La crònica de Vicenç Batalla des del Festival de Canes (XII)

Suleiman, testimoni d’un palestí mut sobre el món

El palestí Elia Suleiman no es prodiga massa en pel·lícules, però cada cop que és a competició a Canes crida l’atenció. Com amb ‘It must be heaven’, un passeig mundial per París i Nova York per aquest exiliat de Natzaret que adopta la postura entre lacònica i àcida d’un Jacques Tati o un Buster Keaton. Un final de competició, que a la secció paral·lela Un Certain Regard, ja ha atorgat premis al gallec Oliver Laxe i el català Albert Serra

Vicenç Batalla
 
 
 
El director i actor principal de ‘It must be heaven’, el palestí Elia Suleiman, en una de les escenes a París

El director i actor principal de ‘It must be heaven’, el palestí Elia Suleiman, en una de les escenes a París

La presència al Festival de Canes d’Elia Suleiman és una mica com el seu personatge de ficció, protagonista de les seves pròpies pel·lícules: amb gest impassible, puja la catifa vermella com si fos allà per casualitat força allunyat del suposat glamur. De fet, veiem pujar el Buster Keaton del cinema mut nord-americà o el Jacques Tati francès que als anys cinquanta i seixanta tornava a utilitzar el mim, sense diàlegs, per reflectir-nos als nostres ulls l’absurd de la nostra època.

La resta de personatges circumstancials de Suleiman sí que parlen, però ell no. Bé, només per dir en aquest últim film en un taxi a Nova York que és de Natzaret. D’aquesta ciutat al nord d’Israel se’n va anar als anys vuitanta per començar un periple internacional de professor i cineasta. Fins que va tornar a Jerusalem i hi va rodar el 2002 ‘Intervención divina’ per recordar, amb aquesta clau d’humor agre, les dificultats d’una parella per trobar-se a una banda i altra de les barreres amb els territoris ocupats. Era un manifest palestí, però sense utilitzar els típics codis a l’ús. Llavors va rebre el Premi del Jurat, la Palma de Bronze.

Hi va tornar el 2009 amb ‘The time that remains’, no estrenada a l’Estat espanyol, on hi recreava la convulsa història de l’Estat hebreu. I a l’actual ‘It must be heaven’ comença el relat a la seva terra per explicant-se, sense paraules, per què va marxar. Amb una primera parada cinematogràfica a París, on descobreix que la militarització de la societat no és aliena a Israel. I on els productors de la indústria (interpretat pel mateix Vincent Maraval de Wild Bunch que li distribueix el film) li diuen que el seu guió no és prou palestí per finançar-lo. Aquesta és la clau de la pel·lícula.

Perquè amb la mirada entre ingènua i maliciosa de Suleiman, els que ens vol fer veure és que ell continua sent palestí sigui o sigui i faci el que faci. I això no l’hi impedeix ser un ciutadà universal i d’observar que, a l’estranger, la gent viu igual d’estressada, neuròtica i fugitiva. Però aquesta crítica la fa a través d’uns gags que mai perden ni l’humor ni la poesia de les seves imatges.

Tot el contrari de la cinta que tancava la competició del festival, ‘Sibyl’, de la francesa Justine Triet. La premsa del país l’ha enaltit, perquè a més s’estrenava aquest divendres. I el seu resultat és, de fet, el film més fluix de la selecció. Plena de tòpics de cinema d’autor i amb un intent fracassat d’ajuntar la comèdia a una aproximació del que podien fer en la seva millor època els realitzadors italians.

Triet, que va obtenir un gran èxit comercial fa tres anys amb ‘Los casos de Victoria’ i la belga Virginie Efira ja en el paper protagonista, vol repetir fórmula ajuntat-hi complexitat a la trama. I afegint-hi com actors Adèle Exarchopoulos, Gaspard Ulliel i Sandra Hüller. I el que en surt és un guió, muntatge i història de neurosis urbanes que no té cap versemblança ni atracció. Només dir que el títol ‘Sibyl’, enmig de tota aquesta vana pretensiositat, respon al nom de la segona filla Sybille del psicoanalista i filòsof Jacques Lacan.

Oliver Laxe i Albert Serra, premiats a Un Certain Regard

Per la seva part, el jurat de la secció paral·lela Un Certain Regard presidit per la libanesa Nadine Labaki ja ha atorgat els seus guardons. I el gallec Oliver Laxe, amb ‘O que arde’, s’ha emportat el Premi del Jurat que és la segona màxima distinció. D’altra banda, el català Albert Serra amb la seva atrevida ‘Liberté’ ha obtingut el Premi Especial del Jurat que es va concedir de forma expressa per a l’ocasió. El Premi Un Certain Regard, que és el principal, se l’han endut el brasiler Karim Aïnouz per ‘Vida invisivel life of Eurídice Gusmao’. Malauradament, ens ha estat impossible de veure el total dels divuit films de la secció. Però, a continuació, fem la relació dels vuit premiats.

UN CERTAIN REGARD

Premi Un Certain Regard: ‘Vida invisivel life of Eurídice Gusmao’, de Karim Aïnouz (Brasil)

Premi del Jurat: ‘O que arde’, d’Oliver Laxe (Espanya/Galícia)

Premi d’Interpretació: Chiara Mastroianni per ‘Chambre 212’, de Christophe Honoré (França)

Premi a la Direcció: ‘Dylda’, de Kantemir Balagov (Rússia)

Premi Especial del Jurat: ‘Liberté’, d’Albert Serrra (Espanya/Catalunya)

Coup de Coeur del Jurat (ex-aequo): ‘La femme de mon frère’, de Monia Chokri (Canadà/Quebec); The climb, de Michael Angelo Covino

Menció Especial del Jurat: ‘Jeanne’, de Bruno Dumont (França)

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*