Enric Marín, periodista i doctor en Ciències de la Informació

“S’ha esvaït la il·lusió d’una solució repressiva o unilateral”

Enric Marín és periodista i doctor en Ciències de la Informació. Va ser secretari de Comunicació del govern tripartit i va presidir el Consell de Govern de la CCMA. Marín defineix a Quim Torra com una persona "molt més culta i interessant que la caricatura que se n'ha fet gràcies, sobretot, a la seva poca traça fent tuits", i respon més al perfil d'un patriota que al d'un demòcrata radical.

Siscu Baiges
 
 
 
Enric Marín a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB / SISCU BAGES

Enric Marín a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB / SISCU BAGES

El periodista i doctor en Ciències de la Informació Enric Marín va ser secretari de Comunicació del govern tripartit entre els anys 2004 i 2006 i va presidir el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals entre el 2010 i el 2012. És professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1978 i en va ser degà entre els anys 1991 i 1995. Milita a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i és independentista des de 1975. Parlem amb ell sobre la situació que es viu a Catalunya.

Canviaran molt les coses en decaure el 155 o seguirà tot, si fa no fa, igual?

Estem instal·lats en un conflicte crònic que, al final, només pot trobar una solució pactada, dialogada, negociada, que no arribarà fins que la situació no obligui a algun tipus de mediació internacional.

Amb el govern espanyol actual i les perspectives d’una dretanització encara major que apunten els sondejos es pot preveure una actitud més dialogant per part de l’executiu central?

Hi ha dues il·lusions que s’han desfet els darrers mesos. Una, la del nacionalisme espanyol, que pensava que amb una actuació repressiva contundent acabaria amb el problema. S’ha vist que no era així. Quan s’anava a aplicar el 155 hi havia dues idees: aplicar-lo de forma indefinida fins la derrota del sobiranisme o fer una aplicació més curta, vinculada a unes eleccions, confiant que significarien un punt d’inflexió negativa per l’independentisme. Es va optar per aquesta segona, per la pressió d’Europa, però aquesta il·lusió va desaparèixer. La gent que té una visió més analítica des de Madrid ja veu que aquest és un problema enquistat i que no es soluciona només amb repressió però no saben com desfer el camí. A més, hi ha la rivalitat en el camp de la dreta i del nacionalisme espanyol. Enmig d’aquesta lluita és molt difícil que puguin rectificar.

Un altre somni que s’ha esvaït és el de l’estricta unilateralitat. L’independentisme va cometre el mateix error que Podemos en l’àmbit estatal. Gramsci deia que a la política hi ha guerres de moviments i guerres de posicions. Això era una guerra de posicions. En un moment donat tant Podemos com l’independentisme van creure que havia arribat el moment de la guerra de moviments i ha estat un fracàs dels dos.

I ara què?

Cal repensar-ho tot. Hi ha el fracàs del nacionalisme espanyol que pensava que podria derrotar ràpidament el sobiranisme. Hi ha el fracàs de ‘Podemos’ que es pensava que podien saltar al cel. I hi ha el fracàs dels independentistes que també es pensaven que podien saltar al cel en el terreny de la construcció de la república. El cel està una mica més amunt i el motor per aixecar-nos encara és una mica feble.

Pot preveure quan durarà el govern presidit per Quim Torra? Es consolidarà o tindrem eleccions aviat?

És molt difícil de preveure. Per una banda, la societat catalana necessita una mica d’estabilitat, temps i una governació sòlida. Però per una altra, la política catalana i espanyola són tan inestables i imprevisibles que ens han instal·lat en un conflicte democràtic crònic on es fa difícil preveure el futur. Què passarà quan hi hagi els macrojudicis? Com reaccionarà la societat catalana i l’opinió pública internacional?

