L’extrema dreta a Espanya: una transformació inconclusa

L’evident intent de transformació de l’extrema dreta i la dreta populista per resituar-se en el panorama polític actual els ha dut a penetrar en àmbits fins fa pocs anys impensables: l’ecologisme, l’ocupació o l’anticapitalisme. Però a l’estat espanyol el pes de la tradició catòlica esdevé un llast per a ells. Així, el procés transformador de l’extrema dreta espanyola resta inconclús precisament per aquests esculls heretats del passat que impedeixen la seva equiparació amb els homòlegs europeus

Carles Viñas
 
 
 
Manifestació a Montjuïc de l'extrema dreta del 12-O a Barcelona | Sandra Vicente

Manifestació a Montjuïc de l'extrema dreta del 12-O a Barcelona | Sandra Vicente

El maig de l’any vinent, a banda dels comicis municipals, també hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu. Les primeres projeccions d’intenció de vot indiquen com l’extrema dreta podria millorar els seus resultats a Europa, per això precisament ha desembarcat Steve Bannon tot proposant la creació de The Movement, a mode de casa gran del populisme de dretes del vell continent.

En l’actual context d’incerteses arran del reordenament geopolític global, fruit de la Postguerra Freda, un segment de la ciutadania ha optat —davant la crisi dels partits tradicionals— per donar crèdit a les anomenades “solucions màgiques” que aporten formacions extremistes.

El principal èxit dels partits d’extrema dreta o dreta populista és que, fins i tot quan no compten amb representació institucional o aquesta és migrada, han marcat l’agenda política europea en temes rellevants com els debats al voltant de la cessió de sobirania o l’impacte de la immigració. Allò que l’historiador Xavier Casals definí com la “presència absent”. Així, ambdues matèries han esdevingut els principals eixos programàtics d’aquestes formacions que han aconseguit abandonar en molts casos la marginalitat o irrellevància explotant un discurs que proclama la defensa del que entenen com “valors tradicionals d’Europa” (cristianisme, uniformitat ètnica, identitat…)

L’anomenada crisi dels refugiats i el Brexit són dos símptomes de la permeabilitat de la ciutadania europea vers el missatge de la dreta populista i, alhora, del fracàs de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Quan l’arribada de persones que fugen de conflictes armats i l’encaix polític d’una UE bastida damunt el liberalisme econòmic no han trobat respostes en la classe política i els diversos organigrames supranacionals existents, part de la població s’ha sentit desorientada. Aquesta orfandat ha estat explotada amb encert per les formacions d’extrema dreta i dreta populista, les quals s’han presentat per una banda com a defensors del que conceben com a valors europeus tradicionals i, per l’altra, com a darrers garants de la sobirania nacional.

Això ha provocat l’evolució de l’extrema dreta, que ha deixat enrere el discurs del racisme biològic per abraçar un identitarisme etnopluralista o nativista —que explota profusament la islamofòbia— i també l’assumpció d’un euroescepticisme agressiu en identificar la UE com un ens que amenaça i desvirtua l’autoritat dels vells Estats-nació. Aquest darrer no és un element menor atès que permet la convergència de la dreta conservadora populista amb formacions d’extrema dreta o grups neonazis. Un fet evident a països com Polònia, Hongria o l’Estat espanyol, tot i que en aquest darrer cas l’amenaça es percep de forma dual, interna i externa.

Però a banda d’aquests elements que vertebren el cos ideològic d’aquests partits, en la seva aposta per reformular-se i presentar-se com una alternativa real a les formacions tradicionals, l’extrema dreta i la dreta populista han penetrat en àmbits fins fa pocs anys impensables. L’ecologisme, l’ocupació d’habitatges, l’anticapitalisme, l’esport, les campanyes de beneficència pels autòctons, la música o, fins i tot, la renovació estètica són alguns exemples que evidencien l’evolució d’una extrema dreta que, en el cas espanyol, tracta de superar la marginalitat política a la que es va veure abocada arran del fracàs electoral de Fuerza Nueva el 1982, quan la pèrdua de l’escó de Blas Piñar la va convertir en extraparlamentària.

És obvi que hi ha una evident voluntat transformadora que persegueix ressituar-se de forma adient en el panorama polític actual, com pot mostrar l’actual reconfiguració i el transvasament de forces/electorat potencial que pateix el populisme de dretes estatal. Renovar-se o morir. Ara bé, tot i aquests afanys per deslliurar-se del llast del passat i reivindicar-se com una alternativa prestigiada 2.0, persisteixen alguns elements que deixen entreveure debats encara pendents respecte temes com l’homosexualitat o el feminisme.

Sovint aquestes formacions defugen abordar públicament aquestes temàtiques per evitar mostrar les mancances de la seva temptativa modernitzadora. És cert que des de fa anys en alguns països l’extrema dreta o la dreta populista han entomat amb normalitat el repte, com per exemple a Holanda o França, visibilitzant homosexuals en llocs destacats, com el desaparegut líder de la Llista Pim Fortuyn o el vicepresident del FN francès, Florian Philippot; o situant a dones al capdavant d’organitzacions, com Marine Le Pen a França o Frauke Petry, actualment a Die Blaue, una escissió de l’AfD alemanya.

Però a l’Estat espanyol el pes de la tradició catòlica en el conservadorisme i la dreta espanyola esdevé un llast. Com es desprèn de les manifestacions multitudinàries en favor de la família tradicional, les campanyes contra l’avortament o la defensa dels valors masculins que abanderen associacions ultracatòliques. Aquest “fet diferencial” de l’extrema dreta autòctona és compartit, per exemple, per l’ultranacionalisme polonès. Una coincidència, però, que no obeeix a l’atzar sinó justament a cronologies històriques que presenten similituds pel que fa al fort ascendent de l’església en els respectius règims i transicions polítiques.

En aquest sentit, doncs, el procés transformador de l’extrema dreta espanyola resta inconclús precisament per aquests esculls heretats del passat que impedeixen la seva equiparació amb els seus homòlegs europeus. Tot plegat ens fa evident com no podem abordar el fenomen de l’extrema dreta o la dreta populista com un moviment homogeni ni extrapolable atès que respon a tradicions polítiques, localismes i contextos diversos.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*