“Tenir un salari pot significar la cloenda d’un procés d’empoderament per a moltes dones”

La Fundació encara els seus 25 anys de funcionament amb programes de suport a dones víctimes de violència; dones grans, joves migrades o trans a les quals ajuden a trobar feina, les empoderen i les ajuden a sortir de la situació de vulnerabilitat

Tomeu Ferrer
 
 
 
Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt | Foto: Tomeu Ferrer

Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt | Foto: Tomeu Ferrer

La Fundació Surt va fer el 30 d’octubre el seu 25è aniversari. És, doncs, moment per a fer un repàs de la tasca feta des de 1993 per aquesta entitat coneguda per la reinserció de dones al mercat laboral. A més, les fa conscients de les seves potencialitats per què retornin a la societat més formades i en millors condicions. Amb el temps, Surt ha obert camps d’actuació, com programes amb treballadores sexuals; amb dones trans; víctimes de violència o actuacions amb dones grans a les quals es vol reintegrar a la vida comunitària.

Parlem amb Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i activista, fundadora, amb altres quatre activistes, de l’entitat que ara té un centenar de professionals treballant per afrontar els múltiples programes en què està involucrada.

I el nom de Surt, a què ve?

El nom de surt és l’imperatiu del verb sortir. Buscàvem un nom que tingués la força de les dones. Era una manera de dir que s’havia de trencar amb la dependència: volíem aportar suport a les dones per a desenvolupar totes les seves potencialitats i capacitats per tirar endavant. Les cinc dones que la vam fundar, que ens coneixíem de compartir militàncies feministes diverses, ens vam enfocar molt en els processos d’inserció laboral de dones en situacions vulnerables.

Vam néixer l’any 1993, que van ser anys de crisi. Nosaltres vam intentar incidir en aquell moment; naixem com una organització de dones que vol treballar només amb les dones i per a les dones. Això en el seu moment va ser una mica exòtic i va sorprendre molt.

Devien pensar que aquesta tasca la podien fer altres organitzacions com sindicats o les vocalies de dones de les associacions de veïns i veïnes?

Si es posa en context, en aquella època van aparèixer moltes organitzacions socials que treballaven en àmbits diversos. Les organitzacions de dones teníem des dels anys 70 molt treball fet i en els 90 hi ha una certa efervescència d’organitzacions socials que treballem en aquest sentit. Però eren organitzacions mixtes, que treballaven especialment amb programes d’assistència. Llavors va sobtar que fóssim només una organització de dones creada per a treballar per a les dones.

Però, per molt que sorprengués, estàvem convençudes, i la pràctica ho ha avalat, que les dones patim situacions de discriminació específiques en el mercat laboral, també en la societat. Vivim en una societat patriarcal i discriminatòria. Això donava tot el sentit a la nostra intenció de treballar amb dones i també amb metodologies específiques que ens permetessin posar el focus en aquestes potencialitats des de la perspectiva de gènere.

Per tant, també us diferenciàveu en el com?

La idea era intentar inserir les dones en el mercat laboral donant també armes perquè es desenvolupessin en aquest àmbit. Aquest era el fil conductor i després, com la nostra intenció era empoderar les dones, hem anat ampliant el ventall d’actuacions. Hem consolidat metodologies, hem obert camps de treball, des d’aquestes dues vessants: l’empoderament de les dones i la perspectiva de gènere. I a més fer-ho des dels principis o des del camp dels feminismes.

Quin era el perfil de dona que ateníeu inicialment?

Vam començar treballant en programes amb la col·laboració del Departament de Treball de la Generalitat fent cursos de formació per a inserció. Al principi ens focalitzàvem en programes de formació per a ajudants de cuina. Era un àmbit amb molta capacitat d’absorció per part del mercat, en el que formàvem, sobretot, dones migrades.

També vam començar a treballar amb dones que estaven a la presó, en situació de tercer grau. Amb elles vam començar un programa de floristeria, que va desembocar en una empresa d’inserció. Després vam treballar amb dones que estaven en programes de la renda d’inserció, el PIRMI. Eren tot col·lectius en situació molt vulnerable. Amb elles treballàvem amb un itinerari integral d’orientació, formació i inserció.

Teníem molt clar que treballàvem des d’un enfocament de procés, que no volíem només facilitar que les dones trobessin feina, sinó que volíem motivar-les, propiciar millora personal i professional mitjançant la formació. I a més, es clar, les acompanyàvem en tot el procés de trobar feina.

Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt | Tomeu Ferrer

Com definiria aquest procés?