Una de les victòries del sobiranisme català és que, quan tot això va començar, es tenia la consciència clara que, si s’havia de dirimir només en el context de l’opinió pública domèstica, l’Estat sempre tindria les de guanyar però si arribava a l’opinió pública internacional, la relació de forces s’igualaria. No sabem com acabarà l’extradició de Carles Puigdemont i la resta d’exiliats. Totes aquestes variables no les controlem.

Pot passar qualsevol cosa?

Sí. Encara que tendeixo a pensar, encara que és molt arriscat dir-ho, que no hi haurà eleccions abans a Catalunya que a Espanya. Tot dependrà del que passi amb els processos judicials internacionalitzats i els judicis de la tardor i, també, de les perspectives en les eleccions municipals i europees de l’any que ve. Ningú no ho controla. Ni Rajoy, ni Rivera, ni Puigdemont, ni Torra.

Quim Torra és el nou president. És la persona adequada?

Quim Torra és una persona molt més culta i interessant que la caricatura que se n’ha fet gràcies, sobretot, a la seva poca traça fent tuits. Els tuits haurien d’estar prohibits pels polítics. Signifiquen la fi del pensament polític. Puc entendre que un periodista faci tuits però és absurd que els faci un polític. Els polítics han de gestionar pensaments complexos i els tuits en són l’antítesi. Twitter és una eina fantàstica pel periodisme però molt perillosa pels polítics i pel debat seriós. Quim Torra té una cosa al seu favor i una altra en contra. Té una interlocució fàcil amb tot el món sobiranista i, sobretot, amb el món independentista. Amb Esquerra Republicana, tot i que tingui una cultura política diferent, i amb la CUP.

En canvi, simplificant molt, representa un catalanisme més romàntic que el d’ERC. El futur del sobiranisme passa justament per ampliar la seva potència social, la seva transversalitat, amb un discurs que no és nacionalista sinó dels drets, de la radicalitat democràtica. El perfil de Quim Torra respon més al d’un patriota que al d’un demòcrata radical. També el perjudica que es presenti com un president provisional, la qual cosa dificulta que pugui liderar, com caldria, una governació forta. Dir que ets provisional no té sentit. Tot és provisional en la vida, la política. Qui pot garantir que un polític durarà dos, tres o quatre anys?

Enric Marín a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB / SISCU BAGES

Pot funcionar una Generalitat bicèfala, amb una presidència duplicada?

Qui conegui una mica com funciona una administració sap que la Generalitat només es pot governar cada dia i des de Catalunya. Qualsevol altra opció és impossible. Continuem instal·lats en un discurs una mica fantasiós però els fets són molt tossuts. La Generalitat no és un estat però en té la complexitat. No tenim el poder d’un estat però hem de fer una gestió complexa, agreujada per l’estretor financera constant. Tenim centenars de milers de funcionaris, tot el sistema educatiu, tot el sistema sanitari, una policia,… Gestionar la Generalitat exigeix fer molta política, no tant perquè tinguem molt poder polític sinó perquè la desproporció entre les competències que tenim i la capacitat efectiva de governar ho fa molt complicat.

A més, la Generalitat té una càrrega simbòlica molt potent. Potser és difícil d’explicar, però quan entres al Palau de la Generalitat és com si quedessis investit de la càrrega simbòlica d’una institució secular que encara que no tingui molt poder polític representa el país. Ho he vist en les figures de Maragall o Montilla. Montilla, a la que portava una setmana al Palau de la Generalitat, ja es veia president d’un país. Quim Torra es pot sentir molt en deute, fins i tot subsidiari del president Puigdemont, però al cap d’una setmana o quinze dies haurà d’entendre que és el president de la Generalitat. El govern és molt exigent. Cal coordinar-lo, prendre decisions cada dia. 

Cap a on anirà el govern?

ERC s’ha reservat les àrees més importants de gestió social. No es tracta tant del pressupost -perquè els de Sanitat i Educació són captius- com de les àrees gestionades. Es pot demostrar bona governació en les àrees més sensibles, les que afecten més directament la vida de la gent. La suma de que el vicepresident econòmic sigui d’ERC i que les grans àrees de polítiques socials estiguin en mans d’aquest partit és una decisió intel·ligent per part seva.

