Rosalía és Mick Jagger o el triomf del que és evident

No és problema de Rosalía ni de la comprensió del seu art i la seva vàlua, és problema de qui contempla l’impacte de la seva presència pensant que ser mainstream és sinònim de baixa qualitat. El “fenomen sociològic” són ells, no l’artista.

Gabriel Jaraba
 
 
 
Rosalía torna a obrir la polèmica sobre l'apropiació cultural o si la seva música és cultura catalana

Rosalía torna a obrir la polèmica sobre l'apropiació cultural o si la seva música és cultura catalana

¿Quant de temps ha passat des que un fenomen musical no es convertia en un fenomen sociològic? ¿Des dels Backstreet Boys? ¿O des de Lady Gaga? ¿Es pot aplicar aquesta categoria al que van aconseguir fa més de trenta anys  Los Pecos o ara mateix Els Catarres? De fet, “fenomen sociològic” és una etiqueta estúpida –o un significant buit, per dir-ho finament— que utilitzem per designar quelcom que no entenem, més enllà fins i tot de la cultura popular. Es va deixar de considerar “fenomen sociològic” als Beatles quan la qualitat que fonamentava el seu èxit va fer sobrera qualsevol altra explicació; haurien dit el mateix de Charlie Chaplin quan va començar a popularitzar un humor visual (encara no àudio) si no fos perquè la cultura pop global es trobava a les beceroles en forma de cinema còmic mut (i a voltes em pregunto si el pop, precisament, no va començar amb ell). De fet, “fenomen sociològic” aplicat a un fet cultural pop vol dir que algú triomfa per raons que no arribem a comprendre, per aquest motiu allò està íntimament vinculat amb això: el “fenomen sociològic” comença amb l’èxit, un èxit inesperat i inexplicat (tot i que pugui ser explicat perfectament per mor de la qualitat de l’artista o de la seva capacitat de coherència amb l’estat d’ànim o zeitgeist de les masses. El “fenomen sociològic” és un zeitgeist que hom no és capaç de percebre).

Així que quan diem “fenomen sociològic” a alguna cosa és perquè no ens expliquem perquè dimonis té tant d’èxit, ja que no albirem els elements que incorpora per a que sigui celebrat per tanta gent. Potser aleshores hauriem d’adonar-nos que és en nosaltres on cal buscar les raons de la nostra incomprensió i no en l’objecte incomprès. Perquè aquesta perplexitat diu més de qui l’experimenta que del que la produeix.

No és molt bona, és boníssima

Hi ha prou amb escoltar uns moments Rosalía per a que hom s’adoni que és bona. De fet no és molt bona, és boníssima. Excel·lent. I per a adonar-se’n només cal tenir orelles i no dos trossos de fusta enganxats al cap amb la sòl.lida cola del prejudici o de la mala voluntat. Perquè qui coneix una mica la indústria de la música sap que no hi ha prou amb enregistrar amb una multinacional com Sony per a vendre milers de discs, que un artista de la seva magnitud no es fabrica a un laboratori i que ésser atractiu no és el mateix que esser un muntatge, doncs aquesta qualitat no es compra a la farmàcia ni te l’adjudiquen tercers (setanta anys després de l’èxit abassagador d’Elvis Presley fa basarda haver de recordar això). Els qui s’entesten en creure això són els qui tenen una visió romàntica, antiquada i falsa de l’artista, segons la qual els grans genis mai arriben a ser coneguts i es consumeixen en l’anonimat, amb la qual cosa els qui triomfen han de ser per força uns impostors. “¿El Mozart aquest? Hum, no deu ser tan bo si agrada a tanta gent”. No és problema de Rosalía ni de la comprensió del seu art i la seva vàlua, és problema de qui contempla l’impacte de la seva presència pensant “el Mozart aquest…”. El “fenomen sociològic” són ells, no l’artista.

Arribats a l’acord que l’èxit de Rosalía no és el de la “Macarena” de Los del Río o el de “Opá, ví a hasé un corrá”, del Koala, podrem observar que l’artista no és un producte fabricat però tampoc un cap de brot espontani. Es tracta d’una jove dotada d’una veu consistent, ben timbrada i expressiva que s’ha anat forjant en molts anys d’estudi, primer al Taller de Músics i després a l’Escola Superior de Música de Catalunya. No són llocs on es pugui anar a fer la becaina o campana sinó dos centres formatius superiors altament qualificats i exigents, on no només es treballa la tècnica sinó el pensament.

