entrevista | Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la UB

“Una certa simpatia que hi havia a Europa pel Procés ha desaparegut amb l’elecció de Torra”

En el seu últim llibre, el catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona Antón Costas proposa que ens prenguem un descans per reflexionar sobre el futur. A "El final del desconcert" reflexiona sobre Espanya. I sobre Catalunya, és clar

Siscu Baiges
 
 
 

En el seu últim llibre, el catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona Antón Costas proposa que ens prenguem un descans per reflexionar sobre el futur. A “El final del desconcert” reflexiona sobre Espanya. I sobre Catalunya, és clar. És una veu assossegada enmig de la cridòria del debat sobre el procés català. Defensa un capitalisme de rostre amable i la funció de la paraula per resoldre els conflictes. Això no el lliura d’algun insult o amenaça directa. Qui no els rep essent un personatge públic avui a Catalunya?

El procés independentista ha repercutit d’una manera important en la salut de l’economia catalana?

A curt termini, no. Ja ho considerava així quan en els mesos de setembre i octubre la major part d’informes privats i oficials estimaven un impacte fort, que en algun cas es va arribar a establir fins a un 1% o un 1,5% del PIB. Mai ho vaig veure clar perquè la sortida de seus tant corporatives com fiscals no significava, a curt termini, deslocalització de l’activitat econòmica. Per tant, no vol dir deslocalització ni de la producció ni de l’ocupació, que són les variables que es tenen en compte en el PIB. Els ànims empresarials no estan determinats per circumstàncies d’incertesa política interna sinó per l’expectativa de creixement econòmic mundial i del comportament dels bancs centrals. Com l’economia europea i internacional funciona bé i, per tant, el motor exportador de Catalunya és potent, no esperava efectes. I tampoc no els esperava en la prima de risc, perquè els marca el Banc Central Europeu.

Algunes activitats econòmiques s’han ressentit

Sí, però el seu impacte en termes agregats del PIB no som capaços de veure’l. El turisme d’alta qualitat sí que s’ha ressentit. Sóc conseller d’una empresa hotelera important i sé que el turisme d’alt preu a Barcelona ha baixat i no s’ha recuperat. No és fàcil que es recuperi. L’altre turisme s’ha recuperat, tant el nacional com l’estranger. Dit això, no hauríem de banalitzar els possibles efectes de la deslocalització. De moment, no hem deslocalitzat res i podem respondre a la demanda amb la capacitat de producció que tenim. Què passarà quan l’evolució de la demanda o el canvi tecnològic ens obliguin a noves inversions, nous projectes de producció? Aquí hi ha risc de pèrdua en l’economia empresarial catalana de cadires en el lloc de comandament, encara que no tant a la sala de màquines. Això no es pot banalitzar.

Es va perdre l’Agència Europea del Medicament

Va ser una pena i crec que es va perdre bàsicament per això. La competència era bona però coneixia els arguments de la ciutat guanyadora i ho va utilitzar de forma clara. En la guerra tot s’hi val. Va ser una gran pena, una gran pèrdua.

Poden repetir-se més casos com aquest?

No m’agrada fer aquest tipus d’opinions. Primer, perquè no tinc bon fonament, i, segon, perquè només es pot veure a mig termini. El que diria és que no ens hem de despreocupar d’aquesta qüestió. A Barcelona la poden estar afectant d’altres elements que són determinants per a la instal·lació de seus de grans plataformes de distribució i logístiques. Aquestes seus el que demanen és una oferta molt potent i molt variada de vivenda per als seus treballadors i directius. Aquest element pot ser més determinant donada l’escassetat de l’oferta que la pròpia incertesa política.

Amazon ha vingut, cosa que no se sap si és bo o dolent per al conjunt de l’economia catalana

Amazon tenia una previsió molt més gran de la que va instal·lar a l’aeroport, fins a on jo sé. D’altres empreses estan tenint el mateix problema. Això que anomenem joves emprenedors que van mirant on instal·lar-se necessiten un bon habitatge.