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, controlava la despesa de la Generalitat abans de l’aplicació del 155 i caldrà veure si ho continua fent

Ho va fer amb l’excusa de l’estabilitat financera i de controlar el dèficit, però aquest dèficit es va anar reduint molt els darrers dos anys. Va ser mèrit, bàsicament, de l’àrea econòmica que gestionava Pere Aragonés. Amb el 155, hi ha hagut una mínima despesa. Madrid s’ha limitat a destituir gent i paralitzar coses. No hi ha hagut inversions ni polítiques expansives. S’ha estalviat més. Sense 155, continuarà havent-hi control, caldrà continuar comunicant les despeses cada quan sigui. Això no vol dir que no puguis governar. Vol dir que la teva governació està sota control, que estàs vigilat.

Cal fer alguna autocrítica de com s’ha portat aquest procés des del 2010?

Quan un procés com el català és pactat –cas de la Gran Bretanya o Canadà- pots fer una política pensant en majories socials o polítiques simples. Però quan un procés no és negociat, com és el cas d’Espanya on l’Estat mai s’avindrà a negociar bilateralment amb Catalunya el dret a decidir, has de tenir tres coses, com a mínim: Unes majories socials incontestables; és a dir, has de tenir un 55% o millor un 60% contrastat per l’opinió pública internacional. Quan el procés no es negocia ho tens complicat si no hi ha una opinió pública internacional que entengui la teva reivindicació i una situació geopolítica on algunes forces europees calculin que hi perden menys si els catalans se surten amb la seva.

El tercer error que vam cometre és que, malgrat que l’estat espanyol viu una crisi sistèmica, no és tant madura com perquè un problema generat des de Catalunya els obligués a cedir. El procés català només es pot entendre en un context de superposició de diverses crisis. La de l’estat espanyol i el seu model territorial. La de la globalització i la seva gestió neoliberal i les polítiques antisocials que a Catalunya l’han afectat especialment perquè l’autogovern està mal finançat. A més, l’estat espanyol centrifuga el dèficit a les autonomies. Catalunya sent una triple amenaça: la seva cohesió social, la llengua i la cultura catalanes que no veuen garantides la seva continuïtat i el propi autogovern.

El procés ha volgut anar massa de pressa davant aquesta superposició de crisis?

Tot això ha accelerat el procés, que es desencadena del tot amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el 2010. És la certificació de quines són les regles del joc a partir d’aquell moment. L’estat trenca el pacte constitucional i, per tant, la possibilitat d’una governació efectiva per defensar els interessos de la gent, per garantir polítiques inclusives. Si això es consolidés seria la fi de Catalunya. Som la societat peninsular més complexa, més diversa. Des del segle XVII hem fet un aprenentatge històric del que significa rebre població forana.

Al segle XX vam tenir dues onades migratòries, una abans de la Segona República i una altra entre els anys cinquanta i vuitanta. I finalment, una tercera de caràcter global, que va del 1995-2000 al 2008 . A cada onada arriba un milió, un milió i mig de persones. Com ha funcionat la nostra societat incorporant tanta gent? Som una societat d’acollida on si vols pots construir el teu futur i el dels teus fills. La clau ha estat l’ascensor social. Si això falla salten totes les alarmes. I ha estat molt més amenaçat des del 2008 que en el darrer franquisme.

No hi havia altre camí que acabar proclamant la república el 27 d’octubre passat?

