Serrat: no és pel català, és una qüestió de domini, d’assenyalar als ‘traïdors’

Reclamar a crits a Joan Manuel Serrat que canti en català no és una qüestió idiomàtica, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. És una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys

Gabriel Jaraba
 
 
 
Joan Manuel Serrat durante su gira 100x100 / CC 20minutos

Joan Manuel Serrat durante su gira 100x100 / CC 20minutos

L’home que va interrompre Joan Manuel Serrat a mig concert per reclamar-li que cantés en català, quan l’artista estava fent un recital monogràfic sobre el seu disc Mediterráneo, una obra escrita íntegrament en castellà, devia ser segurament un despistat, com el mateix artista va dir quan el va renyar en públic. Potser sí, no tenia en compte la naturalesa de l’espectacle al qual assistia. O potser, no.

La veritat és que el bon home es va sentir autoritzat a exigir en veu alta el que considerava necessari, segons aquesta mentalitat que els qui hem treballat de cambrers coneixem bé: “Escolti, que jo pago, ¿eh?”. Només que en aquest cas la font de legitimitat assumida no era el passi per taquilla sinó la raó patriòtica: “En català, que som a Barcelona”.

En aquesta mena de qüestions diguem-ne lingüístiques –no ho són, fan referència sempre a un altre assumpte que no es gosa confessar— Serrat porta més mili que un veterà de l’Afganistan. Tota la història de la nova cançó catalana està travessada per la polèmica al voltant de la legitimitat de cantar en castellà a més de fer-ho en català, tant que l’afer va arribar a dividir el moviment en dos bàndols fins a l’extrem que ja a finals dels 60 es van perdre amistats o si més no el tracte entre companys (quan algú es queixa ara de les enemistats en les famílies per l’afer processista em peto de riure tot recordant el foc encreuat entre cantants per aquests motius en els meus temps de comentarista musical a la premsa i la televisió, quan els dinosaures dominaven la Terra).

El precedent de Núria Feliu

Però no fou l’artista del carrer Cabanyes el primer que va donar peu a la qüestió, sinó Núria Feliu, ja el 1966 (abans de l’afer de Serrat i Eurovisió el 1968) quan la cantant de Sants, en el moment culminant de la seva primera carrera artística, va deixar la pionera editora discogràfica Edigsa per enregistrar amb la madrilenya Hispavox en llengua castellana.

Amb això, Núria Feliu no només es beneficiaria d’un mercat i un camp promocional d’amplada considerable, sinó de l’excel·lent i rara qualitat en l’època de la direcció musical de Rafael Trabucchelli i els estudis de gravació de Torrelaguna. L’opció li va merèixer ser esbroncada en públic pels antecessors de l’espectador de l’altre dia que va confondre Mediterráneo amb Cançó de matinada. A Núria Feliu li cridaven pel carrer “Venuda!” senyores que avui no desentonarien en el sector ANC de les manifestacions, amb un furor que ja exercia la identificació de traïdors que gaudim avui dia.

Nihil novum: la cosa ve de lluny i respon a una pràctica persistent. A la primavera de 1967, Joan Manuel Serrat va fer el seu primer concert al Palau de la Música Catalana i, tal com acaba de recordar Maruja Torres a Twitter, un sector del públic va esbroncar una cantant que aparegué a la primera part del concert com a telonera.

Era Jocelyne Jocya, pionera de la cançó a la Catalunya francesa junt amb Jordi Barre. La cantant va ser censurada pels espontanis perquè havia cantat una cançó en francès. El mateix Serrat va sortir en defensa de Jocelyne davant el públic tot indicant que l’artista, molt famosa als circuits comercials del seu país, cantava habitualment en francès i que precisament havia enregistrat un disc en català com a mostra de suport a la Cançó i per mostrar el seu origen rossellonès. 

El roc a la faixa

Més tard li tocarà al mateix Serrat traginar amb les acusacions de desafecció, tot i que l’afer de la seva negativa a cantar en castellà a Eurovisió va trasbalsar una mica els arguments possibles. L’èxit mundial de l’artista i l’abassegadora qualitat van tapar moltes boques des d’aleshores, però la tradició és la tradició, i la del roc a la faixa guardat any rere any és molt apreciada.

Amb Guillermina Motta vàrem poder notar que la censura aparentment espontània per cantar en castellà no era, o no únicament, com un servidor sosté, lingüística sinó una altra cosa: en declarar-se socialista ja des de l’època del Moviment Socialista de Catalunya de Joan Reventós i Raimon Obiols, va començar a veure com es dibuixaven cinturons sanitaris al seu voltant. No era prou ser fidel a una sola llengua; ser un renegat –i empro la paraula tal com la vaig sentir manta vegada en aquell temps— depenia també d’altres circumstàncies.

I és per aquesta raó que encara avui es segueixen fent fàstics a Serrat; no perquè no canti en català, que canta, escriu i pronuncia millor que els qui li rondinen, sinó perquè és socialista, perquè no és independentista i perquè es nega a plegar-se al diktat dels huns perquè abans es va negar a fer-ho al dels haltres: va haver d’exiliar-se –de veres— el 1975 quan protestà, en veu alta i amb Franco viu, contra els afusellaments d’antifeixistes el setembre d’aquell any. I perquè el roc a la faixa pot restar guardat durant dècades fins que arribi el moment de tornar-lo a treure.

