Una escola feminista a imatge del país que ve

Per un model educatiu feminista, basat en la coeducació, més democràtic, lliure, equitatiu, personalitzat i més en comú

Jéssica Albiach
 
 
 
Alumnes de l’escola Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal | Fotos: Fundesplai

Alumnes de l’escola Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal | Fotos: Fundesplai

Fa un mes, les dones d’aquest país vam omplir els carrers de dignitat reclamant igualtat i respecte, però també un ordre social i econòmic més just, democràtic i lliure. El passat 8M ens vam convertir en referent mundial en la defensa dels drets humans, civils, laborals i econòmics, vam demostrar com el feminisme constitueix ara mateix la lluita més aglutinadora que existeix, i vam assentar un pacte intergeneracional que va deixar de ser silenciós i invisible i que constituirà, sens dubte, una fita en la història contemporània.

Fa un mes, el feminisme, que sempre ha estat aquí tot i que en els marges, va cobrar protagonisme: de cop i volta, el camí traçat des de feia dècades per les feministes a les que tant devem, va començar a ser recorregut, a gambades i amb pas ferm, per un nombre creixent de dones, i així el feminisme passava a ocupar discursivament gales de cinema, teatre o música, generant moviments de denúncia i alhora de sororitat, com el #YoTeCreo, #SomosManada, #TimesUp o #MeToo, i marcant l’agenda política, mediàtica i social.

Fa un mes vam dir que no estàvem disposades a tornar a l’etern segon pla, desenfocat i de farciment; i ho vam dir sabent que no serà fàcil, ni ràpid, però som moltes, i que arribaran moltes més. I que no ens serveixen programes sense pressupost, ni màrqueting sense política, i que som tan conscients de la profunditat de les arrels del patriarcat, que vam mesurar les nostres forces i vam entendre que l’educació a l’escola ha de ser un dels nostres fronts, per futur i per abast.

Si creiem que la finalitat de l’educació és dotar-nos de les eines per desenvolupar-nos com a éssers individuals però també socials, es fa més veritat que mai el que sempre recorda Mercè Otero: l’educació, si no és coeducativa, no és educació. La coeducació no és altra cosa que acompanyar en el creixement amb el ferm propòsit de despatriarcalitzar la societat, per eradicar les diferents violències masclistes, la desigualtat d’oportunitats i la injustícia de gènere, que acaba sent injustícia en totes les esferes de la vida. Aquesta ha de ser la medul·la de la revolució educativa que ve. Ho ha de ser deconstruint l’ordre social actual i proposant-ne un de nou, i per això el feminisme, sens dubte, està cridat a jugar un paper essencial: perquè és en si mateix denúncia i alternativa, perquè és moviment deconstituent i constituent alhora.

El model educatiu feminista, que de nou no té res i que fa més de 40 anys es va començar a organitzar en la primera assemblea de Dones per l’Ensenyament, va molt més enllà de l’escolarització mixta. Passa, entre altres coses, per democratitzar els claustres i les aules, per promoure l’ús del llenguatge no sexista i per propiciar una redistribució dels espais. Això últim és important si volem que cadascú trobi el seu lloc al món, sense veure’s en l’obligació de moure’s pels marges i ocupar un lloc subaltern. Per descomptat, la manera de moure’ns en l’espai també s’aprèn: el manspreading no és innat, i si ho treballem, no necessitarem anuncis de Netflix al metro recordant als homes que no ens envaeixin.

Perquè el feminisme té molt de respectar tempos, processos i aspiracions de cadascú, la coeducació contempla una autèntica atenció individualitzada, basada en la confiança i l’acompanyament. Perquè el feminisme és diàleg, no hi ha coeducació si no és des de l’experiència dialògica entre iguals, en la qual el coneixement s’adquireix per la suma de sabers sense que ningú ho dicti des d’una posició autoritària i de poder. I perquè el feminisme és cooperació, la coeducació passa pel compromís i col·laboració de les famílies i altres membres de la comunitat amb el projecte escolar, del qual es fan partícips i, en fer-ho, l’ecosistema educatiu s’obre, i l’escola passa a ser només una part, canalitzant així el temps educatiu al complet.

