Rosa María Mateo, un cop de puny contra l’immobilisme suicida de la televisió

Els destinataris de l’estirada d’orelles de Rosa María Mateo estan mentalment en els anys 80 i 90. Tant s’ha retrocedit en aquest sentit que fins i tot ens hem acostumat a creure que la televisió privada està exempta d’obligacions públiques

Gabriel Jaraba
 
 
 
Rosa María Mateo, durant la sessió de control del Govern

Rosa María Mateo, durant la sessió de control del Govern

El dia que Rosa María Mateo, administradora única provisional de RTVE va clavar un cop de puny verbal sobre la taula en la seva comparècencia davant la comissió de control de l’ens públic (verbal però cop de puny a la fi) tots els professionals que hem treballat a la televisió ens vam sentir, perdoneu l’expressió, venjats. La periodista Mateo va acabar dient el que va dir una vegada el president de la primera república, Estanislau Figueres, “estic fins els collons de tots vosaltres” però amb millors maneres i en segona persona del plural. I tot dient-ho va resumir amb claredat meridiana el començament i la fi de totes las polítiques públiques de comunicació relatives a la televisió i la ràdio que són capaços de concebre els polítics de les Espanyes, y diguem de pasada, de les Catalunyes.

Mateo va descriure el punt en el qual conflueixen aquestes polítiques en un moment de la seva intervenció que recull un video molt difós, i que reprodueixo aquí:

“Jo vinc aquí a dir la veritat, i quan dic la veritat és la veritat. I quan dic que sóc independent, sóc independent i ningú no m’ha de donar ordres. Ningú, perquè no els ho consenteixo. Jo crec que a tots vostès, i ja em perdonaran, els importa molt poc la televisió pública, només els importa quan la poden controlar. I això és intolerable, això ha passat des que jo vaig entrar-hi l’any 66, amb el dictador encara viu i aleshores el que hi havia era censura. I després hi ha hagut manipulació. Els treballadors de TVE estem una mica cansats de tots els polítics. Vostès m’han dit, senyors del Partit Popular, que jo he entrat a aquesta cambra per un cop de dit. He de dir-los que cop de dit va ser el del senyor Sánchez al qui només van votar vostès. No m’ha trucat per telèfon Podem, no sóc podemita, no sóc socialista, no sóc res, sóc una ciutadana que té unes creences determinades, i sobretot una ciutadana que creu en la llibertat dels éssers humans”.

No em direu que no es va quedar descansada.

El dret democràtic a la informació està en joc

La batalla per uns mitjans de comunicació públics que serveixin l’interés dels ciutadans i el seu dret democràtic a rebre i emetre informació veritable i fiable no pot ser una picabaralla més en comissió parlamentària. A hores d’ara la necessitat d’aquest servei és no només evident sinó escandalosament urgent en un país en el qual la premsa s’ha convertit en la seva totalitat en premsa de partit, como al segle XIX i els inicis del XX, tot i que amb la particularitat que no es declara com a tal, per a un escarni públic encara més gran. Per això és imperatiu que els mitjans públics compleixin amb la seva obligació fundacional i constitucional de ser garants dels drets cívics relatius a la informació. Mateo és conscient d’aquestes necessitats i obligació i es posa al capdavant de la tasca en tant que, ves per on, professional de TVE nomenada per ella.

Obsessionats amb el control polític de la radiotelevisió pública, els polítics, tots ells sense excepció, han perdut de vista no només la complexitat de la seva situació sinó la gravetat del cas. Confien tant en l’enorme poder de l’estructura i audiència de RTVE que la creuen al marge de l’extraordinari tsunami comunicacional que estem vivint sense gairebé adonar-nos-en. Perquè no ens trobem davant una crisi de la premsa impresa o la dificultat d’encarar les fake news o pseudonotícies enganyoses. Estem davant l’inici del capgirament total de la comunicació en tot el món i de la mutació completa de l’estructura informativa global i les seves relacions amb la societat en la mesura que és la mateixa democràcia la que es commourà fins els fonaments.

Els destinataris de l’estirada d’orelles de Rosa María Mateo estan mentalment en els anys 80 i 90, exceptuant que les llicències per a les cadenes privades ja s’han repartit, de manera que tot el peix està venut i només queda lligar curt el peix gros del sector públic. Tant s’ha retrocedit en aquest sentit que fins i tot ens hem acostumat a creure que la televisió privada està exempta d’obligacions públiques, quan existeix una diferència força notable entre les condicions en les quals les televisions privades desenvolupen el seu negoci i aquelles en les que el duen a terme els diaris editats per particulars.

Aquesta diferència és molt concreta i singular: els diaris privats són impresos en paper adquirit per les empreses i distribuïts per mitjans que elles paguen; les ràdios i televisions privades emeten, en canvi, gràcies a la utilització de l’espai radioelèctric, que és un bé públici no privatitzable sinò part d’una concessió; les seves ones surten a l’aire després que les empreses han obtingut la llicència de l’Estat; és a dir que aconsegueixen guanys que van a butxaques privades usant un bé públic que és de tothom, un espai que ha de ser necessàriament administrat i regulat mitjançant normes d’interès públic i el seu compliment legal. I això comporta obligacions referents al dret públic a la informació. Busquin als organismes parlamentaris signes de preocupació a aquest respecte pel que fan la COPE o La Sexta i ja poden anar portant ous a vendre.

