per a què el Marroc segueixi matant persones en la defensa de les fronteres europees. Tal i com fa també Itàlia amb Líbia o França amb Algèria”. Occident explota econòmicament països del continent africà “deslliurant a les seves poblacions de futur, i quan aquestes persones emigren aquí per recuperar una ínfima part del què és seu, són molestes, i se les mata per evitar que arribin”.

Fenaux i Dia sentencien que els drets humans són una intenció, mai no han sigut un fet i fan al·lusió a la Unió Europea, que tantes traves està posant per acollir als refugiats: “La Unió Europea no té una política migratòria, té una política de la mort i de la instrumentalització de les persones migrants. L’única política amb respecte als estrangers que usen al seu territori és la del turisme i la de la golden visa”. L’escriptor i acadèmic Felwine Sarr afirma que la immigració no és un problema, sinó que és la total incapacitat i hipocresia dels governs europeus que no saben com situar aquest capital humà dins de les seves societats, el què constitueix el problema real, expliquen els creadors.

Fotograma d’Unburied | Alice Brazzit

Un dels millors aliats dels emigrants són les ONG que es dediquen a realitzar feines de salvament, fets que veiem freqüentment als mitjans de comunicació. “Les ONGs s’organitzen per acomplir una funció que l’Estat no acompleix i, també, per vigilar a aquest Estat i ser testimoni de les seves violacions de drets humans, per així denunciar-les”. No obstant, els creadors d’Unburied opinen que les seves formes es basen en “narratives de l’heroi blanc, les quals perpetuen la imatge que la població té de l’emigrant. Ens transmeten incessantment el missatge que les persones emigrants només serveixen per ser salvades. Bé, les salven, i després, què?”.

Fenaux i Dia mostren escepticisme pel finançament de les ONGs: “El problema sorgeix quan comencen a gestionar tants diners com tenen, perquè les seves despeses són grans, no s’ha d’ignorar, però els seus beneficis també ho són. Es constitueixen en empreses privades, amb beneficis personals, sobre la vida pendent d’un fil d’éssers humans”.

Fa unes setmanes, els mitjans de comunicació informaven sobre la decisió de la capitana del vaixell Sea Watch, Carola Rackete, d’atracar al port italià de Lampedusa amb 40 emigrants a bord, i que va conduir a la seva detenció per part de les autoritats italianes. Sobre les amenaces i les sancions administratives que reben les ONGs per part d’Estats europeus, Sally Fenaux i Mouhamet Dia consideren que “moltes d’elles són simples titulars que, en ocasions, no s’acompleixen”. Opinen que la resposta de la societat davant d’aquests fets és “problemàtica” ja que “la forma en la que persones particulars es mobilitzen per la detenció de la capitana d’un vaixell de salvament, que ha escollit voluntàriament fer la seva feina i assumir un risc per les seves accions, s’ha de posar en contraposició amb l’escassa o pràcticament nul·la mobilització que hi ha per les persones que estan morint”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*