El ‘twerking’ o com trencar prejudicis a cops de maluc: “Hem de fer les paus amb la ‘buscona’ i la meuca”

La sexòloga Maria Cabral ha creat, amb la col·laboració de la coreògrafa de 'twerking' Kim Jordan, els tallers de ball, sexualitat i feminisme “Viatge al centre del plaer”. "Es tracta de crear un espai d'educació sexual i treball corporal on, a més de tenir en compte l'estructura patriarcal en què totes i tots actuem, puguem espolsar alguns prejudicis i, al mateix temps, augmentar el plaer i l'alegria", diu Cabral.

Neus Molina
 
 
 
Una classe de twerking | KIM JORDAN CREATIONS

Una classe de twerking | KIM JORDAN CREATIONS

“Hem de fer les paus amb la buscona i la meuca”. Així de contundent es mostra Maria Cabral, psicòloga, sexòloga i creadora dels tallers de feminisme i sexualitat “Viatge al centre del plaer”. Un espai que es pregunta perquè al segle XXI , en plena onada de sororitat i de crítica a l’heteropatriarcat, encara ens qüestionem l’ús i la sexualitat (i sexualització) dels cossos femenins. Els workshops combinen un marc teòric i una experiència pràctica de la mà del twerk.

Tot i que ha plogut molt des que Betty Donson publicava l’any 1987 Sex for One, un cant d’amor a l’art de l’autoerotisme i una invitació al coneixement de la pròpia genitalitat, moltes de les qüestions (i reivindicacions) que es plantejaven en aquell moment segueixen vigents. No obstant, un dels marcs que sí es va aconseguir fixar i des d’on dialoga el feminisme actual, segons Cabral, és que la lluita feminista ha d’estar enfocada a millorar les condicions materials necessàries perquè les dones puguin viure la seva sexualitat lliure de coaccions i violències.

Els tallers “Viatge al centre del plaer” –segons descriu la seva creadora– són una invitació a desculpabilizar-se, a ser conscients de com la misogínia ens és intrínseca per socialitzada, i a celebrar la diferència sexual lluny d’essencialismes biologistes i lògiques binàries. Es tracta de trencar la dicotomia santa i puta, dos pols oposats sobre els quals únicament, pel que sembla, ha pogut expressar-se el fet femení. “Per a això, cal treballar la misogínia interioritzada i d’alguna manera fer les paus amb l’escalfabraguetes. Aquesta que les dones sacrifiquem per ser tingudes en compte de forma seriosa en un món governat per homes, als qui es pressuposa un desig animal, salvatge i incontrolable”, relata Cabral. Com diria la feminista Carol Vance al llibre Plaer i Perill, s’ha d’animar les dones “no només a resistir-se a la coacció o a l’atropellament, sinó també a la ignorància sexual, la despossessió i a la por a la diferència”.

El projecte de Cabral parteix d’una idea: la paraula toca el cos, és a dir, els discursos sobre la sexualitat afecten la manera en la qual ens relacionem amb el nostre cos i la percepció que tenim d’ell. Aborda aquesta realitat en un taller de sis hores.

Les primeres quatre són teòriques per parlar de feminismes, sexes, sexualitats i eròtiques, orgasmes, fantasies i desitjos, fisiologia del plaer, coneixement de genitals externs i interns, exercicis de reconeixement de tensions en el sòl pèlvic, i on a més s’ofereixen recursos perquè cadascuna pugui seguir investigant pel seu compte. En les dues últimes, s’arriba a la dansa de la mà de Kim Jordan, pedagoga, i professora de booty dance, una forma ballada de celebrar els cossos i les sexualitats, úniques i singulars. “Es tracta de crear un espai d’educació sexual i treball corporal on, a més de tenir en compte l’estructura patriarcal en què totes i tots actuem, puguem espolsar alguns prejudicis i, al mateix temps, augmentar el plaer i l’alegria”.

Pastora, una de les participants dels tallers narra que participar en aquesta experiència ha estat molt alliberador. “El twerk posa el cos de la dona en el centre d’una manera molt poderosa”. Però matisa: “No obstant això, en una societat patriarcal el cos de la dona és hipersexualizat i mercantilizat i qualsevol altra expressió que no sigui per vendre o erotitzar no té cabuda en el discurs imperant, bé sigui moure el cul per plaer d’una mateixa o alletar a un nadó, aquestes coses han d’estar relegades a la intimitat segons el discurs predominant”.

‘Twerk’ per lluitar contra el patriarcat (i el classisme i racisme)

El twerk o booty dance permet introduir en el debat sobre la sexualitat feminista un fet cabdal per la psicòloga Maria Cabral: la instrumentalització del feminisme per amagar determinades postures racistes i classistes. “El feminisme de les dones migrades, i d’altres ètnies, ja existeix, elles ja estan organitzades. Per tant, bàsicament es tracta d’eliminar l’absolutisme dels discursos, incorporar la possibilitat que cadascuna parli des de la seva posició, sense que això resulti una ofensa per a les altres. Deixar de parlar per totes com si fóssim un tot homogeni”.

Sobre el reggaeton i el twerking pesa una mirada eurocentrista, classista i perversa. “És increïble la reacció que ens provoca veure persones movent parts del seu cos que en la nostra cultura són considerades com impúdiques o inclús vulgars”, diu Cabral. Per una banda els moviments de cul estan ancorats a cultures marginals, al sud perifèric de les baixes passions tan allunyat de la rigidesa pèlvica i les cames ben creuades pròpies de l’Occident blanc i privilegiat. Així, sembla que en la cultura occidental moure aquests parts del cos sigui considerat brut, animal i inculte. D’altra banda des de l’esquerra hi ha l’intent de disfressar actituds racistes i classistes en nom del feminisme argumentant que el twerk és un ball que cosifica les dones o que les lletres de les cançons (per exemple de reggaeton) són masclistes.

Imatge d’un dels tallers | Lookyproduccions

El twerk, tal com explica Kim Jordan, és un pas del booty dance, no un ball en sí. El booty va néixer a New Orleans a partir del bounce i les danses afrocaribenyes. Els pioners de la cultura bounce que van popularitzar aquestes danses de cul eren gent que pertanyien a grups minoritaris i molts formaven part de la col·lectivitat LGTBI. Aquests col·lectius utilitzaven aquestes danses com a forma de celebrar i resistir. L’empoderament de la dissidència començava a través de reivindicar el propi cos, fos com fos, i el moviment d’aquest en comunitat. Per a Kim Jordan cal practicar aquestes danses “en concordança amb els seus orígens comunitaris per evitar que el seu ús serveixi per al capitalisme blanc”.

Respecte a la sexualitat femenina, les dones han passat d’una època on les bones noies no tenien sexualitat i si la tenien era una sexualitat centrada en la idea de la reproducció, a una altra, on hi ha una espècie d’embranzida en plaure, una exigència de satisfacció i de plenitud que pot arribar a ser esgotadora. “Ja n’hi ha prou d’instar a les dones a recollir el cos, nosaltres hem de tenir la possibilitat, la responsabilitat i el dret d’expressar-nos com a subjectes sexualitzats i sexuals”, conclou una contundent Cabral.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*