L’autonomisme s’havia acabat. S’havia d’anar cap a formes d’autogovern molt més fortes. Si això acabava en una independència tradicional, en un estat lliure associat o en una clàusula específica de la Constitució que donés més poder en termes de finançament o llengua, ja es veuria. No hi ha altra sortida que assumir un esquema sobiranista. L’Estat ens va dir el 2010 que no som una nació, que el finançament el controlaria ell i que no defensaria la llengua. Que a partir d’aleshores tot aniria pitjor. No és que marxem; ens han fet fora. Jo sóc independentista des del 1975 però molta gent que no ho era s’hi ha apuntat. Per això, l’independentisme ha passat del 15% a un 45%.

Es va proclamar una república però no s’ha aplicat

No hi va haver una proclamació efectiva de la república. És hora d’explicar les coses com són. Els reis són els pares i els nens no vénen de París. No es va proclamar formalment una república i no es va fer cap gest posterior per fer efectiva aquella suposada proclamació. Es va fer un acte purament simbòlic per donar resposta simbòlica a la mobilització democràtica contra l’Estat més gran que hi ha hagut des del 1939: l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre és una revolta popular espontània, organitzada i autofinançada, que va mobilitzar dos milions de persones, que es van plantar davant l’estat i van dir que ‘som i tenim dret a decidir encara que vosaltres digueu que no’. Res no serà igual ja. Ho entengui o no ho entengui Madrid. També s’ha de dir que l’1 d’octubre va ser un acte democràtic a partir del qual es pot fonamentar una legitimitat republicana reconeguda internacionalment. Si l’1 d’octubre, les potències internacionals haguessin reconegut la legitimitat de la votació s’hauria proclamat la república. Però això no va passar.

Molta gent ho esperava, s’ho creia

Ho entenc perfectament, però una cosa és actualitzar constantment la reivindicació republicana i una altra és pensar que ja la tens. Pots somniar cada dia que tindràs un cotxe nou, però el tens o no el tens. La república només la tenim simbòlicament; no efectivament.

Arribarà el moment en què Europa, les potències internacionals avalaran la reivindicació d’independència?

Això va començar fa set anys, amb uns antecedents evidents. Vam arribar a un punt d’inflexió l’octubre passat. Estem en un empat amb l’estat, que ja sap que això no ho soluciona amb un cop de força. La gent més intel·ligent propera als poders de l’Estat se n’adona que el 155 no ha solucionat res, que la situació internacional d’Espanya és pitjor ara que fa un any, que l’estrés del sistema judicial és preocupant i que la desafecció de l’opinió pública catalana envers la política espanyola és altíssima. Tenen mala peça al teler. I aquí també ens hem adonat que estem en una guerra de posicions que pot durar dos, tres, quatre, cinc, sis anys… Ja veurem!

Europa acabarà reclamant el referèndum que l’Estat espanyol no vol fer?

Europa només reaccionarà si veu que la crisi d’Espanya li és massa perjudicial i la política espanyola no és capaç de resoldre-la. Europa ja va intervenir quan els socialdemòcrates alemanys van pilotar el PSOE durant la transició, o quan van facilitar l’ingrés a l’OTAN per civilitzar els militars espanyols. La política i l’economia espanyola estan cada cop més integrades. No existeix la sobirania econòmica espanyola. Ja no hi ha burgesies nacionals ni a Espanya, ni a França, ni a Catalunya. Hi ha patriciats locals. El capitalisme és global. El patriciat local català està infeudat a Madrid. Quan Madrid toca el xiulet, tots mouen la seu. No hi havia raons objectives per fer-ho. Les multinacionals no ho han fet. Responen a una altra lògica. No hi guanyen res movent les seus. Catalunya és, en aquests moments, l’economia local més dinàmica i exportadora d’Europa, l’àrea logística més important. Si l’Estat espanyol no fos tan ideològic, jacobí, aznarià, ens hauria de fer la pilota cada dia. Però Europa només es mourà si veu amenaçada l’estabilitat de l’euro. No ho farà per raons humanitàries o democràtiques. Van intervenir a Grècia. Ara tenen una patata calenta a Espanya.

I si empitjora la fractura social, si hi ha brots violents a Catalunya?

