Resistir, ocupar o cedir: les alternatives per a fer front a la crisi de lloguer de Barcelona

A Barcelona hi va haver 2.500 desnonaments el 2017 i hi ha unes 500 famílies en llista d'espera de la Mesa d'Emergència. Posem les dades de la crisi de l'habitatge sobre la taula i les expliquem de la mà de tres casos en primera persona

Victòria Oliveres i Sandra Vicente
 
 
Plaça del Tripi a Barcelona, on diversos balcons tenen penjades pancartes contra l'especulació | Sandra Vicente

Plaça del Tripi a Barcelona, on diversos balcons tenen penjades pancartes contra l'especulació | Sandra Vicente

“Ara mateix estic a l’atur, però més de la meitat del sou se me n’anava al lloguer. Més les factures i la pujada de l’IPC… Amb un sou de mileurista, si tens la sort de ser-ho, tot el que guanyes se’n va a coses bàsiques”. La Marta és una de tantes altres barcelonines que afronta, mes rere mes, un contracte de lloguer desproporcionat a l’estat dels sous i del preu de vida de la capital catalana. I és que, segons dades de l‘Observatori Metropolità de l’Habitatge, el 43% de les llars de Barcelona destina més del 40% dels seus salaris a sufragar el lloguer.

Així, aquesta situació crítica pressiona els i les barcelonines des de la bombolla immobiliària de 2008. Tot i la suposada recuperació econòmica, Barcelona acaba cada mes amb una mitjana de 220 desnonaments i va tancar 2017 amb un total de 2.519. Aquestes expulsions de la llar (el 85% de lloguer i el 10% de compra) entren en contrast amb un parc d’habitatge social que amb prou feines arriba a un tímid 2%. Els estudis afirmen que hauria d’arribar a un 15% per a poder donar resposta a l’emergència habitacional.

I és que l’inici d’aquesta segona bombolla immobiliària deixa uns preus de lloguer a Barcelona superiors als màxims de 2008. Aquests preus representen un augment d’un terç respecte el 2013, moment en què els lloguers a la ciutat es trobaven en el punt més baix, a causa de la crisi. Aquell any, els barcelonins van començar a optar per la compra més que pel lloguer, però des de 2017 s’ha invertit la tendència. Ara, el 30% de contractes, ja són de lloguer.

Així, encara que s’incrementi el preu del lloguer respecte al de compra -sobretot en els barris de renda més baixa- la tendència apunta cap al lloguer. La inestabilitat laboral i financera impedeixen casar-se amb una inversió del tallat d’una hipoteca. Però el lloguer, com hem vist, tampoc no ofereix garanties. Així ho denuncien entitats com el Sindicat de Llogaters, que el dissabte 6 d’abril organitza una gran manifestació per Punxar la bombolla. “Exigim que es compleixi el que diu la Constitució: l’habitatge és un dret fonamental que no es negocia”, diu Jaime Palomera, portaveu del Sindicat.

Però sovint, la negociació i la resiliència són condicions clau per la supervivència: resistir des de l’organització col·lectiva, ocupar la pròpia llar o l’aliena per a tenir un sostre o cedir i marxar del barri com a única alternativa a la gentrificació són realitats diàries que la Marta, l’Angy i l’Arturo ens expliquen en primera persona.


Expulsats d’Escudellers, un carrer de violència i aigües a 2,50€

A meitat de febrer, un bon grapat de veïns i veïnes del Gòtic es van aplegar a la plaça George Orwell, més coneguda com a plaça del Tripi, per donar suport a una de les poques comerciants locals que resistien al cèntric carrer d’Escudellers. La Basi, com els veïns coneixen la Mari Pérez, era la regent de la mítica carnisseria Carmen, que va obrir fa 100 anys. Els propietaris del local van apujar el preu a una quantitat que la Basi no es podia permetre: i és que pagant 900 ja li costava arribar a final de mes.

