Una doble proposta de places

La col·locació del monument a Francesc Macià a la seva homònima plaça resulta una qüestió de sentit comú. Des de plaça de Catalunya apreciaríem millor la injuriada cruïlla entre Rambla i Pelai i fins i tot podríem moure la Deessa de Clarà al centre de l'estany perquè lluís la seva hegemonia a la zona. Són propostes fetes per un passejant. Puc assegurar-vos la rendibilitat dels meus ulls mitjançant el desgast dels meus peus.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Plaça de Catalunya / JORDI COROMINAS

Plaça de Catalunya / JORDI COROMINAS

Ningú fa cas a la plaça de Catalunya. Ja ho digué Josep Pla. És potser l’únic espai cèntric d’una gran capital europea sense ressonàncies monumentals. Si preguntem a un vianant sobre els edificis que l’envolten probablement mencioni l’inevitable Corte Inglés. Si és jove la seva ment anirà a l’Apple, invasora d’aquesta prestigiosa cantonada on abans debutà la radio, la mateixa de la foto de Marina Ginestà o, diuen, del mític No passaran de la Pasionaria. L’Hotel Colón ho recorda sense que les seves pedres siguin al terreny.

Aquest centre absolut, unió del vell i el nou, nasqué gairebé de casualitat. No estava prevista al Pla Cerdà i cobra lògica d’existència com a conseqüència de la seva ubicació. Des de finals del Vuit-Cents omplí i buidà el seu espai a la velocitat de la llum fins i tot quan no gaudia del permís per a ser una realitat.

Amb motiu de l’exposició de 1929 adquirí el seu actual aspecte circular. Abans ha sigut l’indret perfecte per a breus exhibicions, múltiples manifestacions i la presència d’edificis importants que durant el Franquisme es realçaren per a crear un centre propi entre la Telefonica, el Banc d’Espanya. L’Español de Crédito i, un xic més enllà, el Rural y Mediterráneo amb el seu veí Vitalicio. La font de Gran Via culminà la consecució d’aquest recorregut político-estètic.

A la plaça hi ha de tot, des del seu racó estatuari, preciós i poc reconegut, fins a la representació en bronze de les províncies catalanes. També hi ha reminiscències dels combats del 19 de juliol de 1936. Barcelonins, excepte els que participaren en les concentracions del 15M, i turistes la troben asèptica. Uns pensen als coloms i els altres als autobusos.

Al final de la mateixa, quan s’intueix el caduc esplendor de la Rambla, hi ha un espai que sembla de tota la vida malgrat la seva relativa novetat. La nostra època és de temps ràpid i adora l’oblit cronològic. L’any 1991 la Deessa de Josep Clarà rebé la companyia d’un estany dissenyat per l’inefable duet Piñón-Viaplana. Tota aquesta gentilesa aquàtica fou deguda a la presència del monument a Francesc Macià de Josep Maria Subirachs, inaugurat el 25 de desembre de 1991.

Amb motiu d’aquest text he deixat enrere prejudicis, preocupant-me per a comprendre les intencions de l’artista. El pedestal de travertí representa la Història de Catalunya. L’escala invertida de la part superior al·ludeix al futur pendent d’escriure. Al costat del bloc figura un monòlit amb un bust de bronze elaborat per Clara, com si així el primer President de la Catalunya contemporània es contraposés al marbre blanc del mateix autor.

Plaça de Catalunya / JORDI COROMINAS

El monument és horrible i la majoria ni tan sols el menysprea. No és culpa seva. La passivitat visiva i la nul·la informació a un espai ben nodrit d’ítems expliquen la deixadesa generalitzada amb l’homenatge al líder d’Estat Català. Potser s’hi trobaria millor a una altra plaça, trista, sense àngel i vetada al vianant.

Parlo de la de Francesc Macià. S’inaugurà l’any 1932 i té una absurda centralitat. Ha canviat de nom tants cops com la Diagonal, amb la que s’agermana tot ocupant una rotonda de la seva linealitat. Niceto Alcalá-Zamora, Germans Badia, Calvo Sotelo, Macià.

El bell mig de la plaça, doncs hem d’anomenar-la d’alguna manera, es correspon amb un estrany vici de la nostra ciutat. També el podem localitzar a plaça d’Espanya, on la font de Jujol és una suposada bellesa inaccessible a no ser que el curiós vulgui perdre la vida per a admirar tota la seva complexitat.

A la rodona de Francesc Macià hauria de figurar el monument a l’home que el 14 d’abril de 1931 proclamà la República Catalana dins d’una inexistent Federació Ibèrica. Si ho féssim, executaríem una lògica nominal i s’alliberaria d’acumulació innecessària el lloc on es troba de plaça de Catalunya. Així el conjunt de Subirachs guanyaria visibilitat i el seu actual emplaçament s’alleujaria tot adquirint la llum que el salvaria d’una bala més del revòlver barceloní aficionat a destrossar vedute urbanes dignes de ser contemplades.

Entre elles figuren el nou edifici de la Diputació, un monstre just a sobre de la casa Serra de Puig i Cadalfalch, o les horroroses oficines de les Arenes de Barcelona, perfectes per a amagar la meravellosa papallona del carrer de Llançà. Hi ha altres exemples de mal gust i pèssima planificació, una altra cosa és que el confort estètic dels ciutadans es trobi entre les preocupacions de l’alcaldia.

La col·locació del monument a Francesc Macià a la seva homònima plaça resulta una qüestió de sentit comú. Des de plaça de Catalunya apreciaríem millor la injuriada cruïlla entre Rambla i Pelai i fins i tot podríem moure la Deessa de Clarà al centre de l’estany per a que lluís la seva hegemonia a la zona. Són propostes fetes per un passejant. Puc assegurar-vos la rendibilitat dels meus ulls mitjançant el desgast dels meus peus.

Amb l’operació formulada faríem valdre valor dos cercles imperfectes. El primer, a canviar buidant-lo, mor de consumisme i silenci en relació al seu gran patrimoni. L’altre, interessant i inexistent pel barceloní, agonitza per manca de simbolisme. Les seves darreres transformacions expliquen la concepció contemporània de Barcelona. L’edifici Winterthur, ben semblant depenent del punt de vista al temut Tribunal Constitucional, és des de fa poc més d’un any un bloc amb apartaments de luxe.

A les petites alteracions resideixen les grans millores. Es descobreixen engolint l’aire i emprant la raó.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*