L’única amenaça real que tenim és que, des de l’arribada massiva de policia a Catalunya i des del discurs del Rei després de l’1 d’octubre, l’extrema dreta s’ha desacomplexat. I no se’n parla prou d’això. La fractura social entre la població no afecta el 90% de la població. Donar ales a l’extrema dreta a Catalunya està donant també ales a l’extrema dreta a la resta de l’Estat. Al camp independentista tothom té clar que l’únic que està prohibit és fer res que sigui violent o ho sembli. És molt fàcil introduir provocadors a les manifestacions. No tinc por que hi hagi violència provocada pel camp independentista. Confio que l’Estat hagi entès, i sobretot després de l’1 d’octubre, que aparèixer com algú que promociona la violència és un mal negoci. L’única forma que tenen de desacreditar l’independentisme és atribuir-li un caràcter violent, fer el mateix que van fer amb ETA.

L’independentisme s’ha mantingut prou cohesionat fins ara. Continuarà així malgrat les tensions que comporta la preparació de les properes eleccions municipals i europees?

L’independentisme s’ha mantingut cohesionat enmig de tensions molt fortes. El que passa és que totes aquestes tensions passen a un segon pla davant l’amenaça de la repressió de l’Estat i la reiteració en els seus errors. Mentre l’Estat no desescali la seva repressió no hi ha possibilitat que el moviment independentista es fracturi. Al contrari. Ara hi ha dues posicions: una més civilitzada de Rajoy i una altra més oportunista de Ribera. El PSOE només juga el paper de blanquejar i moderar el PP. Hi ha un sector del PP que s’adona que mantenir la tensió del debat identitari només beneficia a Ciutadans. Ciutadans és el partit que està aplicant millor el principi d’Aznar que ‘abans es trencarà Catalunya que Espanya’, perquè li dóna molts rèdits a la resta de l’Estat.

Tot i així sembla que les eleccions municipals, a Catalunya, apunten cap a una confrontació entre independentistes i anti-independentistes

No seran unes eleccions municipals convencionals però tampoc seran unes plebiscitàries com les de 1931.Tindran un fort contingut polític. Es mouran en els dos eixos propis de la política catalana: esquerres-dretes i catalanisme-no catalanisme. L’aparador serà Barcelona. La idea d’una llista única independentista no crec que cualli. No hi haurà eleccions entre independentistes i anti-independentistes. Serà molt més complex. Els partits s’identificaran amb una doble clau. Caldrà veure què farà Ciutadans. Si presenta Manuel Valls o no. M’agradaria que ho fes perquè Valls representa dues concepcions fracassades a la política europea: el jacobinisme estricte i la política que es presentava com a socialdemòcrata i ha acabat sent neoliberal moderada. Valls és la política sense continguts, concebuda com a espectacle, funcionant a cop d’enquesta.

Un govern d’esquerres a Catalunya és previsible, amb independència o sense?

El programa de govern que s’aplicarà a Catalunya és d’esquerres. Si es compara amb el que fan les diferents autonomies, el govern central o els que es fan a Europa és un programa clarament d’esquerres. A Catalunya no es podrà fer l’assaig del que és una nova concepció de l’esquerra fins que no tinguem totes les eines competencials adequades per fer polítiques d’aquest tipus. No pots fer polítiques d’esquerres de debò si les d’immigració o de regulació del mercat laboral no les decideixes tu. Si només pots fer polítiques redistributives amb un finançament curt estàs molt limitat.

Creu que votarà algun dia en un referèndum com els que ‘han fet a Escòcia o el Quebec?

A Catalunya és on es fa més visible la crisi del règim del 1978. En algun moment, Espanya haurà de fer el seu referèndum també, per modificar la Constitució i regenerar la política. No podrà estirar indefinidament el règim del 1978. Hi haurà com a mínim un referèndum. Probablement dos. No sé si hauré de votar en els dos o només en un. Però n’hi haurà.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*