Sarrià-Sant Gervasi, el districte de les altures

En el segon capítol de la sèrie Barcelona, ciutat de ciutats expliquem els barris més benestants, amb els millors registres de renda. Amb més escoles privades. Amb els habitatges més grans i millor equipats. Així comencem la radiografia de la diversitat urbana

J.J. Caballero
 
 
 

Barcelona, ciutat de ciutats. Segon capítol

A l’Edat Mitjana, les famílies amb més recursos van fixar-se en Sarrià. Volien fugir d’aquella Barcelona constreta entre muralles i devastada per les epidèmies i van veure en aquell indret al peu de la muntanya el lloc perfecte per a la seva salut. Centenars d’anys després, a principis del segle XIX, les famílies amb més recursos van tornar a fixar-se en Sarrià. De nou, volien fugir d’aquella Barcelona cada vegada més constreta entre muralles i cada vegada més poblada i insalubre i van veure en aquella terra fèrtil al peu de la muntanya el lloc perfecte per al seu repòs. I avui, Sarrià i la seva zona d’influència encapçala el rànquing de la renda a Barcelona. I és, al mateix temps, el lloc on hi ha menys aturats, menys població sense estudis i menys estrangers extracomunitaris. Un lloc de privilegi.

Això era el que buscava la burgesia que s’allunyava de Barcelona, ​​un lloc de privilegi en el qual passar l’estiu, allunyats d’un mar infecte i una humitat insana. Per això, quan arribava la calor, carregaven a la tartana els seus estris i emprenien el camí. Una mica més d’una hora trigaven els carruatges a travessar el despoblat pla de Barcelona abans d’arribar al seu destí estiuenc. Més o menys el temps que anys després trigarien a arribar als seus nous llocs d’estiueig i cap de setmana: primer van ser les finques del Maresme, després les masies de l’Empordà i més tard les cases amb sostre de pissarra de la Cerdanya.

Però llavors Sarrià ja no era només un conjunt de masies envoltades de terres de conreu. Els ordes religiosos també havien vist en aquell territori i en la riquesa de les seves terres el lloc perfecte per emplaçar els seus convents. Des del segle XVIII, es van multiplicar: clarisses, agustins, caputxins, salesians, jesuïtes, escolapis, dominics. Això explica que Sarrià sigui avui, amb tota probabilitat, el lloc d’Espanya amb major concentració de col·legis per metre quadrat. Al districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha actualment 47 escoles i instituts, i vuit de cada deu són centres privats o concertats, molts d’ells religiosos. És l’únic districte amb més de tres centres educatius per cada 10.000 habitants.

El nombre més gran d’universitaris

Aquesta àmplia dotació educativa contribueix al fet que els seus habitants tinguin la millor formació: més de la meitat dels residents a Sarrià (un 60%) tenen estudis universitaris o post universitaris (màster, postgrau, doctorats). A l’altre extrem, de nou apareix Nou Barris, amb només un 16% de persones amb aquesta formació.

Si el concepte “autònoms sense treballadors a càrrec” correspon a professions liberals, Sarrià de nou encapçala el rànquing, amb gairebé un 20%. I si, com també dicta la lògica, el concepte “treballa per compte propi i té treballadors al seu càrrec” es refereix a empresaris, de nou Sarrià està al capdavant, amb gairebé un 10% d’habitants en aquesta situació laboral. En un i altre cas, Nou Barris se situa a la cua (9% i 2%, respectivament).

Encara abunden els portals amb el rètol de “Servei”. És l’entrada segregada per les persones de l’anomenat ‘servei domèstic’

Els pisos més grans i més cars

A mesura que la demanda de terrenys a Sarrià es feia més intensa, els ordes religiosos es desprenien de part de les seves terres de labor i es transformaven en zona edificable. Aquests pisos són avui els més grans i els més cars de Barcelona, ​​amb una superfície mitjana de 135 metres quadrats i un cost d’hipoteca o un lloguer per sobre dels mil euros mensuals.

Mentre a l’altre extrem de la ciutat es construïen habitatges precaris d’entre 70 i 90 metres quadrats, a Sarrià s’aixecaven pisos que rondaven els 200 metres quadrats i que acostumaven a tenir tres lavabos: dos per a la família i un tercer per al servei. Un servei que comptava, òbviament, amb la seva corresponent entrada segregada de l’accés principal a l’edifici. Encara abunden els portals en què sobre la porta més petita es distingeix clarament el rètol de “Servei”.

 

 

Al districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha uns 25.000 habitatges que tenen entre 120 i més de 200 metres quadrats. A l’altre extrem, Nou Barris té 27.000 habitatges que no arriben als 60 metres quadrats. La superfície mitjana dels pisos a Barcelona és de 88 metres quadrats i el districte amb habitatges més petits és Nou Barris, on, de mitjana, freguen els 68 metres quadrats. En aquest rànquing se situen també per sota de la mitjana Ciutat Vella (70 metres quadrats), Sants-Montjuïc (76,8), Sant Martí (79), Gràcia (86,3), Sant Andreu (86,8) i Horta-Guinardó (87,7). Al costat de Sarrià i els seus 135,4 metres quadrats de superfície, trenquen l’estadística les Corts (109,3) i l’Eixample (92). La superfície més habitual de l’habitatge a Barcelona se situa entre els 60 i els 90 metres quadrats, amb un total de 27.000 pisos (quatre de cada deu).

Lavabos, rentavaixelles, cotxes i floristeries

Les cases són també les més equipades, amb abundància de lavabos i electrodomèstics. És l’únic lloc de la ciutat on hi ha de mitjana dos lavabos en cada llar (cal no oblidar que hi ha un nucli antic on no n’hi ha d’haver més d’un, el que significa que en moltes llars n’hi ha tres) i les tres quartes parts dels pisos tenen rentaplats. A més, set de cada deu habitatges tenen automòbil.

Si el tipus de comerç és un altre indicatiu del perfil del barri, Sarrià és el que posseeix més floristeries, merceries, centres d’estètica, clíniques veterinàries i oficines de CaixaBank per habitant. I si l’escassetat d’un altre tipus de comerç també reflecteix als seus veïns, cal apuntar que és, juntament amb Les Corts, el que té menys locutoris per habitant: només quatre en tot l’extens districte enfront dels 39 de Sants.

En l’actualitat, la zona més rica del districte és Tres Torres, on la renda duplica la mitjana de Barcelona. Durant el franquisme, tots aquests barris rics van quedar englobats en el concepte de “la Bonanova”, que era una mena de “més que un barri”. Teresa, la jove de bona família de la qual es va enamorar el “Pijoaparte” creat per Juan Marsé, era “de la Bonanova”. Els pijos, aquells joves que calçaven Sebago, portaven texans Levi’s i lluïen polos Lacoste o Fred Perry, eren “de la Bonanova”. A les famílies de bé, en definitiva, els agradava dir que vivien a “la Bonanova”. Avui Sarrià representa tot allò que la Bonanova va significar cinquanta anys enrere.

Infografia i tractament de dades: Victòria Oliveres 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*