Un “sí que es pot” que va néixer de moltes derrotes

En els seus 10 anys, la PAH no ha esperat mai solucions màgiques, perquè neix d'una llarga trajectòria de embats pel dret a l'habitatge, amb algunes victòries i moltes derrotes

João França
 
 
 
Varies manifestants aixequen globus verds pel dret a un habitatge digne / OLMO CALVO (eldiario.es)

Varies manifestants aixequen globus verds pel dret a un habitatge digne / OLMO CALVO (eldiario.es)

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) celebra 10 anys. Una dècada demostrant que sí que es pot, com diu el seu crit de guerra. Sí que es pot aturar desnonaments, sí que es pot aconseguir alternatives habitacionals i sí que es pot canviar lleis des del carrer.

En 2013, amb la campanya d’escraches per defensar l’aprovació de la seva Iniciativa Legislativa Popular al Congrés dels Diputats, van afegir al seu lema “sí que es pot” el “però no volen”. Això últim també s’ha demostrat de sobres. Els governs i majories parlamentàries que hi ha hagut des de llavors no han volgut regular la dació en pagament, no han volgut posar fi als desnonaments sense una alternativa habitacional i tampoc han volgut regular els preus del lloguer per a garantir habitatges assequibles.

La PAH no ha deixat de donar respostes. Ocupen pisos buits, negocien amb els bancs, ocupen les seves seus… És el que han vingut a anomenar l’autotutela de drets, proporcionar les respostes que no dóna l’administració. Mai han esperat solucions màgiques, perquè la PAH neix d’una llarga trajectòria d’embats pel dret a l’habitatge, amb algunes victòries i moltes derrotes.

A les manifestacions de “No tindràs una casa en la puta vida” el 2006 i el 2007 hi havia gent que va impulsar la PAH, i que avui segueixen lluitant contra els lloguers desorbitats. Al Taller contra la Violència Immobiliària i Urbanística que ja el 2005 denunciava el drama dels desnonaments a Barcelona hi havia gent que va impulsar la PAH, i que avui veuen com se segueix especulant i expulsant veïns i veïnes del centre de la ciutat. En el moviment que va plantar cara al Fòrum de les Cultures de 2004 i al que representava per a la ciutat, hi havia gent que va impulsar la PAH, i 10 anys després van comprovar que va tenir un sobrecost de 30 milions d’euros. En el moviment okupa de Terrassa que cantava el “Desalojos son disturbios” de KOP hi havia gent que va impulsar la PAH, i els seus centres socials van patir diversos desallotjaments, com els han seguit patint molts que han vingut després.

Aquestes derrotes són al bagatge de la PAH, tots els aprenentatges d’anys de lluites diverses vinculades d’una manera o una altra al dret a l’habitatge. També hi són les victòries, tot allò que sí que va funcionar, que no va ser poc.

Però les derrotes més importants que han pogut florir amb la PAH són les personals. A la primera assemblea que van celebrar el 22 de febrer de 2009 a la Casa de la Solidaritat del Raval hi van acudir unes setanta persones que no sentien ràbia contra un sistema injust, sinó que sentien que havien fracassat en el seu projecte vital. El mateix passa avui dia amb qui arriba per primera vegada a les assemblees que celebren setmanalment en plataformes de tot l’Estat. Aquestes derrotes personals es converteixen en una lluita col·lectiva.

Moltes de les persones que es van acostar a una assemblea quan es trobaven en un carreró sense sortida coincideixen a dir que la PAH avui és la seva família, que els hi ha donat la vida. El suport mutu ha servit no només per respondre als problemes d’habitatge, sinó per teixir xarxes, fer comunitat, i fins i tot enfrontar, des d’aquests vincles, el masclisme o el racisme.

El “sí que es pot” de la PAH està lluny del pensament d’autoajuda que “voler és poder”, aquesta idea tan individualista. Perquè es pugui cal informar-se, organitzar-se, mobilitzar-se i cuidar-se. Abans del “sí que es pot” va venir el “no estàs sola”. Avui encara ho repeteixen, a la PAH no tenen solucions màgiques, però qui entra per la porta de les seves assemblees pot confiar que no enfrontarà els seus problemes en soledat.

Després d’una dècada d’aquest “sí que es pot”, cal preguntar-se si la PAH ha pogut. Les petites victòries personals podrien ser suficient per dir que si. Cada família que no s’ha quedat al carrer és motiu per dir que si. No obstant això, l’accés a l’habitatge segueix sent un problema estructural. Superats els anys més durs de la crisi hipotecària sembla que la història es torni a repetir; lloguers pels núvols –més que mai–, inquilins desprotegits, els mitjans repetint una altra vegada que comprar és més barat que llogar…

Fa pocs dies una derrota, la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei catalana per fer front a l’emergència habitacional impulsada gràcies a una iniciativa ciutadana, tornava a convertir-se en victòria. El tribunal va aixecar la suspensió, després de mesos de pressió de la PAH als governs català i espanyol. Aquesta victòria deu ser senyal que se seguirà podent.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*