Una Barcelona invisible: Can Peguera (II)

El botxí era un mecanisme del sistema, però quan la sang brolla calenta, aquests matisos queden anul·lats per la ràbia, un altre joc a favor del poderós, sempre triomfant en el seu domini de l'estructura

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Hi ha una estranya concatenació de casualitats. Més d’una vegada he repetit allò de que no ho són, i és ben cert. Avui volia escriure sobre Can Peguera, i ho fare, però no des de la perspectiva pensada al llarg de la setmana, quan mentre meditava el text em vaig ficar en altres articles sobre botxins i, de cop i volta, l’hemeroteca em dugué a una noticia relacionada amb el tema d’aquestes pàgines.

La nota és del deu de febrer de 1935 i diu el següent: “Crimen en San Andrés. Un hombre muerto a tiros. Anoche se comunicó en la Jefatura superior de Policía a los informadores que a primera hora de la tarde había sido muerto a tiros, en un bar sito en la calle Eduardo Tubau de la barriada de San Andrés, Federico Muñoz Contreras, de 55 años, natural de Cuenca y habitante en las casas baratas de Horta, número 2 U. Fue trasladado al Hospital Clínico ya cadáver. Presentaba las siguientes heridas de bala: una en la oreja izquierda, otra en la parte inferior de la región malar y la tercera en el lado izquierdo.”

El breu informava de dos individus a la fuga, i una imatge posterior de La Vanguardia precisava la identitat de la víctima, el botxí de l’Audiència de Barcelona, i clar, un s’emociona amb aquestes coses, sobre tot en aquest cas al saber del lloc de residència del finat, ni més ni menys que el polígon de Can Peguera, aleshores sense nom als seus carrers i peculiars numeracions als domicilis.

Com entendran aquí hi havia una història, i la precària condició d’aquest funcionari em féu remuntar-me al més il·lustre dels seus antecessors, aquell pobre desgraciat famós a tota la ciutat i rebutjat a parts iguals, fins al punt d’assistir a les sessions judicials perquè el respectable li vetava freqüentar els teatres, i no tan sols això, doncs més d’una vegada li negaren pujar al tramvia, com si no fos poca la càrrega d’exercir la seva responsabilitat durant més de quaranta anys ben trufats de cèlebres execucions i la frustració de veure com des de 1900, mitjançant la Llei Pulido, es trobava sense assistents als seus actes, ell, tan amant d’aplaudiments i crits, no en va declarà allò de voler ser torero per amor a la sang exhibida a la plaça, com si la seva feina estigués vinculada a persones expectants per observar la seva traça amb la torna.

Nicomedes, qui perdé un fill a una baralla i a una filla suïcidada, també visqué allunyat del soroll, més concretament entre canaris al número 270 de Verdi, més amunt de travessera de Dalt, on l’antic carrer de les monges s’empina gairebé com a les etapes del Tour. Morí l’any 1912, i des d’aleshores res fou al mateix al seu eximi gremi.

De fet, Federico Muñoz heretà la macabra professió de Méndez després de l’assassinat de Rogelio Pérez Vicario a mans dels anarquistes. Durant el seu regnat només acabà amb la vida de dos delinqüents, en part perquè durant dos breus anys de la Segona República s’anul·là la pena de mort, recuperada durant el bienni conservador només en casos de terrorisme.

És fàcil cavil·lar sobre el seu sobirà avorriment, i per això mateix acudí a una taverna de tota la vida, la il·lustració de La Vanguardia mostra un tuguri típic d’aquells temps, al 19 d’ Eduard Tubau, avui en dia un carrer proper a la flamant plaça de la República de Nou Barris, un lloc angost, una línia recta tranquil·la, a priori sens gaire història. La casa dels fets encara és dempeus. El vigilaven i acabar amb els seus dies no degué resultar complicat. Qui disparà demanà un vermut, quelcom ben rar a dos quarts de quatre de la tarda. Tot passà en un tres i no res.

Muñoz Contreras deixà vídua i fills. Acudiren a l’audiència per a reclamar les seves pertinences. Tres dies més tard la premsa notificava la detenció de tres individus, dos d’ells ben fitxats per la policia. José González era un atracador de baixos vols, mentre Genís Urrea un àcrata amb certa fama en aquell instant on tota Barcelona bullia de tensió pels continus enfrontaments entre membres de la CNT i esquadrons de camises verdes d’Estat Català. Aquestes picabaralles, sent suaus, tingueren el seu moment àlgid el 28 d’abril de 1936, quan a l’alçada del número 38 del carrer Muntaner foren assassinats els germans Badia, reputats parafeixistes implicats sens cap mena de dubte als fets d’octubre de 1934.

En aquell mateix indret Santiago Rusiñol tingué un taller, i així ho recorda una discreta placa. A la vora sempre hi ha una corona de flors, i fins i tot Quim Torra, com és natural abans de ser President, hi anà més d’una vegada a dedicar paraules d’honor a aquests herois del seu panteó.

Però bé, tornem al nostre assumpte. Genís Urrea fou indultat l’abril de 1936. Quan esclatà la Guerra tornà de França, on romania fugat, i es feu agent de la Generalitat. Un extracte periodístic de 1941 el situa amb tota probabilitat a la Presó Model, acusat de recolzar la rebel·lió, és a dir, de ser fidel a la legalitat republicana. El 1952 fou un dels darrers afusellats al tètric Camp de la Bota, espai de memòria fins fa ben poc, doncs durant els fasts nefasts del Fòrum de les Cultures ningú pensa als condemnats pel Franquisme.

Si heu arribat fins aquí teniu tota la raó en dubtar. Manca un element. Mai es sabé el motiu de l’homicidi. Amb tota probabilitat obeí a una venjança pel darrer servei del botxí, datat el 21 de desembre de 1934, quan complí la seva penitència i liquidà Andrés Aranda, un anarquista culpable d’haver matat un altre home durant un atracament.

Com Can Peguera ha canviat poc o res al llarg de les dècades m’agradaria saber l’immoble exacte on residí Muñoz Contreras. No ho descobriré, però en canvi sí puc verificar la seva penúria, la mateixa dels seus sicaris, com si així volguessin donar raó a Pier Paolo Pasolini, qui durant el març de 1968 italià avisà del sens sentit d’atemptar contra els policies, equiparats en misèria per ser fills de les classes baixes. El botxí era un mecanisme del sistema, però quan la sang brolla calenta aquests matisos queden cancel·lats per la ràbia, un altre joc a favor del poderós, sempre triomfant tot dominant l’estructura.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*