Diríem que els proporcionem empoderament. Ja sé que aquesta paraula serveix una mica per tot. Per dir-ho d’una altra manera, no intentem que les dones estiguin preparades només per trobar feina sinó que quan marxin de Surt siguin més autònomes, tinguin més capacitat de presa de decisions, més seguretat en elles mateixes, més consciència de la seva realitat. Tot això per a nosaltres és empoderament: fer un procés al final del qual tindran més consciència de les seves capacitats, del món que les envolta, seran més segures, tindran més força, més capacitat per enfrontar-se al que puguin trobar. Aquest procés per nosaltres es essencial.

Ho prioritzeu abans que aconseguir un salari?

Bé, tenir un salari és important perquè va lligat a moltes altres coses. Vol dir ser independent. Tenir un salari és la conclusió de moltes coses, però no es l’objectiu únic. Nosaltres, a més, volem proporcionar un valor afegit. I torno a la idea d’empoderament.

A Surt, no us heu quedat amb la tasca inicial. Com ha estat la vostra evolució? 

Conforme hem crescut com a entitat hem posat en marxa línies d’actuació compromeses. Per exemple, vam començar a treballar amb dones que havien estat objecte de situacions de violència domèstica. En aquests casos treballem l’acollida. Tenim una casa per donar aixopluc a les dones que arriben. Fem també una tasca d’empoderament i inserció. Treballem, per tant, en l’empoderament econòmic, és a dir, els processos que poden reforçar la capacitat de les dones per afrontar la vida, un cop superada aquesta situació de violència.

També hem posat en marxa un nou pla d’actuació amb amb dones que exerceixen la prostitució a les quals proposem que facin processos de millora professional, al marge de si decideixen continuar o no exercint la prostitució: les acompanyem, en un procés absolutament voluntari per elles, a marcar-se objectius professionals.

També a partir de l’inici de la crisi, des del 2010, vam obrir un programa nou perquè la crisi suposadament econòmica ha estat realment una crisi social. Així doncs, el 2010 nosaltres vam intuir el què passaria i vam iniciar un programa d’assistència. Cal dir que sempre havíem estat molt crítiques amb l’existencialisme. No obstant això, pensem que cal obrir processos de defensa dels drets de les persones, reforçar les seves capacitats i comptar amb la seva participació per ajudar-les a tirar endavant.

En què consisteix?

Li vam dir importes perquè ens arribaven dones en situacions molt més precàries de les que havíem vist fins llavors. Arribaven dones que tot i que treballaven, estaven en situacions molt precàries, amb problemes d’habitatge, dones migrades que estaven en habitacions rellogades i sobretot dones monoparentals que eren caps de família i que estaven en situacions deplorables.

Per tant en aquest programa, a més de fer el que fem sempre: acollida, formació, empoderament i reinserció, té també alguns recursos de suport material. Per exemple, en habitatge: tenim tres pisos com a habitatge temporal per afrontar situacions critiques. Fem també suport econòmic, per afrontar la pobresa i la precarietat.

En aquest procés d’ampliar horitzons suposo que heu treballat amb altres administracions més enllà del Departament de Treball.

Treballem amb altres administracions. Els encàrrecs del Departament de Treball suposen ara només una part petita dels fons de l’entitat. També operem amb l’Institut Català de les Dones, (ICD), especialment amb una xarxa de mentores que donen suport a les dones que han patit processos de violència. Treballem també amb ajuntaments, especialment amb el de Barcelona i també tenim alguns fons privats, no tants com voldríem…

Una de les característiques del model autonòmic d’atenció social és delegar en les entitats…

Si, és un treball molt cooperatiu amb les administracions. A nosaltres ens agrada dir que no el veiem com una col·laboració públic privada, sinó com una col·laboració institucional i amb les entitats socials. Aquest model per a mi és una riquesa perquè està vinculat amb un teixit social molt arrelat. Alguna vegada hi ha situacions en què hi entren entitats amb ànim de lucre i conjuminar-ho tot suposa un cert problema, però aquesta visió de la societat civil organitzada per fer coses crec que és molt interessant.

I de cara al futur en què treballeu?

Hem començat a posar en marxa programes vinculats amb les cures. Els últims anys, des del feminisme, des de les administracions i especialment l’Ajuntament de Barcelona s’ha posat sobre la taula el problema de les cures, que des de la visió feminista és clau: són el centre de l’estructura patriarcal, també són el centre de les discriminacions. Per tant, posar-les en valor i intentar canviar les dinàmiques existents és clau per a les dones. Sabem que és difícil baixar la teoria al carrer.

Treballeu també amb dones trans. En què focalitzeu?

Tenim un programa de defensa de drets especialment dirigit al col·lectiu LGBTI en col·laboració amb els ajuntaments. Les dones trans tenen dificultats específiques perquè la imatge els comporta un estigma especial. Amb elles treballem la sororitat, la inserció i l’empoderament: en aquest sentit treballem amb les dones i també amb empreses, institucions i entitats perquè integrin la perspectiva de respecte a la diversitat i de normalització en una situació que ha de ser normal.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*