Sóller o la plaça més gran de Barcelona

La seva posició enclaustrada és una traïció a una sèrie de principis universals, oblidats en excés, com quan, sens anar més lluny, els mandats de Clos i Trias s’inventaren allò de la plaça privada, una contradicció lèxica insuportable

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

El barri de porta és una capsa de sorpreses, i amb tota seguretat encara ho fou encara més abans de la gran operació especulativa dels anys seixanta, quan perdé el seu antic encant rural i es convertí en una prova claríssima de la voluntat municipal de privilegiar el totxo enlloc dels interessos ciutadans.

La profusió de blocs de pisos enterra els vells horts i propicià vistes pasolinianes ben típiques de qualsevol perifèria europea, com si als afores haguessin de viure milers de persones a idèntiques cambres, gairebé un regal de les autoritats, obsessionades ahir, avui i sempre a destrossar l’autèntic dels ambients per a pactar amb els seus grans amics, els promotors.

Tota acció excessiva té la seva conseqüència i comporta despertar. A Barcelona aquest fet va córrer a càrrec de les associacions de veïns. En aquesta zona de Nou Barris molts dels seus habitants començaren a reunir-se entre rates, pols i fang a l’enorme espai abans ocupat per una bòbila. Els seus vint-i-dos mil metres quadrats ja s’havien contemplat com a plaça l’any 1949, però l’idea, ben caritativa aleshores, s’esfumà durant la redacció del Pla Parcial, el mateix causant de tan obscena verticalitat.

De mica en mica les reivindicacions donaren el seu fruit en un context impregnat de surrealisme. Mentre els veïns plantaven arbres algunes autoescoles empraven el rectangle envoltat de blocs per a les pràctiques dels seus alumnes. L’any 1974, amb l’auge de les associacions, debutà l’afany de tenir un espai per a la comunitat, i pels volts de 1980 el Consistori capitanejat per Narcís Serra, de qui hauria de valorar-se més la seva breu etapa com a batlle, inicià les obres d’urbanització, i això fou com el 1983 nasqué la plaça de Sóller, la més gran de Barcelona i especial per la seva configuració, una espècie de trifàsic entre el recinte canònic d’aquest tipus de llocs, un llac amb una escultura contemporània, la cosa de dur l’art lluny del centre era una veritable novetat, dedicada al Mediterrani i un bosc.

Quan arribo a la plaça de Sóller ho faig ben il·lusionat, com un nen a la recerca de descobriments. Camino pel carrer de l’Estudiant i diviso unes estructures porticades, punt de partida de l’indret i seu de l’Ateneu la Bòbila. Als anys 80 del segle passat es posà de moda aquest tipus de construcció, nefasta i poc imaginativa per delimitar encara més el que haurien de ser estructures plenes de llibertat. L’altra dia pensava al dany fet pel totpoderós Oriol Bohigas amb les seves places dures, a entovar en algun moment per a reparar aquest concepte uniformitzant de gairebé tots els barris de la capital catalana.

Reflexionava sobre el tema i meditava també al voltant dels pòrtics a les places, com aquesta, ara mateix en obres i d’aspecte més aviat desolador, doncs la seva magnitud abandonada entre gratacels de quatre duros no inspira la voluntat pròpia de comunicar-se, pròpia d’indrets accessibles des de els quatre punts cardinals. La seva posició enclaustrada és una traïció a una sèrie de principis universals, oblidats en excés, com quan, sens anar més lluny, els mandats de Clos i Trias s’inventaren allò de la plaça privada, una contradicció lèxica insuportable.

Al tornar a casa vaig investigar un xic més i vaig comprendre el motiu de la paràlisi. El maig de 2018 s’aprovà un projecte per a revolucionar-la. L’Ateneu tindrà una nova seu, els pòrtics diran adéu per sempre més i s’habilitarà un espai d’us polivalent junt a d’altres destinats a l’exercici per a la gent gran, jocs per nens, gossos i un altre en forma d’àgora, semblen haver esbrinat la fórmula de les patates del Delicias amb aquesta troballa, per a muntar esdeveniments al parc, metamorfosi interessant i mostra evident de l’aposta transformadora.

Com era d’esperar, no hem de deixar de mencionar-ho, es plantaran més arbres i es mantindrà el llac, tot des de la sostenibilitat i per això aplaudim la iniciativa. Ara bé, siguem clars. Aquí ens trobem davant un cas distint, i hauria de ser pioner a l’hora de reformar molts altres llastrats per convencions gens favorables a la quotidianitat. A Gràcia gairebé totes les seves places es composen, una altra herència de Monsieur Bohigas, el déu incontestat, de pàrquing, kindergarten, bancs posats una mica aquí i allà i moltes moltíssimes terrasses. El paradigma de l’horror és la del Diamant, amb la monstruosa estàtua de la Colometa i l’entrada del refugi per a generar una quadratura del cercle sense cap ni peus.

Les persones són partidàries del mobiliari urbà sempre que no sigui un impediment per a gaudir la urbanitat. A l’altre banda trobem la virreina, una excepció a la norma per tenir només dos bars i molt de tram per a respirar.
Com és comprensible Sóller no s’assembla en res a les seves germanes de la Vila, però m’ha fet veure altres possibilitats necessàries si de debò volem canviar el panorama barceloní, sempre des del fet d’assumir la seva disposició federal identitaria, doncs els barris són pobles integrats a una realitat unitària.

El que dic serveix també per altres estructures, com les vies ràpides i determinades avingudes massa corrompudes per un soroll excessiu, on no estaria de més reemplaçar els cotxes pel tramvia i crear connexions útils a molts passejos, com bé podria fer-se si enllacéssim el de la Vila Olímpica fins el carrer de Sants, amb la via Laietana a l’expectativa d’una reforma imperativa.

Bé, he fugit una mica d’on érem. Deixo la plaça, m’endinso per carrerons anyencs com el passatge de Porta, on alguna vivenda data de 1882 segons indica el seu portal, i accedeixo a Pi i Molist per a apropar-me al darrer nucli supervivent de cases barates. La setmana vinent us l’explico.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*