Les empreses que van traslladar les seves seus socials ho van fer per por a perdre quota de negoci o per pressions del govern espanyol?

Això m’ho van preguntar a TV3 en algunes ocasions i la meva resposta va ser que calia veure què va passar al Banc de Sabadell primer i immediatament després a La Caixa. La meva informació és que la sortida de dipòsits de clients particulars catalans, especialment en zones on hi ha un gran suport a la independència, va ser espectacular. Van sortir milers de milions d’euros en tres dies. Eren persones individuals, catalans, estalviadors. No els va telefonar el govern de Madrid perquè traguessin els seus dipòsits. Estic en els consells d’administració de tres empreses. D’una n’hem tret la seu. Les de les altres dues, no. Per què trasllades una seu? Perquè no pots estar, mes a mes, en els consells d’administració amb els teus accionistes preguntant-te perquè no la trasllades també.

En un escenari d’incertesa i inseguretat contínua i si tens, a més, clients a la resta d’Espanya que et fan preguntes sobre això, una solució per a l’empresa és treure la seu i, si escau, la seu fiscal, cosa que no té impacte a l’efecte d’ingressos aquí. El problema és que quan treus la seu corporativa i la fiscal has de treure, per llei, una part d’altres departaments corporatius. La meva experiència és que, a la llarga, allà on tens els teus òrgans corporatius és on es produeix la presa de decisions rellevants i la promoció a llocs de major qualitat i millors salaris. Aquests efectes apareixeran.

Tornaran les empreses que han traslladat la seva seu?

En general, no. Les empreses familiars, petites, potser sí, però si ets una empresa corporativa, amb consell d’administració i accionistes externs, i com a president o conseller delegat has pres la decisió de traslladar la seu has de valorar molt el retorn perquè aquests accionistes et demanaran explicacions. Hi ha un percentatge que no tornarà. Un altre percentatge pot tornar i són rellevants. Com l’hoteler Pau Guardans que ha tornat. És un grup petit però és un fet significatiu. Només es produiria un nombre important de retorne si el govern de la Generalitat llança, des del primer dia, un senyal molt clar de seguretat jurídica. Seguretat jurídica no vol dir que la legalitat estigui petrificada però has de tenir una certa previsió que redueixi els marges d’incertesa. Si el govern català actua així, fins on arriba el meu olfacte crec que algunes empreses anunciarien el seu retorn.

Les primeres decisions del nou president de la Generalitat no van en aquesta línia

La meva formació cristiana-catòlica em porta a les accions: per les accions els coneixereu.

Com valora la gestió d’Oriol Junqueras com a responsable d’Economia del govern de la Generalitat?

Va fer un esforç consistent, honest i eficaç per millorar el funcionament quotidià de l’administració catalana, especialment pel que fa a pagaments. I va fer un altre esforç, menys conegut però important, de portar-se bé amb el ministeri d’Hisenda. Les relacions van ser millors del que moltes vegades hem percebut. I atès que aquest aspecte el portava Pere Aragonès, valoro bé la seva condició de pròxim vicepresident econòmic.

A les persones de confiança de Junqueras els hem escoltat en converses telefòniques interceptades reconeixent que no tenien l’administració econòmica preparada davant d’una possible independència

Com deia Ramón María del Valle-Inclán, era un aquelarre. Tinc la seguretat íntima que molts d’ells, inclòs Junqueras, mai van esperar arribar on es va arribar. Tan és així que un cop declarada la República no van fer ni el simple simbolisme d’arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat encara que, a continuació, manessin a un uixer que la tornés a pujar. Si tens un pla per després del dia D ho has de manifestar, però el 155 els va venir a salvar la situació, perquè el dilluns següent no van haver ni d’anar al despatx. Els va salvar. En una gran part dels dirigents polítics del procés hi havia més la idea d’obligar Madrid a seure que un desig objectiu de proclamar la independència unilateral. És la meva percepció però caldria entrar en la ment d’aquests dirigents.

