ENTREVISTA GERVASIO SÁNCHEZ | FOTOPERIODISTA

“S’ha de conèixer el cinisme de partits com el PSOE que fan ‘verborrea’ sobre pacificació però venen armes com bojos”

Gervasio Sánchez ha viscut com fotoperiodista diversos conflictes armats i coneix les conseqüències, econòmiques, polítiques i devastadores del tràfic d’armes

Sandra Vicente
 
 
 
El fotoperiodista Gervasio Sánchez | Wikimedia

El fotoperiodista Gervasio Sánchez | Wikimedia

La primera i segona Guerra Mundial; la Guerra Freda, la del Vietnam o Indoxina. La guerra dels Balcans, el Golf o la guerra a Iraq i Síria. Tirant la vista enrere no hi ha cap moment en que no hi hagi hagut, en alguna part del món, un conflicte armat. Cobrant-se la vida dels civils. Hollywood s’ha encarregat en bona mesura de generar una imatge per a la cultura de masses d’aquelles guerres, però Hollywood és ficció i el que va succeir a Ho Chi-Minh o Guadalcanar és molt real.

Així, encara que la majoria de persones puguin pensar en Tom Hanks a Salvar al soldado Ryan quan es parla del Desembarcament de Normandia, les imatges més vívides i reals d’aquell dia se les devem al fotògraf de guerra Robert Capa. De la mateixa manera, pensar en la Guerra Civil és pensar en el milicià republicà de Gerda Taro. Totes les guerres tenen qui les miri, qui les pateixi i qui les retrati. I una d’aquestes persones, amb 35 anys d’experiència a terres cremades per les bales i les bombes és el fotoperiodista Gervasio Sánchez.

Nascut a Còrdoba i resident a Saragossa, Sánchez és conegut per les seves instantànies al voltant de tot el món: començant la seva carrera als vuitanta, és conegut i reconegut per les seves feines en la Guerra de Bòsnia o a la del Golf, així com a Àfrica i Orient Mitjà. Sánchez és un d’aquests periodistes que tenint l’objectiu de la càmera mirant el conflicte i a les seves víctimes, té la ment a quilòmetres de distància d’allà, on es troben “els grans poders econòmics i polítics que es lucren del negoci de la mort mentre que els civils no saben ni per què moren”.

I és que, tot i que afirma repetides vegades no ser pacifista, té molt clar que la professió del periodista no pot ser si no va lligada al control i la denúncia política. Per això, essent coherent i amb tants anys en terrenys minats a les esquenes, no pot sinó denunciar els obscurs beneficis rere la venta d’armes -essent Espanya el setè exportador mundial. Els seus discursos són crítics, “i jo puc ser considerat un cridaner”, apunta. I precisament per a parlar d’això torna a Barcelona, a participar de la taula rodona El negoci de la venta d’armes i foment de les guerres, de la mà d’Ainhoa Ruiz, del Centre Delàs; Dani Vilaró, d’Amnistia Internacional i Pamela Urrutia, de l’Escola de Pau de la UAB, el dimarts a La Model.

Parlar del comerç d’armes ara és parlar de l’Aràbia Saudita, tot i que l’exportació d’armes per part del Govern espanyol és quelcom que ve de força més lluny

El greu problema de la venda d’armes a Espanya no comença el 2018 per molt que alguns polítics, tertulians o periodistes de saló el vulguin fer veure així. El problema comença com a mínim a partir que s’estableix la llei de control d’armes aprovada pel Parlament espanyol al desembre de 2007 (Llei 53/2007, de 28 de desembre, sobre el control del comerç exterior de material de defensa i de doble ús).

A partir de gener de 2008 es va començar a violar sistemàticament aquesta llei que s’ha convertit en la més violada de la democràcia espanyola. I és que poques setmanes després d’haver-se aprovat, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va dur a terme una venda d’armes al Marroc. O un regal d’armes, millor dit, perquè hi ha contractes de venta per un euro. La llei diu que no es poden vendre armes a països dictatorials o que violin els drets humans, que tinguin conflictes interns o veïnals, que puguin usar les armes contra la seva pròpia població o que les puguin triangular, com és el cas de Bulgària i Paraguai.

Així, només cal seguir els contractes dels últims 11 anys per veure les violacions a aquesta llei entre 2004 i 2011, període en què es va sextuplicar la venda d’armes espanyoles, passant de 407 milions d’euros a 2.430 milions en la legislatura de Zapatero. I la xifra avui ha crescut fins a 4.350 milions, perquè no hem parat de vendre armes. Per això em cansa tant que es tracti el tema d’Aràbia Saudita com si fos l’únic problema, quan venem armes al Marroc, Israel, Pakistan o a repúbliques ex-soviètiques que són dictadures o autoritàries.

Exposició ‘Dones a l’Afganistan’ de Gervasio Sánchez | Palau Robert

Com hem arribat a un context de necropolítica global en el qual els beneficis de violar les lleis de control d’armes siguin majors que les possibles sancions?

El problema d’aquest país és que els periodistes no fan el seu treball: només es denuncia quan interessa denunciar. Des de la Transició, molts periodistes i mitjans de comunicació només denuncien quan el seu partit preferit està en l’oposició i, de mentre, ens governen uns polítics cínics, hipòcrites i covards. Jo no sóc pacifista, i no parlo com tal quan denuncio les actituds dels governants, ho faig per l’obligació que tinc com a periodista.

