ANÀLISI

Un any de la DUI, el símbol que es va estavellar contra la realitat

La Declaració Unilateral de Independència va ser una acció simbòlica. Però allò simbòlic però va tenir conseqüències quan va xocar amb allò real: els presos polítics i el fals miratge de dues úniques Catalunyes

Guillem Pujol
 
 
 
Multitud concentrada al Passeig Pujades de Barcelona, el 27 d'Octubre de 2017, seguint en directe el ple del Parlament | Sandra Vicente

Multitud concentrada al Passeig Pujades de Barcelona, el 27 d'Octubre de 2017, seguint en directe el ple del Parlament | Sandra Vicente

Li donem importància a les efemèrides en general perquè ens donen perspectiva del pas del temps, alhora que ens constitueix com a subjectes històrics: “on eres tu l’1 d’Octubre?” és una pregunta es repetirà any rere any en diferents ambients familiars, tertúlies polítiques, i cercles d’amistats, passant el record, i  transformant-lo així, de generació en generació. També es recordarà aquell 3 d’octubre, quan les famílies catalanes connectaven les televisions per veure a Felip V convertint-se en el Leviatà de Thomas Hobbes i sepultant qualsevol opció de reconciliació o pacte proper. L’Estat encarnat és una cosa peculiar de veure de forma explícita en les democràcies liberals. I gairebé sempre fa por.

Curiosament hi ha una altra efemèride que potser passarà més desapercebuda. Aviat farà un any que Carme Forcadell, llavors Presidenta del Parlament, declarava la independència de Catalunya en un Parlament mig buit. Era un 27 d’Octubre; moment de culminació de tot un projecte que havia tirat endavant amb la voluntat de tres forces polítiques (Junts pel Sí, que incorporava l’antiga CDC i ERC, i la CUP) així com el suport d’una part molt important de la població de Catalunya.

Però el que havia de ser una explosió de joia de part dels seus líders no es veia per enlloc. No era una festa, era una processó. Les cares no eren d’alegria. De forma gairebé mecànica, els diputats i diputades que quedaven al Parlament entonaven Els Segadors. La multitud, al carrer, ho celebrava. Però els líders independentistes no sortien al balcó. S’havia declarat (suposadament) la independència de Catalunya. La trista realitat per aquells i aquelles que realment hi creien, és que el 27 d’Octubre es va declarar una DUI descafeïnada; més que això; una DUI simbòlica. Però quan allò simbòlic s’oposa al real, del que estem parlant és d’una mentida. Tothom sabia que allò no anava bé. El dia següent, un dissabte, Puigdemont marxava a Brussel·les.

D’ençà, la cadena d’esdeveniments és ben coneguda. El Fiscal General de l’Estat Maza avançava per la dreta el President del Govern Mariano Rajoy i demanava la detenció dels membres més rellevants del Govern per rebel·lió, sedició, i malversació de fons. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, ja estaven retinguts en presó condicional. De totes les bestieses que faria el Leviatà en la forma de Govern-Estat, aquesta sobtava especialment.

Després de consultar-ho amb la pròpia Guàrdia Civil, els ‘Jordis’ pujaven sobre d’un dels cotxes de la policia i el mateix Cuixart demanava els assistents a la manifestació del dia 20 de Setembre que “en la mesura del possible, de forma tranquil·la, dissolguem aquesta convocatòria”. Els vídeos i àudios estan a la disposició de tothom que vulgui consultar-los. Ja ha passat un any, i continuen a la presó. Mai no haurien d’haver-hi entrat.

Però si els Jordis anaven a la presó per intentar aturar una manifestació, i dissoldre qualsevol opció d’acció violenta, els líders polítics (recordem-los tots, una vegada més: Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Carme Forcadell) entraven a presó per una DUI sense força de llei, això és: sense capacitat efectiva d’implementar-la. Altres líders polítics, com Carles Puigdemont, Toni Comín, Marta Rovira, Anna Gabriel o Clara Ponsatí, s’exiliaven a Brussel·les, Suíssa i Escòcia respectivament per por a les represàlies. A la capital europea, Puigdemont i Comín es reunien amb un altre exiliat, el raper Josep Valtònyc. Perquè quan l’Estat té por, apunta en diverses direccions.

La gent, concentrada al Passeig Pujades, seguia en directe la votació del Parlament el 27 d’Octubre de 2017, pocs segons abans que Carme Forcadell proclamés la independència | Sandra Vicente

Però, per què es va fer la DUI?

Les cares llargues revelaven alguna cosa més que la por per la reacció furibunda de l’Estat. Amb el temps, les converses de despatx que es van mantenir durant la nit del 26 d’Octubre i el dia posterior sortien a la llum. Però de moment, sembla que hi ha una teoria amb més pes que d’altres: Carles Puigdemont no volia fer la DUI i va demanar Rajoy que li donés certes garanties per escrit que no s’aplicaria l’article 155 si convocaven eleccions, així com la necessitat d’alliberar els Jordis. Rajoy, com de costum, va dir que no amb la boca petita. Tot i així, Puigdemont, que patia per les conseqüències d’un acte tan simbòlic com perillós, preferia avançar les eleccions igualment i intentar guanyar-les, per, després, negociar amb encara més força.

