Sobreviure a una mort per suïcidi d’un ésser estimat: la importància de parlar convertit en associació

L'associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents es van trobar a les portes de l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona durant el Dia de la Prevenció del Suïcidi per explicar la importància de trencar amb els mites i els tabús del suïcidi

Carla Benito
 
 
 
Tres de les voluntàries de la DSAS a l'Hospital de Sant Pau

Tres de les voluntàries de la DSAS a l'Hospital de Sant Pau

L’home de la Maria José va morir per suïcidi fa 5 anys. Com ella mateixa ens explica, en tractar-se d’una mort tràgica, la policia s’involucra i després hi ha un seguiment. Els Mossos d’Esquadra van trucar-la al cap d’una setmana per si necessitava parlar però ella encara no es veia amb forces. En intentar-ho de nou al cap de dues setmanes van acabar anant a casa seva. “Va ser la primera vegada que algú em va parlar del suïcidi d’una manera tan normalitzada”, ressalta.

La visita dels Mossos va servir per informar-la de l’existència de l’associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). “La mort del meu marit va ser a l’estiu i vaig dir trucaré perquè aquesta gent s’ha portat bé, ha vingut a casa meva. Vaig anar quasi com a gratitud a la parella que va venir a casa. L’acollida que em van fer a l’associació va ser molt bèstia per mi. Em van dir coses que ningú m’havia dit: que hi ha una desconnexió en el moment que la persona es suicida, que en aquell moment no veus res i el patiment és molt greu”, relata Maria José.

I és que com ens explica a les portes de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona durant el Dia de la Prevenció del Suïcidi, afrontar el dol d’una mort per suïcidi és difícil perquè no és “habitual i s’enquista”. Així, l’associació DSAS té com objectiu facilitar un espai de confiança i d’escolta respectuosa per acompanyar els supervivents en el seu procés de dol. En els grups de suport que genera s’intenta “acollir tota la gent que ho està passant molt malament, donar suport, dirigir també”. A la Maria José per exemple, en el seu moment, la van dirigir a la unitat de Sant Pau de psiquiatria on hi va estar anant durant un temps amb una psiquiatra i un psicòleg.

Segons dades de l’OMS, cada 40 segons una persona es treu la vida al món i, a Catalunya i a l’estat espanyol, el suïcidi és la primera causa de mort no natural. Maria José exemplifica que si de cada persona que mor per suïcidi hi ha sis persones del seu entorn que quedaran molt tocades, estem parlant de moltes persones l’any que necessiten atenció psicològica per la poca gent que hi ha per atendre’ls. Davant aquesta situació, Maria José declara que s’ha de fer molta feina i “aquesta feina es fa parlant, però no ho fem”. “Està demostrat que fer campanyes de trànsit funciona per baixar la taxa de mortalitat. Si sabem això, si sabem que fer campanyes sensibilitza la gent i ajuda a que es redueixin, per què no es fan campanyes sobre el suïcidi? És un mite que parlant es propicia més”, declara.

Així, per ella, el seu gra de sorra “en tota aquesta moguda” és parlar tantes vegades com calgui i siguin necessàries. No només per fer prevenció, també perquè les persones que queden ho facin d’una forma normalitzada. “Jo a la meva vida, l’entorn, laboral, on sigui, m’he trobat gent desesperada que tenia idees suïcides, jo no hagués sabut enfrontar-me a això si no hagués tingut la informació que m’ha donat l’associació. Si em trobo una persona desesperada a banda d’escoltar-la i acompanyar-la és demanar-li que ho deixi per demà, ‘vols treure’t la vida ara, no sóc ningú per dir-te que no, però ho deixes per demà i mentrestant anem a buscar ajuda. Tens algun referent, alguna família? Aplacem i parlem’”.

A més a més de fer ús de l’associació per adquirir recursos, també destinen esforços en treballar com trencar amb els mites que envolten el suïcidi i en què deixi de ser tabú i es criminalitzi. “Una de les coses que més ens agrada a qui hem viscut de prop una mort per suïcidi és que la gent parli d’elles, del què feien, que recordin el dia que vam anar a la muntanya, que no se les recordi només pel segon en el que es va suïcidar. Jo vaig estar casada amb ell 15 anys i que només el recordin perquè es va suïcidar… va fer moltes coses!” Per la Maria José, només recordar la persona per la manera com va morir és criminalitzador: “quan algú mor de càncer es parla de la seva vida, i si es parla de la seva mort es fa poc, i sobretot no es parlarà d’ell com el cancerós… que bèstia reduir-ho tot a és un suïcida”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*