Tempesta perfecta a tret de canó

Tres crisis, la climàtica, la del petroli i la geopolítica, que s’encavalca amb les dues primeres, s'acarnissen sobre Veneçuela. Rica en recursos naturals, és objectiu prioritari dels depredadors.

Josep Cabayol | Ester González | Siscu Baiges
 
 

Tres crisis, la climàtica, la del petroli i la geopolítica, que s’encavalca amb les dues primeres, s’acarnissen sobre Veneçuela. Rica en recursos naturals, és objectiu prioritari dels depredadors.

La crisi climàtica

El 2018 va ser un any sec com a conseqüència del canvi climàtic. En grans àrees d’estats com Falcón, Sucre, Lara i Zulia, avança la desertificació. També al nord de la península de Guajira. Va faltar aigua, va faltar electricitat, recursos subministrats / generats als embassaments.

‘Les sequeres seran més prolongades i causaran penúries tant d’aigua com d’electricitat’, advertia el 2015 Juan Carlos Sánchez, veneçolà, un dels autors de l’informe IPCC presentat aquell any. [Entre un 18 i un 25% menys d’aigua a meitat de segle]. El canvi climàtic agreuja els fenòmens naturals de ‘El Niño / La Niña’, afegeix Sánchez. La disponibilitat, tant d’aigua com d’electricitat, disminuirà en el futur immediat [Per exportar tant petroli com sigui possible, l’electricitat és de generació hidroelèctrica en un 65%]. En conseqüència, la producció agrícola es veurà afectada. A més, l’elevació de la temperatura del mar causarà la migració d’espècies sensibles i la disminució de la pesca.

Així ha estat. La manca d’aigua afecta les collites de blat de moro, faves negres i plàtans de gran part del país. El subministrament elèctric s’ha interromput en massa ocasions. La capacitat de subministrament d’aliments s’ha ressentit. La pesca es redueix.

El resultat ha estat el tràfic il·legal d’aliments, – al qual contribueix l’embargament, considerat per Nacions Unides ‘humanitàriament condemnable’ -, usat com a guerra econòmica. Els mitjans de comunicació estatals han detectat que empreses privades dedicades a l’acaparament tenen estretes relacions amb l’oposició. Però també elits funcionarials han aprofitat aquesta crisi per enriquir-se. En resposta, el govern s’ha apropiat de terres, cultius i negocis, sense aconseguir augmentar la producció. El resultat de les sancions tampoc és aliè al problema, ja que una caiguda important de la producció va coincidir amb la seva imposició.

L’executiu de Maduro no s’ha pres seriosament el canvi climàtic, que ha agreujat la situació econòmica i augmentat la fam. Però seria de cínics culpar el govern de Caracas de no atendre les seves obligacions. Ho faci qui ho faci. Sigui Trump, un negacionista que combat als estats federals d’EUA que impulsen polítiques contra l’escalfament, o siguin els altres països, incapaços de posar-se d’acord a Katowice, Polònia, per aplicar les recomanacions dels experts de l’IPCC publicades a Incheon, Corea del Sud, l’octubre passat. Tots incompleixen amb les obligacions de la crisi climàtica. Tots ens acosten al cataclisme que es va albirant, també a Veneçuela.

Petroli

L’Agència Internacional de l’Energia calcula que, fins i tot amb el fracking nord-americà, el 2025 hi haurà un dèficit d’uns 13 milions de barrils diaris (Mbd) sobre la demanda, que estaria per sobre dels 100 Mbd aquell any i al voltant dels 106 MBd el 2040 .

Els Estats Units, davant la incertesa del mercat internacional del petroli i l’amenaça que suposen els costos de producció – quan els beneficis obtinguts amb el cru són inferiors a la inversió que es va necessitar per obtenir, considerant tot el procés de producció, ja sigui per la dificultat/encariment de l’extracció o per la baixa taxa de retorn energètic, TRE – van optar per l’autosuficiència mitjançant el fracking, sense preocupar-se del deteriorament brutal del medi ambient que comporta. Ni de les inversions contínues que necessita per obrir nous pous donat la rapidesa amb què declina la producció.

Ara són els màxims productors del món però la tècnica és deficitària amb els preus del petroli actuals. I pujar-los implicaria problemes de deute inassumibles per als països compradors i de creixement/consum. El resultat és l’acumulació de deute de les empreses extractores compensada per l’allau d’inversors; és a dir, una bombolla que es pot punxar, de proporcions encara per mesurar. S’estima aquest deute en com a mínim 240 milions de dòlars el 2018 tot i que informacions ‘menys optimistes’ l’eleven a 300.000 milions.

No queda clar de quantes reserves de petroli procedent del fracking disposen els Estats Units, ni quant temps falta perquè es punxi la bombolla. En conseqüència, l’autosuficiència precisa de pous propers, no amenaçats per un conflicte internacional que no suposi càrregues per a l’economia dels EUA, resultin al preu que resultin -ecològicament, econòmicament, humanament- per al país neocolonitzat. Assolir la suficiència a costa de la sobirania de tercers. Una pràctica que es repetirà amb la crisi climàtica.

A més, i excepte els possibles/futurs i insegurs recursos de l’Àrtic, en competència amb Rússia, els principals subministradors, com la península Aràbiga i l’Iran estan molt lluny. Difícils d’aconseguir en l’escenari d’un conflicte polític internacional. En canvi, Veneçuela, oficialment el primer país en reserves de cru, està molt a prop i a tir de canó. I és en aquesta tessitura quan l’escenari esdevé inquietant. És l’Iran un objectiu imminent? El conflicte amb Teheran sempre ha estat en l’aire, desitjat per Israel i per la majoria d’aliats i sectors influents, fonamentalistes cristians i jueus inclosos, de Trump. Necessita el president una guerra per desviar/posposar/ocultar els problemes interns? És suficient amb Veneçuela? Què li va dir Trump a la UE perquè reconegués, submisa, a un representant de l’extrema dreta com Juan Guaidó?