Però la política de partits no té miraments, i la dinàmica del processisme parteix d’una lògica autodestructiva: si no ets capaç de capturar el desig d’independència, algú ho farà millor que tu. En aquells moments de tensió i trucades de telèfon, Gabriel Rufián posava un tuit que deia: “155 monedas de plata”, en referència al que, segons el seu parer, seria una traïció de dimensions bíbliques de Puigdemont si anava a eleccions en lloc de fer la DUI.

Marta Rovira també posava més foc a la brasa, preguntant-se com podrien mirar a la cara aquella gent que havien traicionat.  ERC, que avui ha canviat 180 graus el seu discurs respecte al de fa un any, aprofitava l’escletxa per a llençar-se al coll de Puigdemont per mostrar, de cara al món independentista, que ells ho eren més que no pas els antics convergents. La batalla entre l’antiga convergència i ERC ha estat en el cor del procés des del primer dia, i així continua essent. Puigdemont, potser amb més por de ser un covard i un traïdor, més que de fer el que creia que havia de fer, va decidir tirar endavant.

Llavors, Rajoy va decidir fer allò que per costum i tradició rebutjava: actuar. Vindria el 155, i entraríem en l’etapa de la judicialització de la política en la que estem immersos. Què hauria passat si hagués convocat eleccions? S’hauria aplicat igualment l’article 155? Serien a la presó avui els líders independentistes? Doncs potser no. Però ens reafirmem en una cosa: si la DUI no era una DUI, no pot haver-hi ni rebel·lió ni sedició. Si els Jordis volien aturar la manifestació, no pot haver-hi ni rebel·lió ni sedició.

Una altra cosa és la legitimitat que poguessin tenir les forces independentistes per saltar-se les lleis del Parlament i aplicar amb majoria simple la Llei de Transitorietat Jurídica, l’únic acte de desobediència real que ha existit. Una altra cosa, també, és la legitimitat per aplicar els resultats d’un referèndum que no comptàvem ni amb les garanties necessàries segons els observadors internacionals contractats. Però res d’això no hagués passat si s’hagués escoltat el que és l’únic consens transversal que existeix a Catalunya en la matèria: el referèndum legal i vinculant.

Les dues Catalunyes

Recentment, la plataforma Netflix ha tret un documental sobre el conflicte català (per dir-li d’alguna manera) que es titula: “Las dos Cataluñas”. A banda d’algunes converses de polítics entre bambalines (sempre és curiós veure els candidats a unes eleccions conversar tensa però amigablement just abans d’entrar a un debat televisat), el documental repassa aquell setembre i octubre del 2017, i ho fa sense apostar clarament per una de les dues visions que presenta. Perquè, el títol fa al·lusió, és clar, a la Catalunya independentista i la Catalunya no-independentista. En ella es fa un repàs d’aquelles efemèrides que vam viure ara fa poc més d’un any, capturant les reaccions dels i les principals protagonistes d’aquells dies sota una perspectiva binòmica.

Així, tothom a Catalunya se situaria en un dels dos costats; no és que la hipòtesis sigui una bogeria. En els darrers anys hem après a situar-nos davant la independència en clau de pregunta de referèndum, i se’ns demana constantment que tinguem una opinió SÍ/NO al respecte. Però és una hipòtesis massa simple. No es tracta de reivindicar una tercera opció per a que et titllin d’equidistant entre les dues opcions fixades; és que la infinitat de matisos que hi ha dins d’aquesta falsa dicotomia fan de la hipòtesis una manipulació política.

És el mateix voler la independència de forma immediata que voler caminar cap a una gran majoria social al seu favor? És el mateix voler la independència per a fer un estat socialista que una democràcia liberal? Hi ha diferències entre voler una Catalunya independent a dins i a fora la Unió Europea? De la mateixa manera, i pel costat del NO, també ens podríem preguntar: es pot no voler la independència de Catalunya i estar a favor d’un referèndum per la seva autodeterminació? Hi ha diferències entre voler una Catalunya dins d’un Estat federal o d’una Espanya més centralitzada? És el mateix la Núria de Gispert, que en Junqueras o el David Fernández? És el mateix l’Arrimadas que l’Iceta o l’Ada Colau?

El documental, així com la majoria dels mitjans de comunicació, treballen en la línia de la frontera, i fan del que hi ha a un costat i a l’altre blocs monolítics. Però la realitat, si creiem que els individus tenim capacitat per pensar de forma autònoma, és que les coses són força més complexes que prémer o no prémer un botó. Ara es complirà un any de la DUI, i aviat, l’1 de Novembre, un any des que els presos polítics es troben entre barrots. No podem fer enrere en el temps, però sí que podem aprendre de cara al futur.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*