Una Catalunya encara més plural a Madrid

Tot sembla indicar que Catalunya tindrà el 10N una representació més diversa en el Congrés dels Diputats. Si els pronòstics dels estudis d’opinió encerten, les catalanes i els catalans estarem representats per 8 o 9 forces polítiques diferents, en comptes de les 7 actuals

Manel Mateu
 
 
Eleccions del 28A | Sandra Vicente

Eleccions del 28A | Sandra Vicente

En el conjunt de Catalunya hi ha en joc el repartiment de 48 escons i en dues de les 4 demarcacions electorals és on poden irrompre 1 o fins i tot 2 formacions que fins ara no tenen representació perquè mai no s’havien presentat als comicis de les Eleccions Generals. Es tracta de les circumscripcions de Barcelona i de Girona. És en aquestes dues demarcacions, on és més que probable que la CUP obtingui representació.

A Barcelona podria obtenir entre 1 i 3 diputats, si manté el percentatge de vot que va obtenir en les eleccions al Parlament de desembre de 2017, més de 143.000 vots. Una xifra, 31.000 vots per damunt dels 112.000 que va obtenir VOX en les generals de l’abril, i que li van permetre obtenir un diputat per Barcelona, per primera vegada.

La CUP ho té més difícil a la demarcació de Girona, però podria també obtenir representació en aquesta circumscripció. Malgrat que també es presenta a les demarcacions de Lleida i de Tarragona, en aquests dos casos té menys a l’abast la representació, a no ser que hi hagués un transvasament molt alt de vots d’ERC i de JuntsxCat cap a la CUP.

L’altra força política que podria irrompre, en aquest cas a Barcelona, -única demarcació catalana on es presenten-, és Más País, d’Iñigo Errejón. Pèro l’excofundador de Podemos ho té més difícil. Necessitaria més de 115.000 vots a les comarques barcelonines, amb un percentatge de participació similar a l’abril per obtenir un escó.

La demarcació de Barcelona i la de Girona són les que poden tenir més canvis en el recompte de la nit electoral. A banda de les novetats de la CUP i de Más País, la previsible davallada de Ciudadanos que pronostiquen les enquestes podria beneficiar per lògica política al PP i a VOX. Però en totes les eleccions hi ha transferències de vots entre els partits fronteres i en aquest cas el PSC també es podria beneficiar significativament de la pèrdua de vots del partit d’Arrimadas i Rivera.

La demarcació de Tarragona també podria tenir novetats, segons on vagin a parar la majoria de vots que deixessin de donar suport al partit taronja. En el cas de la demarcació de Lleida, és on amb tota probabilitat, la representació continuarà sent la mateixa. És a dir, els escons repartits entre 3 forces: ERC, JuntsxCat i PSC.

Catalunya té ara una representació més plural a Barcelona i Tarragona, i menys diversa a Girona i a Lleida. Actualment fruit de les eleccions generals de l’abril, Barcelona està representada per 7 partits diferents: PSC, ERC, En Comú Podem, C’S, JuntsxCat, PP i VOX, en aquest ordre.

Tarragona per 5: ERC, PSC, C’S, JuntsxCat i En Comú Podem. També en aquest ordre de representació. En canvi a Girona, i a Lleida, només per 3, i en aquest ordre: ERC, JuntsxCat i PSC. Tenim doncs, segons els resultats electorals, i simplificant molt, una Catalunya interior més homogènia. I una Catalunya costanera més diversa.

La victòria, entre ERC i PSC

Tornant a la nit electoral, la victòria se la disputen ERC i el PSC, tot i que els pronòstics afirmen que ERC revalidarà la seva primera posició obtinguda a l’abril, fins i tot augmentant algun diputat. En té 15, i la mitjana d’enquestes diu que podria arribar als 17. El PSC, que en té ara 12, podria arribar als 14. En aquest cas, i pensant en els pròxims comicis a Catalunya, ERC ratificaria la distància respecte els seus socis de govern, JuntsxCat, liderant l’àmbit independentista. Però els republicans tenen encara l’espina clavada de no haver aconseguit desbancar els hereus de Convergència en l’hegemonia política a Catalunya en unes eleccions al Parlament.

La tercera posició se la disputen En Comú Podem i JuntsxCat, ara empatats a 7 diputats, però amb gairebé 3 punts d’avantatge de vots pels comuns. La mitjana d’enquestes diuen que tots dos poden baixar, encara que més els abans sobiranistes i ara independentistes de JuntsxCat.

Ja fora del “medaller”, la gran incògnita serà veure si Ciudadanos guanya a les enquestes o es confirma la davallada. Ara té 5 diputats i podria retrocedir a una representació d’1 o 2. Aquest fet i la més que probable irrupció de la CUP de fins a 4 diputats, farien que els cupaires ocupessin el lloc que té ara el partit de Rivera.

El “fanalet vermell” quedaria en mans del PP, VOX o Más País, en el cas que finalment obtingui representació.

El resultat, doncs, del que votem el 10N a Catalunya fa pensar que serà una Catalunya més plural encara que l’actual. Un mapa polític, que tot i que hi ha diferències sempre segons el tipus d’eleccions, serà més semblant al de les eleccions catalanes del 2017, en presentar-se ara la CUP en unes generals.

El que també caldrà veure és la incidència que poden tenir les mobilitzacions contra la sentència del Procés, incloses les concentracions en l’anomenada jornada de reflexió, per cert, una jornada que en altres lleis electorals europees no existeix. Impensable als Estats Units i el Regne Unit i considerada anacrònica en l’era digital per la majoria d’experts.

De fet el dret a la protesta col·lectiva no necessàriament influeix en la presa de decisió individual del vot, que en molts casos ve determinada per molts altres factors, que no solament l’actualitat dels esdeveniments. Certament però, la dura sentència del Procés ha reactivat les mobilitzacions de l’electorat independentista i com a reacció, la de la ultradreta, i la dels partits anomenats constitucionalistes i el seu electorat.

Els experts també diuen que la campanya més curta de la història i els debats electorals cada vegada més encarcarats i a mida dels partits i dels seus líders, no de la societat, tampoc faran variar massa el vot, ja que els nostres polítics ofereixen poques novetats i sembla que no saben altra cosa que repetir i reiterar el que ja ens han dit al llarg dels 365 dies de l’any. Perquè en definitiva, la campanya electoral és només la culminació de la precampanya permanent i indefinida, a la que ens tenen habituats els nostres polítics amb les seves declaracions. I amb aquest estat de coses, l’estabilitat tant reclamada només fa que allunyar-se més encara.

L’acció política requereix diàleg, acord i pacte. La població espera que aquesta representació més plural serveixi per parlar i trobar acords. No per continuar amb els monòlegs amb la vista posada en la pròxima cita electoral.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*