Els ciutadans han de saber quin és el cinisme de partits com el PSOE, que van tot el dia amb la verborrea de la pacificació i l’aliança de civilitzacions i després venen armes com a bojos. No em sembla malament que ho facin, però que siguin sincers amb els ciutadans, els votants. Que ens diguin: ‘ens encanta vendre armes, seran usades en zones de conflicte, i preferim vendre-les nosaltres abans que ho facin els francesos’. Però en comptes d’això veiem el Ministre d’Afers exteriors, el senyor Borrell, dient estupideses de la magnitud que les bombes són tan efectives que no maten.

Una de les grans polèmiques respecte a la venda d’armes a Aràbia Saudita no va ser per les armes en si, sinó perquè cancel·lar la venda hagués suposat la pèrdua de treball dels obrers en Navantia

I això també és hipocresia. Evidentment que ningú vol que els treballadors de Navantia se’n vagin al carrer, però no es pot justificar la venda d’armes amb el bé comú del país. A sobre ens voldran fer creure que venen armes per nosaltres! Va passar el mateix quan va venir Gadafi a Espanya i Zapatero li va muntar una jaima a Sevilla i li van vendre de tot: van estar les multinacionals del gas i del petroli, juntament amb els comissionistes d’armes, davant un tipus que sabien que dirigia un govern dictatorial.

Tot això davant una audiència molt passiva: entre la gent que no llegeix les notícies i que els mitjans de comunicació només treuen temes quan es posen de moda. Podem discutir ara sobre la venda d’armes a Aràbia Saudita, però el tema hauria de ser la política de venda d’armes del govern espanyol, que és la setena potència armamentística. De debò volem seguir sent exportadors d’armes a països dictatorials?

I no només són les armes en si, sinó el poder polític i econòmic que atorguen aquestes armes

Els periodistes hem de tenir aquest compromís de vigilar els poders polítics i econòmics i mai posar-nos al llit amb ells. Quan se’n anar Zapatero, vaig escriure un article que es deia ‘El major traficant d’armes abandona la Moncloa’, i encara no sabíem que se sextuplicaria la venda d’armes. Zapatero ha acabat sent vist com l’apòstol de la no violència, sent l’home que més ha trepitjat i violat la paraula pau.

Gervasio Sánchez, durant una visita a una exposició seva | Wikimedia

Aquesta hipocresia la vam veure també quan Obama va guanyar el Premi Nobel de la Pau

Un altre problema gravíssim: l’arribada de Trump, com un elefant a una terrisseria ha impedit analitzar amb serietat el succeït en els vuit anys de govern Obama, que va ser un despropòsit total. Va fer el seu primer discurs al Caire, mirant cap a Àfrica i Orient Mitjà, però no va fer res per ells. Al contrari: va enfortir Israel, com tots els presidents d’EUA. L’home que més migrants ha expulsat en la història dels EUA va ser Obama. El que més atacs amb drons va ordenar a Afganistan, amb víctimes civils, va ser Obama. A què estem jugant? A Obama li van regalar el Nobel, com l’hi van regalar també al president Santos a Colòmbia, un home que va ser Ministre de Defensa amb Uribe i va estar involucrat en 3.000 falsos positius de ciutadans que van ser identificats com narcoterroristes i van resultar ser civils.

I la premsa es doblega a les exigències del guió; i el guió és fer verborrea quan un tema està de moda, buscant les millors frases, i oblidar-ho quan s’esborra de l’agenda. Una premsa sempre, sempre, al servei dels interessos econòmics i polítics.

Comença cobrint conflictes als 80’, com han canviat les guerres i la venda d’armes?

La venda d’armes sempre ha estat aquí. En els 80’ encara hi havia una mica de premsa que investigava en aquest país i es va descobrir una trama de venda d’armes del govern socialista de Felipe González a Iran i l’Iraq. Van tenir una guerra que va durar vuit anys i va costar un milió de morts i veníem armes a tots dos. I eren armes que sortien de manera clandestina, amb fulls de ruta manipulats. El Ministre d’Indústria i Energia del moment, no només no va dimitir, sinó que va afirmar que sí, que era molt greu, però que nosaltres veníem menys armes que els francesos.

Portem tota la vida vivint del negoci de la mort i mai pararem, perquè la guerra és un gran negoci i sempre hi haurà mercants, polítics cínics i periodistes que s’enriqueixin amb ella. Estic fart d’anar a camps de batalla en què els que moren, els mutilats i els que es tornen bojos per sempre per la violència de la guerra són civils innocents que no saben per què moren ni per què hi ha violència als seus països. Mentrestant, a milers de quilòmetres, hi ha gent que s’enriqueix.

Després de 35 anys segueixo veient els mateixos desastres i el que més em dol és que les declaracions dels polítics cada vegada són més pomposes i cíniques, perquè cada vegada hi ha interessos més clars entre governs i mercaders.

Ha sofert alguna vegada censura a l’hora de denunciar aquests assumptes?

Sempre que he parlat d’aquests temes ho he fet en lliuraments de premis. Treballo des de fa anys a El Heraldo  i mai no m’han censurat una línia. Se’m pot acusar de cridaner, però és que hem d’investigar i denunciar perquè els ciutadans tinguin una millor qualitat informativa. Però hi ha temes que no es toquen. El 2008 la revista mexicana Proceso va publicar un informe que implicava tots els bancs i multinacionals en la venda d’armes. Santander, BBVA, Caixa Catalunya, Caja Madrid, Banesto, Telefónica, Repsol…quan veig aquestes empreses, que es presenten davant la societat dient que el que fan és pel bé comú, envio aquest informe a dotzenes de directius de mitjans de comunicació.

No ho va publicar ningú. Només una persona em va dir per què: és un tema tabú. En aquest mitjà no et pots posar amb els bancs o multinacionals. Són les que tallen el pastís de la publicitat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*