Se’ls veia preocupats a la foto del Parlament després de la declaració de la República independent

Aquella foto és tremenda. Especialment la cara d’Oriol Junqueras. Crec que va ser una desgràcia. L’anomenat problema català es podia entendre, el 2006, com una qüestió política, consistent en un conflicte amb Madrid per reclamar un millor autogovern i un millor finançament. Aquesta dimensió de conflicte polític extern amb l’Estat passa a ser un problema intern no únicament però fonamentalment de convivència entre nosaltres amb les decisions unilaterals de la minoria independentista, el 6 i 7 de setembre, que trenquen les regles constitucionals i del propi Estatut de Catalunya . Un problema intern de fragmentació civil, polarització política, que, ara per ara, i durant molt de temps, serà l’element determinant de la nostra vida social i col·lectiva.

L’ha afectat directament aquest deteriorament de la convivència?

Sí. El noto en una part de la meva família, al meu grup d’amics. M’acabo de creuar amb un empresari conegut que m’ha demanat que no parléssim del país. Fa un parell de mesos quan vaig anar a comprar els diaris al quiosc de sempre, un senyor em va identificar, em va assenyalar amb el dit al pit i em va dir que gent com jo no tenia lloc a Catalunya, que el meu lloc era a Espanya. El quiosquer, que és independentista i amb el qual, lògicament, em porto molt bé va sortir molt nerviós per intervenir. Hem d’esforçar-nos perquè no es vagi més enllà.

Hi ha les veus suficients disposades a fer aquest esforç?

No serà fàcil. Ens hem de imposar ser més amables amb la democràcia i la convivència. Si més no la gent més assenyada, més raonable. Vaig publicar un article a La Vanguardia que començava amb una frase que ha tingut un cert ressò: “Quins temps aquests que ens ha tocat viure on cal tenir més coratge per a ser moderat que per ser radical o immobilista!”. És així. Això va passar els anys trenta. Quan les coses es compliquen, els moderats són els que reben, encara que a la llarga s’imposa això que ara tenim tan desprestigiat de les vies intermèdies, les terceres vies, tot i que sigui després de molts costos i drames. La gent una mica raonable seguim instal·lats en el model de relacions polítiques d’abans de la crisi. Això ha canviat i no som conscients o no ho volem interioritzar. Han arribat al poder opcions radicals de polarització extrema que pel propi desig del poder poden arribar a fer ‘estranys companys de llit’, com deia Fraga. Encara creiem que les solucions extremes no podran arribar mai al govern. A França, Macron va guanyar per molt poc. A Alemanya va costar fer govern després de la pujada de l’extrema dreta. Cal veure el que està succeint a Itàlia, Polònia, Hongria o Romania. No volem veure una realitat política nova que no respon ja als paràmetres de fa una dècada o dues.

Això no té solució, doncs?

En la vida, sempre he intentat ser optimista; si més no, un optimista escèptic. Com diu el psicòleg i premi Nobel d’Economia Daniel Kahneman, en el seu llibre ‘Pensar ràpid, pensar poc a poc’, “està comprovat: els optimistes s’equivoquen més però els va millor a la vida”. Procuro tenir aquesta visió esperançadora que forma part del meu pensament intel·lectual. La vida social i política es pot deteriorar durant un cert temps però hi ha un moment d’inflexió. Crec que aquests moments de ruptura, d’inflexió, apareixeran però a mig termini els costos poden ser molt importants i alguns d’ells, irreversibles.

Quants anys trigarà a arribar aquesta inflexió?

És molt difícil de dir. El deteriorament en la vida no s’aprecia de forma immediata. Fumes i, encara que sàpigues empíricament que està vinculat al deteriorament a la salut, durant anys no ho aprecies i gaudeixes fumant. Quant va trigar el deteriorament al País Basc? D’aquí a uns dies es compleixen 50 anys del primer assassinat d’ETA. Quant trigarem a percebre el deteriorament de Barcelona, ​​marcada en tots els llocs públics pels llaços? La gent que els posa pot considerar que l’empara la llibertat d’expressió, encara que aquesta llibertat empara les idees, no les accions. Puc entendre-ho, però ells haurien de comprendre que l’ocupació dels llocs públics d’aquesta manera ens afectarà a tots pel deteriorament de les nostres condicions de vida. Però, a curt termini, domina més el sentiment de voler expressar el malestar que aquestes altres conseqüències. Així és la vida.