Capítol a part mereixen els continguts curriculars obligatoris; el paper de l’escola no pot seguir sent testimonial ni arbitrari en relació a una competència tan necessària com és la formació afectivosexual. Seguint el model danès, aquesta ha de proporcionar informació sobre malalties de transmissió sexual i prevenció d’embarassos no desitjats, però també convidar a reflexionar sobre com promoure models de relacions sanes, sobre com identificar l’assetjament, masclismes i micromasclismes, sobre què implica gaudir d’unes relacions sexuals en una lògica entre iguals i amb la capacitat de dir No en qualsevol moment, i, per descomptat, ha de tenir com a premissa el respecte i posada en valor de la diversitat sexual i de gènere, així com la lluita contra la LGTBIfòbia. D’altra banda, un currículum que faci justícia amb el paper de les dones en la història, en la literatura, en les arts, en les ciències, etc., que superi la visió androcèntrica actual i que no condicioni el futur de ningú en funció d’expectatives sexistes de l’entorn és peça fonamental del canvi educatiu.

També ho és la lluita contra la segregació escolar. Si estem d’acord que el feminisme és incompatible amb un sistema basat en explotadors i oprimides, en privilegiats i precaritzades, l’escola coeducativa hauria de ser equitativa i inclusiva per se, tant en l’accés a l’educació com en les condicions d’escolarització, i desterrar definitivament del nostre model educatiu aquesta xacra que suposa la segregació, en qualsevol de les seves variants (lingüística, sexual, per motius socioeconòmics, per diversitat funcional, per origen, etc.) i que va íntimament relacionada amb l’abandonament escolar prematur i amb el fracàs escolar, tal com ve denunciant reiteradament el Síndic de Greuges des de fa deu anys.

I finalment, no hi haurà revolució educativa global si abans no arriba als claustres. Els docents necessiten recursos i necessiten formació, que ha de ser presencial, acompanyada, continuada en el temps i que pugui mesurar-se en termes d’impacte i de millora de la convivència als centres. Els vímets estan assentats, però els referents cal albirar-los en comú, traspassant unes fronteres que van molt més enllà de la comunitat educativa i, per descomptat, més enllà de les dones. Sobre el professorat recau la responsabilitat de ser la guia de la transformació educativa, que és la transformació del país, i la selecció de valors, horitzons i models és cosa del poble, de tot ell i no només d’una part.

No hi ha estat de benestar sense feminisme, ho hem patit. Sabem que el benestar, si bé posseeix una important càrrega de subjectivitat, va directament relacionat amb factors objectius, com l’índex de desigualtat, de cobertura sanitària, d’accés a un habitatge, de precarietat laboral i atur, de renda, de fracàs escolar, de pobresa infantil i en persones ancianes…

Un estat del benestar que determina, en primera i última instància, el grau de dignitat i de responsabilitat del poble i els seus dirigents. Si estem articulant un espai nou per al canvi polític, si lluitem per un país més democràtic, just i lliure que blindi el seu sistema de benestar perquè ningú quedi enrere, sense importar d’on vinguis, sinó on vulguis anar, que protegeixi i no prescindeixi del talent de les dones, que ofereixi oportunitats i no expulsi els i les joves, que tingui cura de les seves persones grans però també de nens i nenes, només ens queda treballar per una transformació educativa a imatge del país que volem ser.

L’escola coeducativa, i per tant, més democràtica, lliure, equitativa, personalitzada i més en comú, seria en la seva millor versió el país que ve.

Jéssica Albiach
Sobre Jéssica Albiach

Periodista. Diputada al Parlament per @CatEnComu_Podem. Membre del CCE de @ahorapodemos Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*