“Un canvi polític a Mèxic no pararà la violència: primer hem de conscienciar-nos els ciutadans”

El periodista tamaulipeco Carlos Juárez, acollit temporalment a Barcelona a causa de les amenaces sofertes pel seu treball, celebra un esmorzar amb companys de professió al Col·legi de Periodistes on es parla de la violència a Mèxic, a escasses setmanes de les eleccions presidencials

Sandra Vicente
 
 
 
El periodista mexicano Carlos Manuel Juárez, a la salida del Col·legi de Periodistes | Sandra Vicente

El periodista mexicano Carlos Manuel Juárez, a la salida del Col·legi de Periodistes | Sandra Vicente

“L’ofici de periodista a Mèxic és treballar sota un estrès constant, sense saber mai d’on vindrà la bala”. Carlos Manuel Juarez, periodista de l’estat de Tamaulipas sap bé que les bales arriben, per a molts periodistes, com el colofó ​​de les amenaces que reben diàriament per realitzar la seva feina. Mèxic per als periodistes és una guerra. Literalment. I és que, segons dades de Reporters Sense Fronteres, 2017 va ser l’any més violent per a aquest col·lectiu: 12 assassinats en 12 mesos. Els mateixos que a Síria. “I seguim sense creure que a Mèxic hi ha una guerra”, comenta el periodista, resignat.

Carlos Juárez va sortir de Mèxic, fruit de les amenaces que rebia pel seu treball, i es troba a Barcelona a causa un programa d’acollida temporal que la Taula per Mèxic, una entitat civil catalana, du a terme en col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat, i que ha organitzat un esmorzar al Col·legi de Periodistes perquè Juárez conegui de manera distesa a altres companys de professió de l’altre costat de l’oceà. Però li queden poques setmanes a Catalunya: la seva estada de tres mesos finalitzarà a principis de juny, just un mes abans que se celebrin les eleccions presidencials mexicanes.

“No crec que les cobreixi, tot i que encara he de pensar què faré quan torni”, reflexiona Carlos sobre com afrontarà la recta final de la campanya i la jornada electoral. El que sí que té clar és que no farà “una cobertura de carrer a l’ús”. Juárez no és l’únic periodista que fa un pas al costat quan arriben les eleccions, que són períodes històricament més violents per al país. Només en el que va d’any han estat assassinades gairebé 10.400 persones; és a dir, 90 per dia.

Preguntat sobre si un canvi de color polític a Mèxic ajudaria a reduir les taxes de violència, respon, contundent, que “els primers que hem de conscienciar-nos som nosaltres, els ciutadans”. Juárez es mostra ferm però mesurat parlant de la “guerra” del seu país. Aquest periodista de 33 anys manté un aspecte seriós quan parla de la violència, que contrasta fortament amb la gran somriure que llueix quan se li fotografia. En el moment de retratar-lo, un comentari d’una transeünt que el confon amb un turista el fa riure fins al punt que és impossible veure’l seriós en cap de les imatges.

“Venir aquí m’ha ajudat a repensar moltes coses, a mirar la situació amb més calma”, explica davant la dotzena de periodistes catalans que han acudit a la trobada al Col·legi. Un dels objectius de la seva estada a Barcelona era “establir xarxes entre col·legues i professionals afins per poder comptar amb suport quan ens facin callar”. Mentre reflexiona, Juárez va projectant fotografies de companys seus que s’han anat quedant enrere. La primera fotografia és la de la tomba oberta del periodista Javier Valdez, que descansa amb el seu característic barret blanc reposant sobre el seu pit.

Homenatge a periodistes mexicans assassinats el 2017 | Itzel Plascencia López / Amnistia Internacional Mèxic

“Al maig va fer un any de l’assassinat de Javier Valdez. Just el dia del primer aniversari de la seva mort, mentre s’organitzaven protestes al carrer, Juan Carlos Horta va ser executat per dos trets davant de casa “, relata Juárez. Va ser el quart periodista assassinat a Mèxic de 2018 i el primer d’una llista de companys que va ser esmentada en el Col·legi de Periodistes. El de Tamaulipas assegura que tots aquests morts que anava deixant enrere anaven augmentant a poc a poc l’autocensura a la qual se sotmeten molts periodistes de Mèxic.

“El periodisme està sota un control tan ferri que molts es van passar a l’anonimat de les xarxes socials”. Però ni darrera un avatar s’està segur. Juárez relata que el cas que més l’ha commocionat és el d’una mèdica i tuitaire anònima, Maria del Rosario Fuentes Rubio, que va ser segrestada i assassinada. “Es van ficar en el seu compte de Twitter i van penjar missatges foscos i amenaçadors, declarant que havia estat assassinada i van pujar fotos del seu cadàver”. Aquest assassinat va ser un cop dur perquè ella “omplia el buit que deixaven molts periodistes que estaven callant”, assegura Juárez.

El seu estat, Tamaulipas, és un dels més silenciats de Mèxic. Les guerres entre càrtels van deslligar fortes onades de violència que es van traduir en desapareguts i morts. “El control informatiu que hi ha a l’estat és molt fort; tenim ciutats fantasma i quantitats ingents de població desplaçada. El crim ho controla tot, fins i tot què es publica en els mitjans, com i quan “. Fins a tal punt arriba el control del crim que Juárez, que s’ha anat especialitzant en “els temes que ningú no vol cobrir”, va realitzar un reportatge sobre les activitats il·lícites d’una multinacional, però les amenaces no van arribar per part de l’empresa, sinó del narco.

“Sabíem que hi havia hagut blanqueig de diners, però no m’esperava que els que em amenacessin fossin els càrtels. Acabes dubtant de tots i de tot: treballar així és un perill perquè per moltes anàlisis de risc que facis de les conseqüències de la teva feina, no serveixen. I acabes fent publicacions massa arriscades”, confessa el periodista. I precisament per prevenir riscos “innecessaris”, Juárez afirma que “la denúncia no sempre és una opció”.

“Hi ha vegades que no serveix de res, només perquè et matin a tu o a la persona que t’ha passat la informació”, es queixa. Però això no impedeix, segons el periodista, que la gent “exigeixi massa als periodistes sense tenir en compte el risc que correm: quan hi ha morts som nosaltres, els col·legues, els que plorem els que no ja no hi són”, afirma. La resta de la societat “s’ha anestesiat davant els assassinats de periodistes i activistes. És una cosa normal”.

Ara que li queden poques setmanes a Barcelona, ​​diu que se’n va amb la ment més clara. “Parlar-ho amb gent ajuda. Anar al psicòleg i poder pensar amb tranquil·litat és un bé molt preuat quan has après a força d’experiències traumàtiques “, apunta, pocs minuts abans de sortir del Col·legi de Periodistes per fer-li la fotografia. Posant per a la càmera, una dona se li acosta i l’agafa del braç, portant-lo fins al mig del carrer, des d’on es veu, a l’horitzó, el Castell de Montjuïc. “Posa’t aquí, perquè surti a la foto. Si no, com podràs demostrar que has estat a Barcelona?”, l’etziba sense saber que el que es porta aquest periodista de la ciutat no es pot veure a les fotos.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*