El Taller fou fundat per una de les ments més clares de la música a Catalunya, Lluís Cabrera, autor d’uns arguments sobre la cultura musical que són imprescindibles en qualsevol consideració sòlida d’aquest art al nostre país; l’ESMUC és una universitat musical més que un conservatori i el més semblant a institucions com ara la Berklee School of Music que hi ha a casa nostra. Rosalía no ha sortit d’un cantusseig improvisat en els suburbis sinó del millor brou de cultiu possible que hi pot haver a la Catalunya ciutat. I això demana anys de treball i estudi, paciència, voluntat i disciplina, i molta humilitat per a corregir errors y construir bases sòlides. Els bons artistes neixen avui de llocs com aquests i no de la carència i la fam –amb tots els respectes per a aital origen–, la filiació de progenitors famosos o la simple fortuna afavorida per la publicitat: penseu en la breu durada o l’escassa solidesa de les carreres musicals produïdes per determinats programes de televisió i compareu-les amb les d’altres dues artistes femenines nascudes d’entorns urbans i formatius semblants als de Rosalía: Sílvia Pérez Cruz y Andrea Motis, dos referents de gran qualitat en el seu mateix marc generacional, cultural i social.

Mirem la història del blues per a poder comprendre

Se m’acut un símil que pot ser útil per a comprendre el cas de la nostra cantant, davant els dubtes pel que fa a la relació entre arrels, innovació, evolució, canvi cultural i modernitat. Ho podem trobar en la història de la música dels segles XIX i XX i és l’antecedent radical del que més tard hem anomenat rock. És la referència obligada quan algú es demani si el que fa Rosalía és flamenc o no, quan es vulgui esbrinar la “puresa” del seu art o d’entendre el sentit de la seva evolució. Aquest antecedent clar i significatiu és l’evolució del blues als Estats Units, de música folklòrica espontània i intuïtiva sorgida dels entorns de l’esclavatge dels negres a marc de base i referència per a les músiques rítmiques àmpliament popularitzades a totes les capes de la població.

El que passa amb la música de Rosalía és el que es va esdevenir amb el trànsit del blues rural al blues urbà: una música forçosament ètnica i local primer, localitzada a la conca del Mississipí, que es va traslladar anys més tard als entorns urbans industrials de Chicago i Detroit. Va ser música d’esclaus analfabets amb gran sensibilitat musical, esdevingué folklore por dret propi, generà una lucrativa indústria de discs i radiodifusió ètniques i va arribar a ser l’arrel, orígen i base de les músiques rítmiques globals del segle XX. Es pot seguir un fil musical, cultural i històric retrospectiu des del grup de rock de garatge dels 80, per el pop i rock dels 60, per John Coltrane i Louis Armstrong i arribar als mateixos peus de Blind Lemon Jefferson tot percebent la continuïtat en termes de sensibilitat i història. El creador del rock  veritable no va ser Elvis Presley sinò Sister Rosetta Tharpe; busqueu videos seus a You Tube, exactament “Up above my head”,  escolteu com canta i toca, com vesteix, com es mou, com es pentina i tot seguit us llenceu daltabaix pel balcó.

Blues és Big Bill Broonzy i Sonny Terry però també John Lee Hooker i Muddy Waters; la polèmica sobre la puresa d’aquest cant va quedar resolta en aquell entorn geogràfic, antropològic i artístic fa tres quarts de segle. Si escoltem atentament el que canta Rosalía hi trobarem el flamenc com a base però també altres derivacions i expressions que no el desnaturalitzen –com el blues urbà no ho feia amb el rural—sinó que el fan evolucionar i adaptar-se a noves sensibilitats. Quan la “música negra” va esdevenir comercial en el seu propi entorn ètnic van aparèixer segells discogràfics locals que comercialitzaven productes de blues rural “per a negres” però va ser únicament quan la indústria discogràfica de masses va incorporar el blues o el post-blues –de Chess o Stax a Tamla Motown o Atlantic—que la ruptura de l’etnicitat comercial va permetre a aquella música “autèntica” créixer més enllà d’allò racial.

