Una cadena de mals sense resoldre
 va causar el sisme polític andalús

Els socialistes, el PSOE, han perdut el poder a Andalusia després de 36 anys de govern. Van transformar la regió, però un milió de votants d'esquerres no van votar i van propiciar l'ascens de la dreta. Analitzem per què

Raúl Solis
 
 

Diumenge 22 de març de 2015. Susana Díaz surt a fer declaracions als periodistes sobre els resultats electorals de les eleccions andaluses en què ha irromput Podemos amb molta força, 15 escons, i Ciutadans, amb 9 seients al Parlament d’Andalusia. El PSOE, tot i que ha perdut vots respecte als anteriors comicis, ha aconseguit retenir els 47 diputats que tenia amb un 35% dels vots, gairebé quatre punts menys que el 2012.

El PSOE andalús és una festa. No s’ho poden creure. En plena efervescència electoral, amb partits socialdemòcrates europeus caient com fitxes de dòmino i Podemos a la cresta de l’onada, el partit del puny i la rosa aconsegueix resistir l’envestida a Andalusia, el feu històric dels socialistes espanyols.

“Hem frenat el populisme”, va ser el primer que va dir Susana Díaz en aquella compareixença davant la premsa de la nit electoral del 22 de març de 2015, acompanyada pels seus més fidels col·laboradors que, com ella, no s’han criat en les lluites sindicals de la UGT ni a les associacions veïnals dels barris obrers, sinó en les seus del partit ordint estratègies des de la seva més tendra joventut.

Per “hem frenat el populisme” es referia a Podemos que havia demostrat que era una força amb empenta, encara que molt lluny d’apropar-se a un partit totpoderós com el PSOE, l’única organització, juntament amb l’Església Catòlica, que té una seu a cadascun dels 778 municipis andalusos.

Molt més que un partir polític

El PSOE andalús, parafrasejant el lema del Barça, és molt més que un partit. Travessa la identitat dels andalusos i és la referència del pas de la dictadura a la democràcia en una comunitat on hi ha un record nítid de la misèria que s’hereta de pares a fills.

El PSOE andalús ha jugat un paper hegemònic en els últims 36 anys i a ell es deu que, en pobles i ciutats d’Andalusia, on fa només quatre dècades existia el subdesenvolupament més absolut, hi hagi avui un centre de salut, un institut, una escola i fins a un centre d’informació a la dona. És a dir, el PSOE ha transformat Andalusia des de Huelva fins a Almeria en el que a serveis públics es refereix, gràcies en part als fons europeus.

Un poble condemnat històricament a l’emigració, el caciquisme i la pobresa immunda, com l’andalús, ha aconseguit en aquests 36 anys tenir autoestima. I això, opinions a part, ha estat gràcies a un PSOE que podia arribar des d’Ayamonte (Huelva) fins Pulpí (Almeria) saltant d’alcaldia socialista a alcaldia socialista.

Andalusia està molt millor avui que fa quatre dècades, però no ha estat gràcies a la creació d’un model econòmic capaç de crear desenvolupament i futur sostenible. Segueix sent una comunitat amb terres productives ermes que s’han quedat esperant una reforma agrària, promesa pel PSOE en la Transició. Una reforma que posés a produir aquestes terres i crear riquesa a les zones rurals, on molta gent sobreviu (el 10% dels treballadors andalusos estan donats d’alta en el règim agrari) amb dos mesos de treball en la recollida de l’oliva i els mísers 420 euros del PER (Pla d’Ocupació Rural).

En una terra amb 1.000 quilòmetres de litoral, un clima envejable i un passat andalusí que la converteix en una potència cultural, el turisme barat de sol i platja, de jubilats anglesos i alemanys allotjats en cadenes hoteleres globals, abarrota les platges en un model turístic colonitzador que, a canvi d’explotar com si fos un camp de soja les platges andaluses, deixa precarietat, contractes parcials, temporalitat i un exèrcit de treballadors pobres que no poden portar una vida digna ni tenint un contracte de treball.

El 46% del total d’assalariats andalusos per compte d’altri sobreviu amb menys de 4.000 euros l’any, 325 euros al mes, segons un informe publicat per l’Agència Tributària el novembre de 2018. La meitat dels contractes que es van signar el 2018 van durar menys d’un mes, explica un altre informe, en aquest cas del Ministeri d’Ocupació.