Veiem abominant de Serrat molta gent que ni tan sols havia nascut quan l’artista va donar a la nova cançó la difusió més gran que mai un element cultural català –si fem abstracció de Pau Casals— havia obtingut al panorama internacional. Fou Serrat qui va dur la llengua catalana a totes les contrades d’Espanya, a més d’Amèrica llatina, tot fent-la interessant i agradable a orelles dels qui mai l’havien escoltat amb atenció, abans que els altres aprenguessin a tirar sal en els solcs que el cantant, perit agrònom diplomat a la fi, va llaurar.

Exiliat a Amèrica, va continuar treballant cada dia en la seva feina i quan va tornar no reclamà cap distinció ni als d’això ni als d’allò. Fins i tot els qui des del monolingüisme cantor més estricte (que tan durament el van criticar en el seu moment, amb raons culturals i polítiques sòlides i no amb mocs, per cert) començaren a mostrar-li un respecte evident. Però, repeteixo, els melindros que hom pugui fer a Joan Manuel no són per motius lingüístics sinó partidistes, i per altres raons encara pitjors.

Una qüestió de poder

El retret lingüístic, com he dit, no és per raons idiomàtiques, culturals i ni tan sols patriòtiques, cosa que donaria lloc a un sucós i potser aspre debat, però debat d’idees al cap i a la fi. El retret permanent, que tenim documentat fa anys i s’estén fins ahir mateix, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. I no només això, que no és poc: és indicar que nosaltres no només som diferents sinó que som únics: “nosaltres sols”. I per a ser “nosaltres sols” només podem ser-ho d’una sola manera.

No es construeix així ni una nació ni una pàtria, i si es vol construir d’aquesta manera un Estat és a costa de destruir la nació, que per definició és tothom, de tothom i dels tothoms diferents. El retret i l’apel·lació al “nosaltres sols” és la crida a sacrificar la nació a benefici de l’Estat, un destí que no desitjo ni als meus pitjors enemics.

Hi ha una cosa, però, més prosaica i fins i tot tronada al fons de tot això. Els qui marquen terreny ho fan per establir el seu domini sobre d’altres, i és així des del paleolític superior. Quan Serrat va incorporar el castellà al seu repertori musical (no va canviar de llengua sinó que hi incorporà una altra de nova, cal entendre això) va passar a una altra editora discogràfica per emprendre en millors condicions la carrera professional que el va dur a triomfar en el món amb un repertori propi, original i innovador. El nou camí emprès per Serrat va implicar els condicionaments dels cercles d’activisme cultural nacionalista de l’època gestionats pels Torra d’aquell moment, que eren tan voluntaristes com reductivistes i, sobretot, com bé sabem els qui hem treballat amb ells, agudament garrepes. Sabia el lector que la proposta inicial dels assessors de la discogràfica catalana amb la qui Serrat es va estrenar era que es donés a conèixer amb un disc de versions de… Charles Aznavour? La intenció de Serrat de cantar en castellà a Eurovisió era deguda, precisament, a la necessitat d’abandonar aquell llit de Procust.

Però que no passin pena els partidaris de la lògica del “nosaltres sols”: el roc a la faixa segueix vigent. Ara li toca al president Josep Tarradellas ser apedregat, també dècades després de no ser “dels nostres” i de no estar entre nosaltres: el retret no és per a ell, que ja no se’n sent, sinó un avís per a tothom. Perquè no és la llengua sinó qui mana aquí, com de manera tan crua acaba de demostrar el fet que també a Raimon li van tocar els cops de pedra quan va discrepar dels designis que se’l van voler imposar. I això que Raimon va ser el líder de la bandera monolingüe més radical en la cançó, un exemple aquest de com és de cruel la lògica del poder i no de la cultura.

No, no era una raó lingüística, era una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys.

13 Comments en Serrat: no és pel català, és una qüestió de domini, d’assenyalar als ‘traïdors’

  1. Barcelonina // 29/12/2018 en 9:50 // Respon

    Excel·lent article! Uneix totes les sensibilitats! Em sento completament propera a aquest analisis de la situació actual…

  2. Barcelonina // 29/12/2018 en 9:50 // Respon

    Excel·lent article! Uneix totes les sensibilitats! Em sento completament propera a aquest analisis de la situació actual…

  3. Gabriel Jaraba // 29/12/2018 en 10:49 // Respon

    Moltissimes gràcies per la seva atenció, amable lectora.

  4. Helena Mut Lopez // 29/12/2018 en 12:04 // Respon

    Penso que la intervenció de l’espectador és un muntatge per emblanquinar la seva imatge i fer articles com aquest. La preparada resposta de Serrat el delata.