¿Algú s’imagina acusats d’“apropiació cultural” els milers de músics de jazz que poblen el planeta sencer? ¿Hi ha algú encara tan ignorant que sigui capaç de defensar coses semblants amb una evidència històrica d’aquesta alçada? Sobretot quan en el mateix flamenc s’ha esdevingut una evolució semblant fins el punt  que ningú gosaria dir que Enrique Morente no forma part d’aquest corrent artístic. Diguem-ho clar: esser acusat d’“apropiació cultural” vol dir sortir de la cleda que controla una elit dominant ideològicament i de vegades, econòmicament. Sense aquella evolució del blues al rock, sense aquell entrecreuament incessant d’influències, la música avui fóra un erm.

Un altre cas semblant: els Beatles

Fa cosa de 60 anys vàrem poder observar un fenomen semblant al de Rosalía pel que fa a l’èxit d’un estil en el qual se integraven, sota el paradigma del rock i el pop, músiques d’orígens molt diversos: els Beatles. Els seus primers èxits de vendes van ser “Love me do” i “Please please me”, cançons de composició pròpia, però emmarcades en un repertori en el qual interpretàven rhythm and blues fill del blues urbà (“Rock and roll music” i “Roll over Beethoven”, Chuck Berry), rockabilly sortit del country més rítmic (“Matchbox”, Carl Perkins), soul i doo-woop (“Baby it’s you”, The Shirelles), rock negre i soul (“Long tall sally”, Little Richard), rock and roll primigeni dels 50 (“Words of love”, Buddy Holly), jazz melòdic (“A taste of honey”, Bobby Scott), rock soul negre de la Tamla Motown (“Money”, Barrett Strong, “Please mr. Postman”, The Marvelettes), i molts altres temes.

A manera de declaració de principis, en el moment que esclatà el gran èxit dels Beatles com a estrelles globals del ultimíssim rock, el seu guitarra solista, George Harrison, lluïa una guitarra Gretsch model Gentleman Country, la que tocava l’artista clàssic del country and western Chet Atkins, que aleshores ja tenia una edat; d’això se’n diu honorar unes arrels i no apropiar-se indegudament de la música camperola històrica americana. De manera que aquesta confluència de influències a l’entorn d’una música rítmica i lírica alhora, que en el seu conjunt se realitzava en una síntesi superior que sorgia com a una cosa molt nova era el mateix que ara sembla sorprendre tanta gent. Rosalía fa avui el que dues o tres generacions abans van fer els Beatles.

El que passa és que Rosalía no li deu res a ningú ni es sent obligada a fer-se perdonar. No voldria ser irrespectuós, però crec percebre que alguns artistes flamencs joves, sorgits de la mateixa Catalunya, carreguen encara avui amb determinats complexos en aquese sentit –el que abans es deia “respectes humans”—o desitjos de fer-se acceptar per determinades ortodòxies, cosa que, vista amb perspectiva, acaba per llastrar, o si es vol, connotar amb certes maneres i sabors els seus respectius magnífics estils. En aquest sentit destaca l’absoluta llibertat que es percep tot escoltant Rosalía, una dona jove, urbana, educada i progressista que pensa i es capté com una ciutadana catalana del segle XXI i no com a una candidata a hereva o continuadora d’una tradició, per descomptat honorable, però que pertoca a un altre lloc. No m’imagino Mick Jagger o Keith Richards preocupats per tenir com a rerefons sònic o expressiu Howlin’ Wolf o el mateix Muddy Waters de qui van obtenir el seu nom artístic. Rosalía és Mick Jagger, i acabem així amb el tema i entenguem-nos d’una vegada.

