Eleccions Municipals 2019

Tots estimen Maragall

La figura de l'exalcalde es converteix en el referent més desitjat pels candidats en la batalla per l'alcaldia de Barcelona. La força del seu llegat contribueix a situar la ciutat per davant del debat sobiranista

J.J. Caballero
 
 
 
Pasqual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa, al 2015 | Wikimedia

Pasqual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa, al 2015 | Wikimedia

Un escorta amb llarga trajectòria en la seguretat del president Pujol explicava que el primer dia que cobrien un servei amb Pasqual Maragall ja van veure que allò seria molt diferent: “Al pas de Pujol, la gent s’obria, li deixava espai, com si es dibuixés una ve baixa en què el President era el vèrtex inferior. Amb Maragall passava tot el contrari: la gent s’amuntegava al seu voltant, volia parlar-li, saludar-lo, veure’l de prop”.

La descripció de l’escorta és una magnífica metàfora del que succeeix avui en la política catalana: tots s’allunyen de Pujol i s’acosten a Maragall. Onze anys després del seu obligat silenci a causa de l’alzheimer, la figura de Pasqual Maragall emergeix com mai amb l’horitzó de les eleccions municipals de 2019.

Avui tots són maragallistes i pot donar-se la circumstància que aquesta reivindicació de la figura de l’exalcalde de Barcelona sigui certa: tots els candidats podran argüir que ells encarnen l’esperit Maragall.

Ja ningú posa en qüestió que Pasqual Maragall ha estat el millor alcalde de la història contemporània de Barcelona. Així ho reconeixien la majoria de barcelonins que es topaven amb ell en els seus passejos per la ciutat quan ja havia anunciat que patia alzheimer. Ho explica la que va ser cap de premsa a l’Ajuntament i a la Generalitat, Àngela Vinent, instigadora i acompanyant d’aquells passejos. “La gent, sobretot als barris populars, s’acostava a ell i per cridar la seva atenció li deia alcalde. Molt pocs el tractaven com a President”, explica en el llibre Records, de recent aparició, editat per RBA i la Fundació Pasqual Maragall.

Algunes de les formacions que donen suport als candidats que avui el reivindiquen van desplegar sense pietat campanyes de desprestigi que fregaven o queien directament en la difamació. El terme ‘maragallades’ encunyat en aquella època va ser usat de forma despectiva per minar la popularitat de l’alcalde. Però les persones més pròximes a Maragall, tant de la vida política com de la vida social (veïns, amics …) desmenteixen que existissin les ‘maragallades’. Ell tenia una agenda pròpia, que moltes vegades entrava en col·lisió amb el pensament dominant, fins i tot en el seu propi partit, on tampoc es van quedar curts en lliurar campanyes contra Maragall.

Al PSOE es mofaven de Maragall quan defensava la seva aposta federalista. Vist el desastre al qual els va conduir aquesta actitud entre supèrbia i despectiva i vist com han evolucionat les reivindicacions independentistes, ara són molts els que es plantegen si no es van equivocar en aquell moment amb el seu entestament centralista.

Maragall, amb Josep Miquel Abad i Joan Antoni Samaranch | Foto: Fundació Barcelona Olímpica

En els últims dies el factor Maragall ha sobrevolat la vida política catalana a propòsit de les eleccions municipals que, fa tot just uns dies, es veien des de Bèlgica com crucials per al Procés. Però l’aposta d’Esquerra Republicana per presentar com a candidat Ernest Maragall altera els desitjos de comptar amb una candidatura unitària independentista. A Ernest Maragall l’avala el seu cognom, però potser hagi de competir amb Ferran Mascarell, també procedent del socialisme català i que va estar amb Maragall a l’Ajuntament i la Generalitat abans d’abraçar la causa independentista. Ideòleg ara de Junts per Catalunya, és un dels defensors de la Crida Nacional per la República que aspira a una candidatura sobiranista per a Barcelona. El tercer hereu natural del maragallisme és Jaume Collboni, actual líder municipal pel PSC. Partit, al capdavall, en el qual militava Pasqual Maragall quan va arribar a l’Ajuntament i a la Generalitat.

A priori, la rival a batre és l’actual alcaldessa, Ada Colau, que després de la seva arribada a l’alcaldia va mostrar aviat, encara que de forma tímida, el seu respecte per Pasqual Maragall. Amb el temps, aquest respecte s’ha traduït en reconeixement i molt probablement es convertirà en reivindicació a mesura que s’acostin les eleccions municipals. La posició de Barcelona en Comú en relació al Procés -a favor de la consulta però ambigua respecte a la independència- augura que rebran atacs de totes bandes. Per això a Ada Colau li interessa, com a cap altre candidat, que les eleccions es cenyeixin estrictament a parlar sobre la ciutat.

A Ciutadans estaven molt disposats a fer una aposta forta per Barcelona, impel·lits per l’èxit en les eleccions al Parlament. L’exprimer ministre francès Manuel Valls, nascut a Barcelona i amb família a Horta, es va deixar estimar un temps pel partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, però de sobte va contractar a Xavier Roig, que havia estat cap de gabinet de Pasqual Maragall, i amb això va llançar un clar missatge que té la temptació de concórrer amb una candidatura amb accent propi.

Vist els seus bons resultats en els barris populars de Barcelona, la temptació de Ciutadans és plantejar una campanya en clau identitària, just el que volen fer alguns sectors independentistes. Però tot indica que hauran de cedir a l’estratègia de Manuel Valls i aquesta, molt probablement, passarà per sumar-se a la reivindicació de la figura, i l’obra, de Pasqual Maragall.

El cas és que ara tots estimen Maragall i alguns potser fins i tot s’atreveixin a dir quin seria avui el pensament polític de Maragall i el seu posicionament respecte, per exemple, al Procés independentista. Qualsevol que ho faci corre el risc d’equivocar-se. En aquesta i en altres qüestions. Els testimonis recollits en el llibre Records (Recuerdos en l’edició en castellà) porten a diverses conclusions. Ningú podia escriure el guió a Maragall (ho recorda Manuel Huerga quan explica que en l’enregistrament d’anuncis electorals es negava a llegir al peu de la lletra el que li donaven escrit). Fugia dels focus (una visita a la presó amb Queco Novell, un discurs davant comandaments dels Mossos sobre la intel·ligència policial o l’estada a casa de veïns de la ciutat són bon exemple d’això). “Era un líder que no semblava un líder” o “Tenia el que abans es deia confiança i ara en diuen empatia” són algunes de les frases que pronuncien els seus amics i col·laboradors.

Aquest lideratge i aquesta empatia es traduïen en com volien apropar-se a ell molts ciutadans. Ho explicava un altre escorta: “De vegades jo tornava a casa amb els braços masegats, amb blaus, esgarrapades o pessics, perquè la gent era capaç de tot per tal d’acostar-s’hi”. Això donaria per a una altra bona metàfora.

Portada del llibre ‘Recuerdos’

2 Comments en Tots estimen Maragall

  1. Angelica Arranz Galiano // 25/09/2018 en 14:10 // Respon

    Totalment d’acord amb les seves conclusions.
    Jo vaig participar en la seva campanya i se lo estrictament q ens feia treballar…

  2. nuria cornudella i soler // 26/09/2018 en 19:43 // Respon

    m’interessaria comprar aquest llibre….on el puc trobar….gràcies….

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*