Està fora de tot dubte que una Catalunya independent seria viable econòmicament?

Depèn de la definició de ‘viabilitat’. Mai he acceptat participar en cap debat sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. L’argument fonamental d’una persona per desitjar un estat propi mai és, en general i en primera instància, l’econòmic. Artur Mas va dir que estaria disposat a pagar un cost econòmic a mig termini si s’aconseguia la independència. Arribat a aquest punt no tinc res a dir més que ‘jo, no’. El que no pot ser és aquell plantejament inicial que es va fer, en part amb el suport de companys de professió als quals valoro acadèmicament i intel·lectualment, segons el qual la decisió d’una independència unilateral no tindria costos de cap tipus, que seguiríem a la Unió Europea i al Banc Central Europeu, que no hi hauria costos en els fluxos comercials amb la resta d’Espanya, quan representen el 60% de les nostres vendes… No tenia sentit. Però no era un element determinant a l’hora de defensar les preferències per un estat propi.

Vostè es defineix com a partidari d’un ‘capitalisme de rostre amable’

M’hauria agradat ser monopolista, encara que fos d’un quiosc de pipes a la porta del col·legi. Com mai he pogut ser monopolista sóc economista i defenso que el millor model econòmic -descartats tots els altres, com diria Churchill en relació a la democràcia- és una economia de mercat fortament competitiva on les empreses hagin de fixar els seus preus en funció de la competència amb les altres i no puguin imposar-los perquè són un monopoli que obliga al ciutadà a comprar al preu que elles volen. Sóc defensor d’una economia social de mercat o, si es prefereix, utilitzant el terme ‘capitalisme’, d’un ‘capitalisme competitiu i inclusiu’. Dit d’una altra manera, en aquest moment i en les pròximes dècades, com va passar fa un segle, probablement una de les polítiques socials contra la pobresa i la desigualtat més importants serà la que vagi contra el monopoli i els ‘càrtels’. A Espanya, aquesta política no té predicament ni en els governs, ni en el món empresarial, ni en la societat, ni en les forces progressistes. Creuen que el mercat és un mecanisme per als rics, quan són els rics els que no el volen. Volen el monopoli, com jo de jove.

Aquest capitalisme de rostre amable no sembla molt present en la nostra societat actual

Civilitzar el capitalisme va costar molt. Va portar a dues guerres mundials. A una gran depressió, com a mínim. Però, a la sortida de la segona guerra mundial, els països occidentals van ser capaços de construir un contracte social nou que va civilitzar el capitalisme i va donar lloc al que es coneix com “els gloriosos anys trenta”. En les dècades següents, en els cinquanta, seixanta i setanta tot va millorar i el capitalisme occidental, sobretot al centre i nord d’Europa va funcionar i encara funciona raonablement. El capitalisme és com el colesterol. N’hi ha del bo i del dolent. De quin parlem? ¿De l’alemany, de l’holandès, del suec, del del Regne Unit, del dels Estats Units, del xinès, del rus? Jo n’escolliria alguns. D’altres, no.

Un partit que es defineix com anticapitalista, la CUP, treu i posa presidents de la Generalitat de dretes. Com ho entén?

Seguim raonant com fèiem a l’època de Jordi Pujol o Felipe González. Convergència representava llavors a la burgesia nacionalista i les classes benpensants, acomodades, a Catalunya. Això s’ha trencat. L’escenari ara és el de forces aparentment en els extrems de l’arc polític que mantenen una entesa. Veiem un nacionalisme català ja independentista, amb molts trets de nacionalisme excloent, pactant de manera tàctica amb forces anti-sistema. No és una acusació. És una definició. Hi ha moltes raons en la situació econòmica i social actual per ser anti-sistema. Una altra cosa és que les seves respostes m’agradin. Entenc certs elements de desobediència civil.