Amb tancaments de botigues com la Carnisseria Carmen, el carrer Escudellers va gentrificant-se a poc a poc, tot i ser un dels carrers més conflictius de Barcelona. “Cada dos per tres teníem per aquí els bombers i el 2017 ens hi van matar a ganivetades a un amic. Recordo un dia arribar a casa i trobar sang al portal”, relata l’Arturo, antic veí d’Escudellers. L’Arturo explica com va viure el canvi d’aquest carrer cèntric del Gòtic, una antiga zona roja del barri, en el que es conviu amb la dicotomia: “l’estat dels pisos és horrorós, i el carrer és problemàtic. Teníem un mesurador de soroll a la terrassa que era causa perduda. I tot això, mentre a les botigues per a turistes que s’han obert després d’expulsar negocis locals et venen ampolles d’aigua a 2,50€”.

Els veïns van marxant, només queden algunes persones grans “d’aquelles que baixen la canasteta amb una corda pel balcó i van amb bombona d’oxigen”. Els que se’n van, són substituïts per nouvinguts, “però el perfil de la gent que ve no quadra amb la realitat del carrer”, diu l’Arturo. I ho diu amb coneixement de causa, perquè ell mateix va ser expulsat del carrer Escudellers quan, el propietari del pis que llogava va informar-lo a ell i als seus quatre companys que s’havia venut la casa. “Ens donava un any per marxar, sense possibilitat de negociar, perquè un matrimoni brasiler se l’havia comprada”, recorda. Ara, però, dos anys després d’allò, el pis continua buit.

“Era un pis que tenia vocació de pis turístic o hostal. A més era un caramelet”, diu l’Arturo. Tant és així, que al balcó annex al que va ser el seu, hi ha penjat un cartell que resa: “comprem llicències turístiques”. L’Arturo diu que el que va passar amb casa seva és dinàmica normal a Escudellers: “els pisos estan en tan mal estat que, si els propietaris veuen l’oportunitat d’esquivar la bala de les reformes, els venen” i els qui ho compren ja tenen una propietat a un carrer estratègic. “Llest per a especular”, apunta. I és que ell pagava poc més de 1.000 euros per un pis d’uns 180 metres quadrats. Ara, dos anys més tard, el preu mitjà del metre quadrat és de 21,36€ i el lloguer per a un habitatge de 22m2 pot ascendir als 850€.

Balcó al carrer Escudellers, Barcelona | Sandra Vicente

El que faig pot no semblar-te bé, però ocupar és lluitar pels meus drets”

La Mesa d’Emergència de l’habitatge va tocar sostre a finals de 2018, amb 489 casos en llista d’espera. Essent només el 2% del parc d’habitatge social, aquests pisos amb lloguers per sota del preu de mercat no donen resposta a la crisi habitacional. “L’administració no té ni capacitat ni recursos, mentre que la banca té un gran estoc d’habitatge acumulat”, exclama Palomera, del Sindicat de Llogaters. I és que amb el retorn de la llei catalana contra els desnonaments (llei 24/2015), els bancs estan obligats a cedir els pisos buits per a poder donar una solució a cada llar desnonada. Però això no passa.

I ho sap bé l’Angy, que vivia de lloguer a la zona de Fondo i va patir un desnonament invisible. El contracte de lloguer estava a nom de la seva parella, amb la que va trencar durant el procés de desnonament, així “com que el meu nom no figurava enlloc i tot i ser jo la que feia els tràmits a la mesa d’emergència i serveis socials, em van dir que per a mi no hi havia alternativa”, es lamenta. La seva exparella, però, sí que va accedir a un habitatge social.

Arran de la seva situació va conèixer la PAH, que al cap de poc va reubicar l’Angy i cinc famílies més a l’edifici ocupat d’Aragó 477, propietat de Norvet. Des de fa un any i mig, sis pisos ocupats conviuen amb tres llogaters que paguen renta antiga, però als que la propietària “està pugnant per fer fora”. La situació d’aquesta comunitat ocupa és incerta, perquè, amb la PAH com a intermediària, s’havien iniciat unes negociacions entre l’Ajuntament i Norvet, per tal que el consistori es pogués quedar amb part dels pisos per a destinar-los a lloguer social.