Pobres tot i tenir un treball

Nou dels deu municipis més pobres d’Espanya són andalusos, així com els set barris amb menor renda, les cinc ciutats amb més atur i també la més baixa esperança de vida del conjunt del país, tal com va indicar l’última enquesta de condicions de vida l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A Andalusia la crisi ha gelat el cor a un 40% de la població que viu en risc o en exclusió social, entre ells 400.000 nens i nenes que són pobres de solemnitat en una regió d’un país que és la quarta economia de l’Eurozona.

En molts casos, aquests treballs precaris i amb sous de misèria han estat patrocinats per la Junta d’Andalusia a través de la privatització de serveis públics. Auxiliars d’ajuda a domicili, netejadores de col·legis, instituts, centres de salut, seus governamentals i fins del Parlament andalús cobren salaris que no arriben als 900 euros, gràcies a les privatitzacions que han engreixat el compte de magnats com Florentino Pérez, president del Reial Madrid que, quan va punxar la bombolla immobiliària, va derivar els seus negocis de la construcció cap al sector públic.

Les senyores que els neteja els escons als diputats andalusos no arriben ni a 900 euros de sou base i fins als mateixos centres d’acollida de dones maltractades estan en mans d’empreses privades que s’embutxaquen més de la meitat dels diners que es licita al seu botí particular, a costa de sous de misèria i d’empobrir les treballadores.

Si a això li unim Canal Sur, que té una programació neofranquista de nens amb art, bous, caça i folklòriques acrítiques, uns informatius controlats al mil·límetre i una direcció que actua com a comissària política del PSOE, tenim el còctel explosiu que explica que els barris obrers no hagin participat en les últimes eleccions, principals nínxols del PSOE i de Podem i IU, que han concorregut en la coalició electoral Endavant Andalusia.

Un milió d’antics votants del PSOE, d’IU o de Podemos s’han quedat a casa. Els sociòlegs fa temps que advertint que l’augment de les bosses d’exclusió crea una ciutadania descreguda de la política que no troba cap motivació per acudir a les urnes.

El ‘factor Catalunya’

Per si no n’hi hagués prou, la desigualtat, les ferides de la crisi, un Canal Sur que ha anat teixint lentament un sentit comú conservador i un PSOE andalús que va tirar la bandera d’Andalusia a terra per lliurar-se a Mariano Rajoy durant una dècada, posant en marxa polítiques neoliberals, de rebaixa d’impostos als rics i retallant serveis públics, va arribar Catalunya, tema que han fet servir de manera maniquea i amb mitges veritats formacions com PP, Ciudadanos i l’extrema dreta de Vox.

Mentre l’esquerra parlava d’Andalusia, PP, Ciutadans i Vox ho feien de Puigdemont i muntaven mítings on apel·laven al sentiment patriòtic, amb milers de persones onejant banderes espanyoles sortint en els informatius de les televisions privades estatals, alhora que prometien una “baixada massiva d’impostos” a les classes privilegiades andaluses.

Un simpatitzant de Adelante Andalucía sintetitzava el que ha passat la nit electoral: “Massa bé ens ha anat, hem estan parlant d’Andalusia quan tots els mitjans parlen de Catalunya. És com voler vendre gelats en una estació d’esquí en ple mes de gener”.

Així, per primera vegada en 36 anys, Andalusia ha passat a estar governada per un president que no és socialista. El candidat del PP, el malagueny Juanma Moreno, presideix des del 18 de gener la comunitat més poblada i extensa d’Espanya, gràcies a un acord a tres al costat de Ciutadans i Vox.

L’equilibri de Moreno no serà fàcil. Tindrà, de fer polítiques que agradin a l’extrema dreta que sosté amb els seus 12 diputats un govern bicolor, format per igual nombre de consellers de PP que de Ciutadans. I també haurà d’intentar no ser molt extremista en una terra on un milió de votants progressistes, que es van quedar a casa, podrien mobilitzar-se si el nou Govern es radicalitza.

La dreta governa per incompareixença de l’esquerra més que per voluntat de l’electorat conservador andalús, convertit ara en una hidra de tres caps que s’ha sabut entendre per obrir una nova etapa en l’única comunitat autònoma espanyola on mai hi havia hagut alternança des de la recuperació de la democràcia el 1978.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*