Tres preguntes des del feminisme no blanc que hauríem de fer-nos de cara al 8M

Tres dones ens conviden a reflexionar en el Dia Internacional de les Dones: ¿a qui estem escoltant quan parlem de feminisme?

Carmen Contreras
 
 
 

Són moltes les expectatives que s’han format al voltant de la manifestació d’aquest 8 de març, un esdeveniment que des de fa ja alguns anys ajunta a milions de dones al món exigint igualtat en les seves societats. Després de la increïble acollida que va tenir l’aturada el 2018 a l’estat espanyol i a Catalunya, aquest any buscaran convertir-se novament en un referent a Europa.

A només uns dies, vam conversar amb tres dones diverses per conèixer què significa aquest dia per a elles des de la seva experiència vivint a Barcelona. Per a algunes, el mur d’obstacles que s’imposa davant les persones migrades sembla créixer una mica més sent dona. Per altra, treballar com a actriu és el menor dels seus reptes quan s’és una dona negra.

Les seves respostes ens permeten conèixer una mica més sobre els missatges que les dones migrades, refugiades i racialitzades volen posar sobre la taula, concentrant-se a partir de les 16 hores a Rocafort abans d’anar a la manifestació general.

Paula Santos

Qui i amb qui marxem aquest 8M?

Trobar un moment per conversar amb Paula Santos, una hondurenya de 35 anys, no ha estat senzill. Va arribar a Barcelona fa més de deu anys, i durant els primers cinc va ser treballadora de la llar i cures. Després d’aquesta experiència i al costat d’altres dones migrants amb experiències similars, van fundar l’Associació Dones Migrants Diverses i des de llavors, treballen dedicades a enfortir i donar poder a les dones llatinoamericanes. En suma, Paula té un gran compromís reflectit en una agenda atapeïda.

Durant els darrers anys, l’associació s’ha enfocat a reivindicar i dignificar els drets de les dones que desenvolupen aquesta activitat, que de vegades pot ser més demandant i exigent que qualsevol altre. En paraules de Santos: “t’anul·les a tu mateixa per a poder atendre una família. Creus que per tenir una feina, t’has d’abandonar totalment i amb un sou tan precari?”. El cos i la ment també se’n ressenteixen: moltes d’elles desenvolupen lumbàlgia, lesions a la ciàtica, insomni i depressió.

Aquest divendres Paula marxarà amb les seves companyes buscant sortir del que ella reconeix com “terra enganxós”, aquest pel qual camina quan no només hi ha una bretxa salarial en oficines corporatives, sinó també en els sous i condicions de vida precàries de les que han de viure el 88.9% de dones d’entre els 635.300 treballadors de la llar que hi ha a l’estat espanyol. “Crec que en aquest cas, apel·la a reivindicar les dones que aniran a la marxa i que tenen una treballadora de la llar o noia interna. No que “la portin amb ella”, sinó que la deixin sortir a la manifestació, que sigui un dia que pugui dir: “bé companyes, unim-nos a la marxa””, reflexiona. Encara -admet- que algunes no puguin participar per la por de ser “castigades” essent acomiadades de la feina.

Barcelona concentra el major nombre d’hondurenys a tot l’estat espanyol a l’actualitat. El treball a la llar i cures és l’ocupació en la qual més es desenvolupen les dones hondurenyes i migrants en general; en molts casos com internes, sense contracte i sense accés a drets bàsics labors.

Tamara Ndong

Som totes iguals a la marxa?

Tamara Ndong va saber des de molt petita que volia ser actriu. En el seu natal Malabo, a Guinea Equatorial, acostumava a jugar amb les seves amigues representant tot tipus de personatges i gaudint de ser una persona diferent en cada ocasió. Avui, estar davant de persones fent teatre -diu, amb un gran somriure- la fa realment feliç. Però reconeix que ser actriu negra és un desafiament, un repte del qual era parcialment conscient: “no és fins que estàs ficat dins el moll que no t’adones del molt que queda encara per treballar”, assenyala.

I és que amb 24 anys i amb experiència representant personatges en televisió i teatre, Tamara admet que la majoria dels càstings als quals assisteix estan basats només en estereotips sobre gent negra i que fa temps que això la frustra. Més encara perquè sent que els personatges als que dóna vida reflecteixen una realitat distorsionada del paper de les dones negres en l’actualitat, que ja conquisten diversos espais: “Ara les dones negres estem aixecant la nostra veu; estem orgulloses de ser negres, de tenir els cabells arrissats i ens sentim iguals”.

La representació importa. Ja sigui sobre una tarima o un podi, per a la jove actriu, veure una convidada negra en una xerrada fa que senti que realment s’estan escoltant totes les veus. Quan no és així, considera que s’està perdent l’oportunitat d’escoltar una part de la societat que encara no se sent integrada. “El dia 8 és una lluita pels drets de les dones i a mi m’agrada anar amb les meves amigues, jo em sento igual que elles, però (voldria) que la persona que tingui al costat també em vegi com una igual. Moltes vegades encara em passa que no em sento com una igual aquí. Encara hi ha microracismes, que nosaltres els negres detectem moltíssim. Potser no te n’adones, però això existeix”, explica Tamara, que viu a Barcelona des dels 6 anys.

Florencia Brizuela

Qui parla de feminisme?

Després de parlar amb Florència Brizuela, és possible acabar amb més preguntes que respostes. Va venir d’Argentina a Barcelona fa gairebé 12 anys i aquí participa de manera activa en col·lectius com La casa, col·lectiu feminista antiracista, que treballa combatent a les diferents formes de violència que viuen les dones en processos migratoris, i l’Assemblea Antiracista, que sorgeix poc després de la Tancada migrant. Des de la seva experiència, Flor considera que la ciutat té molta trajectòria valuosa de lluita feminista, des de dones catalanes i migrants.

Però per l’activista de 35 anys, el desafiament rau en el fet que “hi ha la noció que els problemes que enfronten les dones són homogenis”. Si bé reconeix que hi ha iniciatives que lluiten per diferents temàtiques, encara sent que el moviment feminista no busca incloure en el debat públic, polític i social, les altres formes de violència que enfronten les diverses dones que viuen a Barcelona i que -acota- no són les mateixes per a totes.

“Crec que és important que se sàpiga i que es parli a nivell social perquè si nosaltres volem transformar la societat d’una manera profunda, hem de generar nous discursos que tinguin en compte totes les necessitats de les dones”, explica Flor, que creu potser que la pregunta més important que ens hem de fer és “qui i quins discursos estan liderant el moviment a les nostres ciutats?”. Creu que la resposta a aquest interrogant pot obrir-nos noves finestres per trobar altres mirades que sumin al nostre missatge. No obstant això, adverteix que no és fàcil; que és, fins i tot, dolorós. “Jo també crec que dins del feminisme blanc ha calat molt el discurs que vivim en una opressió. Dir que algú viu en opressió per ser dona en una societat determinada, però que aquesta mateixa dona també té privilegis per ser blanca, genera en certa manera por o rebuig “, sosté.

És difícil predir què passarà després del 8M. La veritat és que des que vam parlar amb més dones sobre aquests desafiaments, som més conscients que així com el problema, la solució a la desigualtat de drets també és transversal. Tot dependrà de què tan capaços som de contestar aquestes preguntes i començar a canviar la nostra mirada.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*