Sara Ahmed: “La queixa serveix per rebutjar alguna cosa, per intentar transformar una situació i desafiar el poder”

Escriptora feminista i acadèmica, la seva feina se centra en la intersecció entre feminisme, teoria queer i crítica postcolonial. Sara Ahmed estudia el món quotidià com un lloc de consolidació del poder i, doncs, com un lloc on també pot ser qüestionat. Ahmed, en la primera conferència del cicle Des de la meva finestra organitzat pel CCCB, s'ha centrat en el gest d’"alçar la veu" (contra les vulneracions de drets o els abusos de poder) i totes les conseqüències que aquest gest implica

Oriol Puig
 
 
 
Sara Ahmed (Foto CCCB)

Sara Ahmed (Foto CCCB)

Sara Ahmed explica que la paraula “queixa” té sempre una connotació negativa: quan en una situació formal es diu d’una persona que és “queixosa”, automàticament deixa d’interessar el tema sobre el qual s’està queixant i el problema passa a recaure sobre la persona en si: “es queixa perquè és la seva manera de ser”. Les feministes, assenyala Ahmed, som habitualment vistes com “queixoses” o “aixafaguitarres”, pel simple fet que el que suposadament ens hauria de causar gràcia, o alegria, moltes vegades en realitat ens genera molèstia. “No riure de certs acudits o queixar-se, no vol dir ser una feminista aixafaguitarres, sinó reivindicar que un cos no vol seguir certes pautes establertes”.

Sara Ahmed estudia el món quotidià com un lloc de consolidació del poder i, doncs, com un lloc on també pot ser qüestionat. Mostra com la teoria feminista es genera a partir de la vida quotidiana i les experiències ordinàries de ser feminista. Ens crida a inventar solucions creatives, com crear sistemes de suport que ens ajudin a sobreviure a les experiències devastadores del racisme i sexisme. Parla de supervivència aixafaguitarres i ha desenvolupat un manifest aixafaguitarres, que ens ofereix eines pràctiques per viure una vida feminista, enfortint els llaços entre la teoria feminista i viure una vida feminista.

Pot ser la dona que, en un dinar familiar, no riu l’acudit masclista de rigor; pot ser la mare que retorna les joguines sexistes dels seus fills; o, tornant al tema en qüestió, la dona que en una reunió en la qual la paraula és monopolitzada majoritàriament pels homes, deté la reunió per remarcar el problema. És la docent que no admet el comentari misogin a classe. És la filòsofa que es nega a escriure un article sense citar l’obra de dones. Són les companyes sempre atentes a qualsevol denúncia d’abús sexual que passi en les seves institucions.

Bullying institucional”

Són, justament, les institucions els mecanismes que regulen les relacions entre els individus i la societat, de manera que configuren la nostra vida col·lectiva. Però, què passa quan algú protesta, en el si de la institució, per denunciar males praxis, vulneracions de drets o abusos de poder? Segons Sara Ahmed, alçar la veu és el gest que algunes persones han de fer per visibilitzar-se davant la societat i poder reclamar un espai. “Hem d’alçar la veu, altres no ho faran, hem de queixar-nos davant d’aquestes actituds”, diu. No obstant això, aquesta decisió implica situar-se en el punt de mira de les crítiques i el rebuig. A més, presentar una queixa requereix seguir els procediments que imposa una mecànica institucional concreta i, per tant, formar part del propi sistema que s’està qüestionant. “La queixa serveix per rebutjar alguna cosa, per intentar transformar una situació i desafiar el poder”, afegeix.

Segons Ahmed, sovint les institucions intenten fer-nos creure que si no ens queixem, arribarem més lluny, i fan que el procés sigui molt difícil. “Això és bullyng institucional, abús de poder”, constata. Ahmed al plantejar les emocions en els actes de denúncia contra les formes de poder, mostra el risc que significa alçar la veu i la força de les “veritats” establertes, alhora, ens deixa comprendre que estem modulats dins d’un dispositiu afectiu de legitimació, una maquinària que funciona fins i tot perquè nosaltres som l’engranatge. Sovint escoltem “vigila, és un home important”. Ahmed alerta: “La queixa per assetjament a les institucions és sovint aturada per amics o companys de treball que comparteixen interessos”.

Alçar-se des dels marges

El 2016 Sara Ahmed va renunciar al seu lloc d’acadèmica a la Universitat de Goldsmiths (Londres) per la manca de contundència d’aquesta institució en tractar casos d’assetjament sexual. Ahmed, argumenta que les institucions que han estat acusades d’abús, els és sempre útil tenir a les seves files a una persona a qui identifiquin com l’abusador, i així poder públicament delimitar aquesta situació i fer-se amb l’eslògan de “nosaltres no tolerem l’abús sexual”, encara que en realitat, una vegada que una institució ha de defensar-se d’aquesta manera, vol dir que a les seves files es va tolerar l’abús sexual i que això invalida el mateix eslògan.

En l’argument d’Ahmed, identificar un cap de turc, funciona només per seguir perpetuant pràctiques d’abús. “Moltes queixes són queixes sobre comportaments abusius, però el meu projecte va més enllà, i radica a escoltar als que estan qüestionant el sistema”, afirma. Notem una perversió més clarament en la desqualificació per principi, en l’acceptació de milers de dones de ser dones -objecte-, sense defensar les seves idees, la seva visió del món, i claudicar davant les dels altres, la seva manera de fer les coses imposada com una quota de pertinença.

Saber dir que no

Per què un abús sigui abús requereix que la part abusada digui “no”. Michel Foucault en una frase freqüentment citada va escriure “si no hi hagués resistència, no hi hauria relacions de poder”. Una frase menys esmentada però igualment important segueix: “Perquè seria només una qüestió d’obediència”. Judith Butler en una entrevista va descriure com “quan algú diu ‘no’ al poder, estan dient ‘no’ a una forma particular de ser format pel poder. Estan dient: no seré sotmès d’aquesta manera o per aquests mitjans a través dels quals l’estat estableix la seva legitimitat”.

Segons Ahmed, no és casual que a les dones subalternes se les titlli de no estar a l’alçada dels estàndards de la veritat per la seva emocionalitat. Sara Ahmed parla de les diferents maneres que utilitzen les organitzacions per desfer-se de les seves queixes. “S’ha de tenir paciència i sang freda per aguantar el llarg i dolorós procés. Les institucions volen desgastar-nos, deixar-nos exhaustes”, insisteix. Ahmed convida a la reflexió: “Pots ser lliure de dir que no, però el teu no s’escolta com a destructiu; ser escoltat té conseqüències”.

Esdevenir una aixafaguitarres és la millor conseqüència.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*