Però ara les negociacions estan parades, ja que Norvet té una sentència judicial favorable. I l’Angy era una de les veïnes que s’havia de quedar als pisos que haguessin passat a mans de l’Ajuntament. A tota aquesta situació d’inestabilitat s’hi sumen “assetjaments constants de Norvet, que fa saltar les alarmes dels pisos buits o fa sonar l’ascensor a altes hores de la matinada. Truquem a la policia i no ens fan cas”, es lamenta l’Angy, qui el mateix dia que fem aquesta entrevista havia presentat una queixa formal a l’Ajuntament.

“Mai no m’hauria vist a mi mateixa en aquesta situació”, comenta l’Angy, conscient del prejudici que recau sobre els ocupes. “Tenim sort que els veïns que paguen lloguer són súper amables i ens ajuden un munt, però no volem que es fiquin en problemes per culpa nostra”, diu. I és que, tant per a Angy com per als seus companys, l’única opció viable és l’ocupació: “no tenim alternativa, estem bloquejats. Hem de seguir lluitant i, pot ser que a algú no li agradi el que fem, que pensi que ocupar no està bé, però és l’única manera que tenim de lluitar pels nostres drets”.

Pancarta contra l’especulació immobiliària i pel dret a l’habitatge | Sandra Vicente

Una negociació in extremis

“Les lleis no funcionen, perquè si tenim un problema amb uns preus del lloguer que pugen de manera desproporcionada i l’únic que fem és canviar la duració dels contractes, no ataquem el principal problema”, es queixa Palomera. Fa referència al Decret del Lloguer aprovat per Sánchez a principis de març, pel qual els contractes tenen una durada mínima de 5 anys. “És una victòria, però no és suficient, perquè encara es pot expulsar el llogater sense explicacions”, denuncien des del Sindicat de Llogaters.

I és que l’augment de la duració dels contractes, tot i ser una bona notícia, va suposar un mal de cap per a la Marta. En acabar-se el seu contracte de lloguer d’un pis a Gràcia, se li va comunicar per burofax una pujada de 50€, que podia assumir. Ens situem a finals de 2018, quan Pedro Sánchez va fer un primer intent de regular els contractes de lloguer; va arribar a aprovar un primer Decret, però només va estar vigent del 19 de desembre fins al 22 de gener, data en la qual el Congrés el va tombar.

Era en aquest lapse en què el Decret va estar vigent, la Marta tenia agendada la data per signar el seu nou contracte, per la qual cosa havia de ser de 5 anys, en lloc dels 3 que tenien pactats. “La nit abans de la signatura, l’administrador ens va dir que, a causa d’aquest canvi, la pujada seria de 100€”, recorda la Marta.

Amb aquestes presses, “ens estaven pressionant perquè no ens ho penséssim i diguéssim que sí” a una pujada que suposava pagar 800 euros i que la Marta i la seva parella no es podien permetre. Però es van posar en contacte, aquella mateixa nit, amb el Sindicat de Llogaters, que va aconseguir postposar la data de la signatura i van actuar de mediadors en les negociacions amb l’administrador. “Gràcies a ells van baixar del burro i van acceptar la pujada inicial” de 50€, recorda la Marta. “Això sí, no sense que abans el propietari em digués que ‘ja no érem amics’”, bromeja.

La Marta va tenir força sort, ja que estava afiliada al Sindicat des del seu inici, “però mai no hi havia participat. Vaig posar diners al Goteo quan es van fundar, tot i no tenir necessitat en aquell moment, perquè sabent com està el pati, vaig considerar que era important”. I ho va ser, perquè “sense ells ens n’haguéssim hagut d’anar del pis. Ens manipulen si no estem empoderats!”, exclama la Marta, que ara forma part activa del Sindicat de Llogaters.

I és que, sovint, l’organització col·lectiva és l’única eina per a lluitar contra l’emergència de l’habitatge: ja sigui ocupant un bloc de pisos sencer o bé organitzant negociacions col·lectives. “Depèn de la ciutadania, de la voluntat i determinació a defensar els drets, que el govern prengui mesures”, assegura Palomera fent també una crida a la manifestació d’aquest dissabte. “Hem de mostrar múscul per a poder parar els peus als grans tenidors”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*