Una relíquia massa ignorada

No destacava per desinteres manifest i el mateix succeeix amb tot el barri, més famós per Joan Manel Serrat, les bodeguetes, el carrer Blai dels mil bars i poc més, tot i la seva rica arquitectura. Hom tendeix a pensar en aquesta mandra barcelonesa per a les altures, però alerta, que aquí estem a la base de la muntanya i qui vulgui pot accedir a aquesta perla poc documentada sense cansar-se massa

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Amb la imminència de l’estiu vaig dispers en aquestes passejades barcelonines, amunt i avall, com si de cop i volta la meva maquinària hagués decidit mostrar parts ocultes a l’atesa de centrar un objectiu. No es preocupin, tot tornarà a la normalitat, para de moment deambulo ben gustós pels barris.

El dia d’avui m’ha enganxat al carrer Margarit del Poble Sec. Hi he arribat després d’una caminada prou interessant, baixant-lo des del passeig de l’Exposició per així repetir algunes de les meves preferències de la zona, plena de cases notòries datades als seus orígens urbanitzats, quan ja era sec per l’ús aqüífer de moltes fàbriques dels voltants.

Això em fa pensar , i la trobo malgrat el menyspreu per a conservar-la, a la primera font pública de l’indret, just a la cruïlla entre Margarit i Elkano. L’actual s’assemblarà poc a la primera versió, i és una llàstima no haver-la mantingut ni donar més rellevància història a aquest element del mobiliari urbà, essencial per a la vida quotidiana tot facilitant la rutina de tantes dones d’aleshores, carregades amb la feina de dur galledes a de líquid element a les seves vivendes.

Un cop la deixo enrere continuo el descens i al número 30 diviso un mico. Un dia d’aquests, no ho dubtin, haure d’endinsar-me en el seu relat. Per ara el deixo a la façana. A la rodalia s’intueix un rumor estrident de trànsit al Paral·lel, potser reemplaçat, ho dic des de fa anys i panys, amb un tramvia ben idoni per a eliminar els mals fums. Hauria d’anar de Sants i enllaçar amb el de la Vila Olímpica. És bonic somniar, encara més en una ciutat verda. Els pactes posteriors a les eleccions resoldran aquesta mesura. Creuem els dits.

El Paral.lel i el Poble Sec conviuen íntimament lligats des dels seus inicis. Si passegés per l’avinguda contemplaria els seus pòrtics descartats des del sorgiment de teatres efímers, a posteriori estables. Tanta festa amaga un altre aspecte propi de cada fundació, quelcom remarcable fins i tot a territoris més aviat recents. Si habilites hectàrees has de contemplar la possibilitat d’una església pels fidels, i aquí la protagonista és la de Santa Madrona, beneïda l’any 1888 per la regent Maria Cristina durant els fasts de l’Exposició Universal i amb un campanar un xic més tardà, perfecte per l’article perquè així puc ressaltar la varietat de la seva construcció, heterodoxa i amb un secret tenyit pel pas dels segles al carrer Margarit, on es troba la seva part posterior.

Aquesta pertanyé als cavallers de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, instal·lats a Barcelona des 1205, quan erigiren a la riera de Sant Joan un temple, un convent i un hospital. Romangueren als seus dominis fins 1699, reemplaçats per monjas, fortes a la pedra fins 1835. Aquell any és cèlebre als anals barcelonins per la crema de convents a la Rambla durant la primera bullanga. Josep Pla comentava el bé de l’excés de foc pels ciutadans, contents per poder respirar millor entre tanta muralla plena de bat a bat d’edificacions religioses. La d’aquestes dones amb còfia durà una mica més, però tampoc gaire, doncs es trobaven a una zona de risc. Superaren la desamortització de Mendizábal i hi tornaren fins 1869, obligades aleshores a abandonar el convent, venut en subhasta i abandonat el 1886, com si ja s’intuís la posterior reforma del casc antic envers la via Laietana.

Potser resulti increïble, però a Barcelona el moviment de pedres i carreus sempre ha sigut intensíssim. La porta d’aquesta residència catòlica pogué haver recalat a l’Eixample i ningú ho hagués trobat rar, sobre tot si sabem com l’església de Montsió de rambla Catalunya s’ubicava on els Quatre Gats de Picasso, Casas, Russinyol i altres monstres sagrats, i el mateix podríem dir de la Concepció, mescla estranya entre l’extinta església de Sant Miquel i el claustre del convent de les Jonqueres, a pocs metres de plaça Urquinaona.

La porta del convent de Sant Joan de Jerusalem anà a parar al carrer Margarit, i apreciar-lo durant aquesta darrera tarda de maig és quelcom sorprenent. Regna el silenci, no hi ha turistes, i com només sóc gamberro amb la paraula, no m’atreveixo a superar la reixa. La sensació és de trista solitud, poderosa com tot allò impossible de tocar, i així s’incrementen els desigs, i no precisament per aquesta calor prematura, si bé un ja no sap distingir estacions, condemnats com estem davant la passivitat política i l’escassa atenció als adolescents en protesta cada divendres mentre cerquen de salvar el Planeta del desastre

A les acaballes del Vuit-Cents degueren considerar una estupenda idea moure el portal, amb la seva fornícula buida, del centre a la perifèries. No destaca per manifest desinterès, i el mateix succeeix amb tot el barri, més famós por Joan Manel Serrat, les bodegues, el carrer Blai dels mil bars i poc més malgrat la seva riquesa arquitectònica. Un sospita i pensa a la proverbial mandra barcelonina amb les alçades, però ara som a la base de la muntanya, i qui vulgui pot accedir a aquesta perla poc documentada sense cansar-se gaire.

Ignoro si arribà a veure-la Joan Salvat Papasseït, el poetavanguardistacatalà, i poso tot junt perquè això ho escrigué el noi de la Barcelona nascut a Urgell, mort a la vora de Santa Maria del Mar, dues plaques en donen testimoni, i batejat a Santa Madrona. La llegenda parla del fet a una jornada plujosa, tan brutal que el capellà advertí als pares del destí del seu fill, breu i intens, i així va ser. Les restes de l’ordre santjoanista han durat més, ara els hi hauríem de donar pes valorant-les com un llegat important d’una ciutat massa obsessionada amb el present. La Història no sap de generacions i si informàrem d’aquestes antiguitats posaríem un granet de sorra al permetre entendre millor el conjunt per on circulem.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*