  5. Gabriel Jaraba // 29/12/2018 en 12:56 // Respon

    Com explico a l’article, reaccions com les de l’espectador s’esdevenen des de 1966, seria un muntatge realment persistent. La resposta de Serrat denota no preparació sinó la natural habilitat d’un professional que fa gairebé 60 anys que treballa als escenaris cara al públic. Aquest article ha estat escrit a partir de la única i exclusiva intenció i voluntat del seu autor, tal com ha vingut fet, modestament, durant 52 anys de professió periodística. Moltes gràcies per llegir-lo.

  6. Crec, Gabriel, que els retrets que fas a un bàndol (els nostres) poden aplicar-se exactament a l’altre bàndol (los nuestros). De gent que es mira el melic, per desgràcia, n’hi ha a tot arreu. Jo admiro Serrat canti com canti però em sap greu que, en aquests moments, no se situï clarament en favor de presos, exiliats i amenaçats (alguns companys seus de professió). No cal ser independentista per a això. ¿Qui mana aquí, Gabriel? Serrat no té perquè pronunciar-se, esclar, però em dol atesa la seva trajectòria personal i professional. Dit això, admiració absoluta per la seva obra en qualsevol llengua i respecte total per la seva posició ideològica. Admiració també a tu, Gabriel, per la teva aportació al moviment de la Cançó.

    • Gabriel Jaraba // 29/12/2018 en 17:19 // Respon

      Moltes gràcies, Pep, per la teva mesura i afecte, per la part que em toca. Pel que fa als presos polítics em permetràs que no faci cap comentari argumentat més enllà del que és evident: són presos polítics perquè aquesta condició du associada sempre la represàlia. I un pot ser perfectament solidari d’ells per aquest motiu i alhora ser contrari a la causa que defensen. Em sembla que Serrat va voler palesar això amb la seva visita a Raül Romeva, però hauria de ser ell qui ho argumentés i no jo.

  7. Fernando // 29/12/2018 en 17:00 // Respon

    Decir que Serrat no se sitúa claramente por la libertad de las personas injustamente presas es ignorar su visita a los mismos, sus declaraciones posteriores, el agradecimiento y palabras de Oriol Junqueras, etc. Lo puedes ver en Google o donde quieras, antes de hacer esas aseveraciones. Contrastar lo que te dicen no es mala cosa. Algo así como mirar por la ventana para ver si llueve en lugar de esperar el parte metereológico de tu cadena favorita.

  8. Hipòcrates // 29/12/2018 en 17:32 // Respon

    En primer lloc, no es una qüestió de tots els independentistes, va ser un home sol. No tots els independentistes li diem feixista. En segon lloc, si Serrat va voler cantar en català a Eurovision no va ser per defensar la llengua catalana, va ser per les pressions que va rebre del seu públic. En tercer lloc quan va anar de vacances, ui perdó, de exili a sudamèrica, el dictador ja estava moribund, o sigui que sabia que només serien uns mesos de vacances, ui perdó, de l’exili. A veure si desmitifiquem a aquest home que fa bones cançons.

    • Gabriel Jaraba // 29/12/2018 en 17:55 // Respon

      Benvolgut, permeti’m algunes puntualitzacions, ja que fa vostè referència al meu article. He explicat que aquesta mena de reaccions, en aquest cas un sol espectador, es venen esdevenint des de 1966. El cas del català i Eurovisió va ser molt més complex i fins i tot complicat del que vostè diu, i ja ho explicaré en algun altre moment, tot i que en el text ho insinuo. La protesta de Serrat pels afusellaments costava el que costava en aquells moments, i la prova és que va tardar molt més temps en retornar de l’exili i en poder actuar amb normalitat en els circuits artístics comercials i a la televisió (jo no faig bromes amb aquesta paraula actualment, atés el que hi ha, i podria). Disculpi la intervenció, però crec que calia aclarir aquestes qüestions.

  9. Jo crec q ell ha dit clarament q son presos politics fent la visita a Lledoners, peró és veritat q no ha fet el discurs d’abast internacional en els seus concerts, el PSOE no accepta ni q ho son ni q son rehens d’un conflicte politic, ni ell ha dit q aixó és la pitjor España possible!!! I que aixó no te cap futur bo. Es a dir NO HA DIT q tots estem en un atzuzac CLAU, q ens podem omplir de merda o intentar arribar a terra d’aquest abordatge a alta mar…. mediterraniament.

  10. Gràcies, Gabriel, pel teu matís sobre el posicionamnet de Serrat en favor dels presos. És cert. Serrat, però, va advertir que la visita s’havia fet a requeriment de Romeva i que era d’àmbit estrictament personal per l’antiga amistat que l’unia al seu pare. D’altra banda, no em consta que hagi donat suport a Hasel ni a Valtònyc ni als altres exiliats, ni que hagi criticat les censures a la llibertat d’expressió que s’han donat recentment. Això em sorprèn perquè ell va patir -com tu molt bé indiques- censura, represàlies i exili. Tot això, al marge, per suposat, de la seva gran qualitat artística i de la seva posició ideològica, del tot respectable. Salutacions cordials.

  11. Quim Pedret Rovira // 02/01/2019 en 20:09 // Respon

    Garbriel Felicitas per l’article

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*