Una nit de maig: reflexió sobre el mural a la Plaça de la Salut a Sant Feliu de Llobregat

El maig de 1977, els veïns i les veïnes del barri de la Salut van aconseguir frenar la construcció d'una benzinera. Alguns valents van empènyer la formigonera dins el forat en què s'anaven a construir els fonaments i hi van plantar un arbre. Diu la llegenda que si es planta un arbre en un solar ocupat, ja ningú podrà treure'l. I així va ser com van consolidar la plaça que encara avui segueix sent dels i les veïnes de Sant Feliu.

Esteban Marín
 
 
 

Una nit de maig de 1977 un grup organitzat de veïns del barri de la Salut a Sant Feliu de Llobregat van entrar en un solar en obres, van enterrar una formigonera i van paralitzar les obres. Dit així sona rar i fins a perillós (que ho era).

Una nit de maig de 1977 membres de l’associació de veïns del barri de la salut van entrar en un solar en obres, van enterrar una formigonera i van plantar arbres, paralitzant així les obres de construcció. Dit així sona millor, però no va ser això tot el que va succeir.

Aquesta nit els arbres van guanyar a les formigoneres i els veïns a les constructores. El maig del 1977 no es va construir cap gasolinera ni bloc de pisos en La Salut, es va construir una comunitat, es va construir un barri.

Un barri no només està format per blocs de pisos, així com una ciutat no és només un conjunt de carrers. En La Salut tenien molt clar això. En La Salut sabien que tant els barris com les ciutats els formen les persones que viuen allí. No només això, les relacions que establim entre nosaltres i ens fan ser part d’una comunitat són el que ens uneix. El sentiment de pertinència no només es conforma mitjançant límits geogràfics sinó mitjançant la identitat i formar part d’una comunitat. Això en La Salut ho tenien molt clar també.

El maig de 1977 estàvem molt prop de les primeres eleccions democràtiques en 41 anys (15 de Juny 1977). També es va estrenar per primera vegada el que després seria la Plaça de la Salut. I la primera de Star Wars.

El maig de 1977 centenars de veïns van reclamar un espai on formar una comunitat. Durant tot el procés m’he sentit fascinat per l’ús de la paraula àgora en referir-se a l’espai que reclamaven. Si bé plaça i àgora poden ser enteses com a espais similars tenen unes connotacions molt diferents. Avui dia encara que ens pesi se li crida plaça a gairebé qualsevol espai dur no edificat amb quatre bancs, tres arbres, dues papereres i un senyor en un banc. Una àgora és un espai de trobada i d’intercanvi, un lloc on conèixer-se i on passen coses.

El maig de 2018 es va homenatjar a totes aquestes persones valentes, generoses, lluitadores i compromeses que van decidir que en lloc d’una gasolinera el que necessitaven era una àgora. I que els nens tinguessin una escola. Que Sant Feliu tingués per fi un ambulatori, que no hi ha dret. Que Renfe enfonsés la via i moltes altres coses.

El maig de 2018 parlem de com una comunitat pot alçar-se per defensar els seus drets. Parlem de com uns veïns es van jugar la llibertat. De com “el del Bar Alhambra” va enterrar la formigonera.

El maig de 2018 recordem que quan les nostres llibertats i els nostres drets són qüestionats cal lluitar. I si cal tirar una formigonera al forat es tira. I si cal plantar un arbre es planta. Quin paper té l’art en tot això? Com representar la identitat o la lluita d’una comunitat mitjançant un mural?

Quan plantegem el projecte a la fi de 2016 teníem algunes premisses molt clares. El mural havia de ser durador en el temps en l’àmbit de conservació, havia de representar la història i identitat d’un barri i havíem de tenir a un artista capacitat per realitzar una residència artística significativa i de qualitat.

Durant l’any 2017 es va treballar la proposta, es va investigar a fons i seleccionem a l’artista: ESCIF. Va ser mitjançant un procés que va durar sis mesos on van participar dos jurats en diferents fases. La meva preocupació a tot moment era la vigència. Com podem plantejar-nos si més no realitzar una obra d’aquest impacte sense pensar en el futur? I no parlo només que el mural es conservi en bones condicions, sinó que sigui vigent el seu significat. Era absurd tenir un mural conservat perfectament durant dècades que manqués de sentit per als veïns que cada dia conviuen amb aquesta obra. Per tant necessitàvem crear una obra que representés de manera àmplia no solament el passat, sinó que deixés espai per al futur.

Perquè si el maig de 1977 s’havia de tirar una formigonera al clot es tirava. I si calia ocupar la plaça, també. I les pancartes s’omplien amb els lemes del moment. El maig de 2018 potser serien lemes com. ‘Open Borders’, ‘Rajoy dimissió’, ‘Pensions dignes’ o ‘Llibertat d’expressió’.

Qui sap que lemes ompliran les nostres pancartes en els majos que vindran. Perquè vindran molts majos i moltes pancartes i mai han de faltar lemes per omplir-les. La destral de guerra no s’enterra, si cal enterrar alguna cosa que sigui una formigonera. I això els veïns de la Salut és alguna cosa que sempre han tingut molt clar.

Esteban Marín
Sobre Esteban Marín

President de la fundació Contorn Urbà. Comença a pintar #grafiti l'any 2000 i ràpidament es vincula al teixit associatiu del Baix Llobregat ocupant des de llavors diferents càrrecs en associacions d'art urbà a Sant Feliu, Cornellà i L'Hospitalet. L'art urbà desperta el seu interès per formar-se com a artista i realitza durant els següents anys els seus estudis en disseny gràfic i il·lustració. En 2009 realitza el seu primer mural de gran format (superior a 150m2) i inicia el projecte que deriva en la fundació Contorn Urbà. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*