Nogensmenys, heus aquí que la gestió de la televisión per part dels darrers governs d’Espanya, tant de dreta com d’esquerra, ens ha menat a un duopoli de facto en el sector privat davant el qual no hi ha veu pública que piuli, i ha mantingut la radiotelevisió pública constreta a un model de gestió estatalista i dirigista. Aquest model és tan regressiu que ni tan sols ha evolucionat –per dir-ho d’alguna manera— cap el model italià dels 80, la “lottizacione” o repartiment de la programació d’emissores i canals entre les diferents forces parlamentàries. Observeu que aquest és el darrer estadi del recorregut de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, a la qual es trasllada automàticament l’estat de la relació de forces entre les formacions independentistes governants (a la Catalunya dels 90 hom considerava que la “lottizacione” era el mitjà més eficient per taponar qualsevol via de sortida pera la ventilació pluralista de la RTV pública, i ara tothom ho accepta com a un fet indefugible més).

El dinosaure no siempre serà allà

El que està en joc pel que fa a la televisió a Espanya no és dirimir la manera de controlar la televisió pública i fer el seguiment de la televisió privada per a que no s’esdevinguin malifetes financeres; no és un problema de quotes de influència de partits i el seu reflex en el consell d’administració i la comissió de control parlamentari, per part pública, ni del nombre i abast de les llicències de les cadenes privades i la composició de la seva propietat. La qüestió és quelcom que no són capaços d’ensumar ni polítics ni comentaristes de l’actualitat política, i és el que intento explicar tot seguit, i que està motivat per la naturalesa del present tsunami comunicacional que va molt més enllà de qualsevol crisi de mitjans i que afecta la civilització sencera.

I si un dia, en despertar-nos, el dinosaure ja no fos allà? I si hagués desaparegut aquesta televisió fins aleshores omnipresent i poc menys que omnipotent? Hom qüestiona el futur de la premsa impresa, es tem la possible desaparició dels diaris, s’especula sobre las sorprenents formes que pot adoptar la informació a Internet i en canvi no es considera que la televisió pugui experimentar una mutació d’una envergadura no menor. En canvi,  molts sospitem que la televisió generalista que hem conegut fins ara es veurà abocada, més d’hora que tard, a unes transformacions tan profundes que podrien sotmetre-la a riscos semblants als que encara ara la premsa diària.

Ho ha dit Richard Sambrook, professor de Periodisme de la Universitat de Cardiff. “Existeix el risc que el periodisme televisiu pateixi el mateix declivi que la premsa escrita”. És tot un model comunicacional coherent el que està avui qüestionat; no és que la xarxa amenaci ara la premsa com abans semblava que ho fes la televisió; és que existeix una transformació profunda d’hàbits, preferències i maneres de relacionar-se amb la comunicació que abasta també la televisió generalista. L’actual èxit de les sèries de ficció no només ha pres el relleu de les superproduccions de Hollywood a causa de l’immobilisme del sector de la gran cinematografia, sinó que és l’avançada d’un nou tipus d’audiovisual del que desconeixem encara la naturalesa però en el que serà molt difícil que sobrevisqui la televisió informativa a la que estem acostumats i en la que es centren les tensions en las comissions de control parlamentari.

En els anys 80 semblava que el futur d’una tele en llibertat passava per la creació de cadenes informatives especialitzades com la CNN; avui forma part del gegant comunicacional Time Warner-AOL i Euronews és un espectre irrellevant. El pastís pel qual es mosseguen els llebrers pot convertir-se en un trist “lacasito” a poc que ens despistem, en haver-se desplaçat l’objecte d’atenció de les pantalles cap a d’altres paràmetres.

Rosa María Mateo fa front en realitat a quelcom molt gros: allunyar RTVE de la obsolescència. Aquesta serà la seva missió principal, i amb ella, la del nou Consell d’Administració de l’ens que surti del resultat del concurs ara en marxa. El mateix concurs és ja un esperançador signe de renovació, doncs demana a una part dels participants no només experiència professional en la comunicació sinó un pla concret i detallat de la seva proposta estratègica per a la renovació i evolució de RTVE. El problema no és el control de les forces polítiques parlamentàries, la qüestió és salvar la televisió pública de la irrellevància en mig de l’aliança entre els públics que demanen formes d’entreteniment coherents amb l’autocomunicació de masses, i el seu consegüent narcisisme, i les empreses privades que fan servir béns públics per a pastar pa per avui i fam per a demà. Perquè aquesta televisió que veiem avui no existirà d’aquí a deu anys.

Gabriel Jaraba
Sobre Gabriel Jaraba

Gabriel Jaraba (Barcelona, 1950) és periodista, escriptor, professor i investigador. Doctor en Comunicació i Periodisme, és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de “Periodismo en internet”, “Twitter para periodistas”, “YouTuber” i “Hazlo con tu Smartphone”. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*