UE-Líbia, una complicitat que mata

Els Estats europeus han posat tots els esforços a tancar la ruta migratòria del Mediterrani central, sense importar-los les conseqüències per a desenes de milers de persones refugiades i migrants

Adriana Ribas
 
 
 
Un guardacostas libio cuenta el número de migrantes que acaba de ser interceptado en el mar en su camino a Italia. Junio de 2016.

Un guardacostas libio cuenta el número de migrantes que acaba de ser interceptado en el mar en su camino a Italia. Junio de 2016.

Sorprenen als líders mundials les imatges fetes públiques a la CNN mostrant una subhasta d’esclaus a Líbia? No haurien de fer-se els sorpresos ni els indignats: sonen poc convincents, per no dir gens convincents, perquè els estats europeus han firmat acords de de cooperació migratòria amb aquest país, un autèntic forat negre, un malson terrible on centenars de persones, la majoria de l’Àfrica subsahariana, queden atrapades; un país sense llei.

No és només que miren cap a una altra banda. Països de la UE s’han compromès a proporcionar suport i oferir assistència tècnica en la gestió dels centres de detenció libis on les persones refugiades i migrants són detingudes de forma arbitrària i indefinida i pateixen habitualment greus violacions de drets humans, inclosa la tortura. També han fet possible, amb la provisió d’embarcacions per exemple, que la Guàrdia Costanera líbia intercepti persones en el mar en rescats que no poden ni tan sols anomenar-se així i que han provocat pèrdua de vides humanes. I han firmat acords amb autoritats locals líbies i líders de grups armats per animar-los a frenar el tràfic de persones i incrementar els controls fronterers en el sud del país.

Aparentment aquests acords estan donant bones xifres per a la UE: la xifra d’arribades a Itàlia ha caigut un 67% entre juliol i novembre de 2017 en comparació amb el mateix període al 2016, i les morts al mar també s’han reduït amb una proporció similar, tot i que segueixen molt elevades Però la UE no pot fingir sorpresa davant de l’enorme cost humà d’aquests acords. Europa està donant suport de manera activa a un sofisticat sistema d’abusos i explotació de persones i n’és còmplice i col·laborador necessari.

Líbia no disposa de cap marc normatiu ni infraestructura pràctica que protegeixi als sol·licitacions d’asil o víctimes de tràfic d’essers humans. De fet no és ni estat signatari de la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de 1951. Com poden els països europeus considerar Líbia un estat viable per a gestionar arribades i fluxos de persones si ni tan sols és signatària d’aquest text, sense ni tan sols una llei d’asil?

El sistema de gestió de la migració a Líbia es basa en detencions massives, arbitràries i indefinides. En l’actualitat hi ha fins a 20.000 persones retingudes als centres de detenció del Departament de Lluita contra la Migració Il·legal, en condicions insalubres i plens per sobre de la seva capacitat. Persones entrevistades per Amnistia Internacional han descrit els abusos que van presenciar o van partir en els centres de detenció: tortura, treballs forçats, extorsió o homicidis. Un cercle d’explotació al qual són condemnats per la connivència entre guàrdies, traficants i la Guàrdia Costanera líbia.

Se sap que els agents de la Guàrdia Costanera líbia actuen de connivència amb xarxes de tràfic d’éssers humans i han utilitzat amenaces i violència contra persones a bord d’embarcacions en perill. Els acords entre la Guàrdia Costanera i els traficants fan que aquests assenyalin amb marques les embarcacions perquè puguin creuar les aigües líbies sense que les interceptin.

Així no es pot seguir. Els governs europeus han de replantejar-se la seva cooperació amb Líbia sobre migració i han de permetre que la gent arribi a Europa per vies legals i segures. Els països de la UE han d’insistir que les autoritats líbies posin fi a la política i la pràctica de la detenció i reclusió arbitràries de persones refugiades i migrants, alliberant immediatament a totes les persones de ciutadania estrangera recloses als centres de detenció i permetent que ACNUR i altres organitzacions humanitàries puguin actuar sense traves.

No hi ha una solució ràpida a aquesta crisi tan complexa, però és essencial replantejar els objectius i la naturalesa de la cooperació europea amb Líbia per posar fi a aquesta situació inacceptable que està generant tan patiment humà. En darrera instància, la penosa situació d’aquestes persones és conseqüència de tendències econòmiques i polítiques més àmplies en el continent africà que les polítiques de migració d’Europa agreugen. No és sostenible ni admissible abordar la situació recorrent a actors corruptes i proclius a cometre a abusos en els països de trànsit perquè aquests bloquegin les rutes a mig camí.

Adriana Ribas
Sobre Adriana Ribas

Adriana Ribas és politòloga i coordinadora d'Amnistia Internacional Catalunya. Contacte: Twitter | Més articles