La gestió del petroli [també de l’economia] veneçolà ha estat nefasta: sobredependència, mala planificació, corrupció. Però les sancions no han servit ni han pretès solucionar els problemes, sinó agreujar-los per justificar la intervenció, amb la col·laboració de bona part de l’oposició, que ha contribuït a l’empitjorament social -els més necessitats no s’han rebel·lat contra Maduro- i ara es posen al servei de Trump encoratjant fins i tot l’enfrontament civil. John Bolton, assessor de seguretat nacional de Trump, ho va deixar clar: “els actius petrolífers són el flux d’ingressos més important de Veneçuela. Estem en converses amb grans empreses nord-americanes per veure què fem”. L’economia sistèmica [de les elits i els poders dominants] per sobre dels drets de les persones que no necessiten, que tal vegada no lamentin que morin. El petroli és una addicció i la dependència pot resultar criminal.

Extractivisme

Els recursos naturals de Veneçuela, els seus béns fons, són apreciables. A més del petroli, quatre criden l’atenció: or, coure, coltan i les terres rares.

Totes aquestes riqueses es troben al ‘arc miner de l’Orinoco’. Obtenir-los, com pretén el govern per sanejar els seus comptes, significa la “destrucció socioambiental irreversible d’una significativa proporció del territori”, segons la descripció de l’Observatori d’Ecologia Política de Veneçuela.

L’Arc està situat a l’Amazònia i abasta una regió de 7 milions d’hectàrees, compartides per nou països. Té un gran valor ecològic, que la seva explotació posaria en perill, així com a les comunitats que l’habiten. La zona veneçolana, a més dels minerals, conté la major part de les reserves d’aigua, i hi viuen la major part dels pobles indígenes, 300 entre tots els països que comparteixen l’Amazònia.

Riquesa material a curt termini a costa dels efectes negatius a mitjà i llarg termini sobre elements bàsics per a la vida com l’aigua i les persones.

Però després de la crisi de govern apareix un escenari encara pitjor, l’aparició sense limitacions de les transnacionals, àvides de beneficis per als comptes corrents dels seus accionistes.

Llegim a la revista Aporrea: “al territori on es pretén executar el megaprojecte, hi ha conflictes de llarga data, producte de la mineria il·legal. Hi ha presència de sindicats, màfies, comerciants, traficants, grups armats irregulars, militars i personeros del govern que controlen l’activitat minera. I alhora de població local, indígenes, gent que ha migrat de les ciutats per sobreviure amb els pocs ingressos que els deixa aquesta pràctica, que també tenen les seves contradiccions internes”.

En definitiva, un nou ‘El Dorado’, un nou ‘Far West’, més que desitjable per a les grans companyies i el capitalisme imperant a les principals potències: primer de tot, sostenir el creixement sense cap remordiment encara que sigui a costa de les persones i el medi ambient.

Veneçuela és un magnífic exemple del que se’ns ve al damunt. Estats, també els progressistes, aclaparats per la manca de recursos materials, preferint el pa per avui [extractivisme, deteriorament ambiental, esquilmació de recursos per obtenir matèries primeres que s’esgoten] que no pas garantir el futur.

Cada vegada que un estat es desploma per la pròpia gestió i/o amb ‘ajuda’ exterior, sorgeixen nous centres de poder que competeixen pels recursos. En aquestes circumstàncies, estats fallits, col·lapsats, les transnacionals, amb serveis de seguretat propis [exèrcits de contractistes/mercenaris] s’apoderen violentament de la zona fins espoliar-la. Sigui quin sigui el futur de Veneçuela, caigui en l’òrbita dels Estats Units o es mantingui el govern bolivarià, amb el suport de la Xina o Rússia o de totes dues, els béns fons, els recursos necessaris per a l’economia capitalista, seran depredats.

El capitalisme necessita créixer permanentment, i precisa dels recursos per continuar amb la seva economia ‘virulenta’ al servei dels seus comptes corrents. La despossessió és una ‘bona manera’ de fer caixa i sanejar els comptes amb els béns d’altres. La clau està en entendre que regeix l’ordre global vigent imposat pel mercat: qui el desafia, cau. Siguin quins siguin els mals de Chávez/Maduro, el que ve serà molt pitjor. No calen més exemples. La història recent n’està plena.

Futur

El canvi climàtic és una realitat inequívoca. Està causat pel sistema econòmic basat en la crema de combustibles fòssils que enverinen l’atmosfera, la biosfera. Un sistema econòmic que basa en la depredació les seves màquines de creixement. No l’importa que els recursos no es renovin. Els fa servir amb independència de les conseqüències.
La temperatura puja i els béns fons es redueixen. La màquina cada vegada pot satisfer a menys persones. L’acumulació de riquesa en poques mans i l’exclusió/despossessió/precarització així ho demostra. I crisis com la de Veneçuela tindran lloc en altres països i, en darrer terme, també en les superpotències com la Xina, Rússia o els Estats Units. Pel camí cauran països, moriran persones.

Davant aquest futur, la ciutadania ha de pressionar tant com sigui necessari fins a aconseguir que aquest antieconòmic creixement s’aturi. Els senyals d’advertència són inconfusibles. Hem de canviar el pensament econòmic, adaptar-nos a una vida en la qual la possessió no sigui el més important. Millor ser que tenir. Aquesta és la clau per a una vida bona. Acabar amb la ‘bona vida’ de tan pocs.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*