No li veig d’anti-sistema

Des d’una perspectiva civilitzada ho sóc. El meu últim llibre, “El final del desconcert”, reivindica un sistema econòmic més radicalment igualitari o menys desigualitari i una democràcia més radical. Una democràcia pluralista i representativa en una economia de mercat competitiva però fortament anti-monopoli. En d’altres pronunciaments anti-sistema veig propostes destructives i no de construcció d’alguna cosa millor, que és on hauria de dur una revolució.

Europa ha de mediar entre els governs català i espanyol per buscar una solució a aquest conflicte?

No. Europa és una confederació d’Estats i no entrarà en una qüestió interna d’un d’ells, perquè obre una aixeta que no sap com evolucionarà. No sé com es resoldrà el tema de les euroordres de detenció però segur que tindrà conseqüències en la unitat de l’espai judicial europeu, perquè introdueix un element de desconfiança. Aquests mecanismes funcionen sota el supòsit bàsic de la confiança en la fiabilitat dels sistemes entre els diferents estats. La confiança es basa en un mínim de regles de funcionament. El mateix que succeeix en l’àmbit econòmic. L’espai econòmic europeu es pot danyar quan un estat posa en dubte, per exemple, la qualitat en la regulació alimentària d’un altre i impedeix l’entrada al seu territori dels aliments d’aquest estat. Fem malbé Europa. Les autoritats europees no faran de mediadores en aquest conflicte, com demanen els independentistes. No poden. Una altra cosa és que mitjans de comunicació o associacions civils puguin tenir aquest interès.

Detecta simpatia cap als independentistes a Europa?

Hi ha hagut un canvi molt important. Una certa simpatia que havia vist fa setmanes en alguns mitjans de comunicació, com ‘The Guardian’ al Regne Unit o ‘Le Figaro’ a França, ha desaparegut després de l’elecció del nou president de la Generalitat. Aquest nomenament és un fre per captar simpaties en els mitjans de comunicació europeus.

Veurà algun dia un referèndum sobre la independència de Catalunya?

Veuré en un termini relativament curt una consulta sobre un nou Estatut de Catalunya, sobre una Constitució catalana, com s’anomena als estatuts regionals en els règims federals. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té el seu Estatut aprovat pels ciutadans, a causa del error de 2010, quan el Tribunal Constitucional es va pronunciar ‘a posteriori’ que ho fes la sobirania popular. Va ser un error, una anomalia, que ha tingut conseqüències importants. Això s’ha corregit. Ja no serà possible que un Estatut aprovat pels ciutadans pugui ser rectificat ni pel Tribunal Constitucional ni pel Parlament de Madrid. La consulta que defenso i la que espero veure en primer lloc és sobre la nova Constitució catalana i feta només a Catalunya. Si aquest nou Estatut o Constitució catalana requerís, com crec que seria així, algun canvi en la Constitució espanyola s’hauria de fer en paral·lel un referèndum sobre aquestes modificacions. Si una majoria molt significativa de catalans votessin contra el nou Estatut el següent pas hauria de ser parlar de com obrim camins legals per a un referèndum del tipus de SI-NO. Però jo no començaria la casa per la teulada com s’ha fet aquí.

Veurà una Catalunya independent, sigui el que sigui el que això signifiqui?

En els paràmetres que tinc avui al cap, no. En aquesta generació no la veig. Més enllà d’una generació em sobrepassa.

1 Comentari en “Una certa simpatia que hi havia a Europa pel Procés ha desaparegut amb l’elecció de Torra”

  1. JM Armengou // 14/12/2018 en 12:11 // Respon

    Ja li agradaria a Costas que el que diu el titular fos cert.
    Torra és més problema que solució, i ho hem de resoldre els catalans, però de pèrdua de simpatia a Europa, res de res, senyor Costas.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*