 Artistes i ciutadans reals a un país real

Aclarida aquesta qüestió, dubto si trepitjar el mullader de si el que canta Rosalia Vila i Tobella és cultura catalana. No recorreré a símils literaris perquè en aquests entorns hom dispara amb el calibre de l’obús Berta i la gentilesa del seu bram, per la qual cosa em limitaré a dir que si no ho és el que feia Gato Pérez –serà útil revisar la pel·lícula del cineasta nacionalista Ventura Pons sobre l’artista— aleshores no caldria parlar-ne més… si no existissin obres com “Cants oblidats. El llegat dels cantadors gitanos catalans”, el projecte guanyador del premi de la Fundació Puig-Porret 2014, protagonitzat per Joan Clota i Montse Cortés, que es concedeix durant el Mercat de Música Viva de Vic.

Fa exactament 50 anys que una artista tan connotada en els darrers anys com Núria Feliu ja va ser acusada de traïdora quan va enregistrar els seus primers discs en castellà amb la firma Hispavox, després que hagués guanyat al 1967 el Gran Premi del Disc Català: “Venuda!”, li cridaven pel carrer, i jo mateix vaig sentir l’improperi amb aquestes orelles que un dia es cruspiran els cucs. La polèmica monolingüisme-bilingüisme va tenyir durant tot el recorregut dels anys daurats de la nova cançó catalana, i la perspectiva històrica ens mostra ara que la qüestió no era l’idioma sinò la posició partidista: el màxim defensor de l’ús exclusiu del català en la cançó, Raimon, ha acabat per ser repudiat pels qui han tingut a bé clarificar d’una vegada les pretensions lingüístiques i culturals que finalment, han demostrat ser tota una altra cosa. No es qüestió d’idioma, cultura, autenticitat o vàlua, el que aquí es planteja és sortir o no de la cleda i rebutjar el control d’algú a qui la música, l’art i la cultura l’importen un rave.

En realitat, el fenomen sociològic és que la gent d’un país europeu occidental, en plena segona dècada del segle XXI, es sorprengui de que una dona jove natural d’una zona urbana postindustrial, nascuda i criada en una nova democràcia i en el cor de la Unió Europea, es captingui com a tal. Per això mateix hem aconseguit i proposat un sistema d’educació pública, un altre de sanitat universal i un entorn cívic d’accés a la cultura prou apreciable a nivell municipal, comarcal, provincial i nacional, per això les generacions anteriors van lluitar, pressionar i aspirar a tenir un país normal poblat per persones normals, on les nostres filles més joves, les nostres Rosalíes, puguin estudiar música o medicina, economia o física, perruqueria o gastronomia, i viure una vida en llibertat, benestar i cultura. I una societat capaç de fer possible tot això, en l’Europa de les llibertats a la qual aspiran a accedir-hi milers de desheretats de la Terra, és necessàriament una societat complexa, en el sentit donat al terme per el sociòleg Edgar Morin, societat de matisos, de relacions causa efecte difícils de percebre, de maneres de convivència i relació entre ciutadans diferents, en les quals la homogeneïtat cultural, per no dir ja ètnica, es dilueix o com a mínim adopta formes permeables.

En les societats complexes i evolucionades no existien barreres insuperables ni fronteres delimitades entre les cultures, i si las hi ha o si es tendeix a que les hi hagi, alguna cosa va malament. L’interrogant de perquè Rosalía és com és i canta com canta significa ni més ni menys que qui ho planteja no ha entés el país en el qual viu, el país actual i no el de fa vuitanta anys. L’èxit de Rosalía és el triomf del que és evident, como el de Sílvia Pérez Cruz o Andrea Motis, com ho ha estat el de Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Mayte Martín, Francesc Pi de la Serra, Miguel Poveda, Quimi Portet, Sergi Dalma, Sisa, Xesco Boix, Llorenç Santamaria o Emili Vendrell. L’èxit d’artistes reals, innovadors, evolucionats, que mai no s’esdevé sol sinò sempre de la mà del seu públic, els ciutadans reals d`’un país real en un temps actual. Haver d’escriure això fa un hom enrojolir.

1 Comentari en Rosalía és Mick Jagger o el triomf del que és evident

  1. joana magariño // 30/11/2018 en 15:42 // Respon

    A quien corresponda,Gato Perez nunca canto ni grabo Pedro navaja,esta version es de la Orquestra Plateria,ruego rectificacion.Les saluda un componente de dicha orquestra.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*