Cal alliberar els presos per tornar a la política

Sense la llibertat dels líders empresonats, Catalunya no podrà tornar a la política, al diàleg, a l'acord necessari per sortir del laberint en què estem

Josep Carles Rius
 
 
 
Els exconsellers Forn, Romeva, Rull, Turull i Mundó, abans d'entrar a declarar a l'Audiència Nacional el dia que van ser condemnats a presó condicional

Els exconsellers Forn, Romeva, Rull, Turull i Mundó, abans d'entrar a declarar a l'Audiència Nacional el dia que van ser condemnats a presó condicional

Recordo que ara fa un any vaig escriure que el pas del temps hauria de dir-nos si estàvem davant l’inici d’una època de més llibertat, o davant el principi d’una època fosca. D’una època de la qual Catalunya sortiria més dividida, més aïllada, més pobre. I menys lliure i democràtica. Llavors tots intuíem que entràvem en un temps imprevisible i desconegut. Eren els dies de la incertesa. La història no s’ha pronunciat encara. Però un any després podem mirar enrere i apuntar algunes reflexions.

La declaració unilateral d’independència (DUI) del 27 d’octubre del 2017 va ser simbòlica. Però els seus efectes van ser molt reals. El 2 de novembre es compleix un any de l’ingrés a la presó del llavors vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i del primer empresonament dels consellers Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva, i Joaquim Forn. Després, el 23 de març, vindria la ordre de presó contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. D’aquell símbol sense efectes jurídics sorgeix una presó provisional injustificable des del punt de vista legal i un càrrec de rebel·lió que no se sustenta en fets.

El 16 d’octubre s’havia complert el primer any de presó de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i de Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana (ACN). Va ser el primer xoc contra la realitat de l’independentisme. Però va ser molt més. L’empresonament de líders independentistes va significar un impacte emocional i polític demolidor. Aquells dies ja figuren en el calendari com unes de les dates més negres en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. La presó desperta un sentiment d’indignació ampli i transversal, que transcendeix en molt als independentistes convençuts.

La presó a un Govern elegit democràticament és percebuda com un intent d’humiliar el sentiment d’identitat nacional que comparteixen milions de catalans. És el desenllaç a la decisió d’abordar un problema polític amb els únics arguments de la llei i la força. És, com denuncien molts juristes, el resultat de retorçar els procediments legals per construir una acusació per un delicte de ‘rebel·lió’ que mai va existir.

A partir de llavors, una majoria social a Catalunya es planteja el repte de configurar un ampli front comú en defensa de la dignitat. Per a això, cal que l’independentisme reconegui els seus errors i recuperi les aliances que va rebutjar durant els anys de la gran ficció. Que sumi, en lloc de restar i excloure. I que, des de Catalunya, torni a fer-se política pensant en Espanya. Per sortir del bucle interminable. Per contribuir a consolidar un canvi de les majories polítiques en lloc d’alimentar el discurs del nacionalisme espanyol.

La responsabilitat més gran del desastre és dels que més possibilitats tenien per evitar-ho. La història hauria de ser molt severa amb la dreta espanyola, que amb la seva actitud va desbaratar sistemàticament totes les oportunitats de diàleg, totes les iniciatives per culminar l’encaix de Catalunya a Espanya que es va tancar en fals en la Transició.

I també tenen responsabilitat els que durant anys van posar les emocions per sobre de la realitat i van crear una immensa ficció: que la independència era possible sense patiment. Que amb menys de la meitat dels ciutadans es podia doblegar l’Estat Espanyol. Que Europa ens donaria suport. Que les grans empreses no abandonarien Catalunya, que la societat catalana mai es fracturaria…

L’independentisme va treure el cap a l’abisme fa un any i la història fixarà la responsabilitat dels que van iniciar un procés polític d’aquestes dimensions sense avaluar ni explicar els riscos. Però ara ens cal teixir consensos més amplis, com els que van permetre la recuperació de les llibertats fa quaranta anys.

Consensos que han de tenir un punt de partida: l’alliberament dels líders polítics i cívics que paguen una presó provisional injusta i s’enfronten a un càrrec de rebel·lió que mai va existir. Sense la seva llibertat, Catalunya no podrà tornar a la política, al diàleg, a l’acord necessari per sortir del laberint en què estem.

Aquest article ha estat publicat originàriament a Diari de Tarragona

Josep Carles Rius
Sobre Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament. Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*