Una autonomia de cartró

La investidura de Puigdemont és la prova fefaent de l'esgotament del règim del 78 i la incapacitat de generar un Estat de les autonomies federalitzant i descentralitzador

Silvio Falcón
 
 
 
Carles Puigdemont durant un miting | Junts per Catalunya

Carles Puigdemont durant un miting | Junts per Catalunya

El diputat Carles Puigdemont va ser nomenat candidat a la presidència de la Generalitat pel nou President del Parlament, Roger Torrent. Aquesta circumstància, prevista en la llei 13/2008, de la presidència de la Generalitat de Catalunya, sembla que no ha estat suficient per superar el panorama de bloqueig constant a les institucions d’autogovern catalanes que es practica des del govern de l’Estat.

I és que el recurs de Sáenz de Santamaría contra la candidatura de Puigdemont a la presidència de la Generalitat és quelcom que ultrapassa la causa judicial del primer o les capacitats del govern de l’Estat. Fruit d’aquesta usurpació de funcions, el Consell d’Estat va emetre un informe on no veia cap fonament jurídic per bloquejar la investidura de Puigdemont. En canvi, el Tribunal Constitucional s’hi ha posat de ple -malgrat les hores de debat intern- obligant a una investidura presencial. L’Estat vol detenir Puigdemont.

Mentrestant, a Catalunya segueix governant el 155 -no ho oblidem- i les decisions del Parlament no són capaces de generar un nou govern. L’amenaça judicial i política presideix la política catalana després de la DUI i el 155. Cap oferta de diàleg arriba, mentre l’exili i la presó marquen la vida dels artífexs del referèndum de l’1-O.

L’independentisme té, però, una assignatura pendent: superar la proposta màgica i assumir, en part, la seva derrota. L’astúcia i els moments històrics haurien de deixar pas a una feina de base que pugui garantir un projecte practicable a mig termini. No es tracta de traïcions o renúncies; simplement l’Estat ha utilitzat tota la seva força per esclafar lideratges i destruir estratègies. Allò raonable és que l’agenda política de la propera legislatura estigui presidida per la recuperació de les institucions autonòmiques i del control de les finances de la Generalitat. El 155 ha estat una agressió de proporcions enormes.

El resistencialisme, però, aporta èpica al moment polític. És cert que el diputat Carles Puigdemont hauria de poder ésser investit com a President. Però, al cap i a la fi, l’Estat ha demostrat estar disposat a pagar el preu -en termes d’imatge internacional- que costa bloquejar la investidura de Puigdemont. Fins i tot, per si de cas, el jutge Llarena no ha permès Junqueras sortir de la presó per votar al Parlament. Atado y bien atado.

La descomposició del règim del 78 ha arribat al seu màxim nivell. El procés independentista plantejat des de Catalunya ha acabat definitivament amb la independència judicial i amb la neutralitat de les institucions de l’Estat. De fet, la principal mentida del model territorial de l’Estat ha caigut definitivament. Recordo perfectament com Xosé Manuel Beiras definia el Parlament autonòmic gallec com a “Parlamentiño de cartón” mentre criticava el centralisme del Partit Popular qualificant l’administració de la Xunta de Galícia com a poder “autoanèmic”.

L’explosió de la qüestió catalana és el millor exemple que el procés de “devolution” practicat durant la Transició simplement responia a la necessitat de dotar d’una certa estabilitat a l’artefacte del règim -i no a una veritable voluntat federalitzant o negociadora-. El centralisme retòric ha donat pas a un 155 agressiu i recentralitzador. Ara, a més a més, els parlamentaris i parlamentàries no podran investir el diputat amb més suports.

La no-investidura de Puigdemont és un episodi més de tot allò que no és possible fer dins d’aquest sistema polític hereu del franquisme, capaç de tot per preservar la unitat d’Espanya. Fins i tot, si és necessari, saltar-se les pròpies lleis.

Silvio Falcón
Sobre Silvio Falcón

Politòleg i professor associat a la Universitat de Barcelona Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*