Regulacionisme o abolicionisme: per què el debat sobre la prostitució divideix el feminisme?

Arran de la creació dels sindicats de treballadores sexuals o la publicació de manifestos que demanen l’erradicació de la professió, el debat sobre la prostitució surt a la palestra de tant en tant, amb diversos feminismes mostrant postures diametralment oposades, però defensant els mateixos drets de les dones. Repassem els punts clau del debat

Sandra Vicente
 
 
 
Manifestació pels drets de les treballadores sexuals, a Barcelona | Sergio Uceda

Manifestació pels drets de les treballadores sexuals, a Barcelona | Sergio Uceda

El 8 de març una onada violeta va inundar els carrers de desenes de ciutats; milers de dones van decidir penjar els estris de treball i deixar-se veure. Reclamar drets que durant tantes dècades la societat patriarcal ha anat negant. La lluita feminista va posar el 2018 la directa i grups, professions i dones individuals es van organitzar per a reclamar-ho, d’una vegada per totes, tot. La nit i els carrers, el dret sobre el cos, l’avortament, la igualtat salarial i laboral, perspectiva de gènere a la institució. I el més important i, alhora, bàsic: ‘Ens volem vives’.

Aquestes proclames, unitàries, conglomeren sense fissures el moviment. Però de feminismes n’hi ha molts: el que denuncia l’etnocentrisme del feminisme blanc, el que no destria drets de les dones amb drets de classe, el dels espais no mixtes… De totes les diferències dins el feminisme, però, n’hi ha una que genera una escletxa profunda i que, de tant en tant, sorgeix a la palestra, amb grans dosis de polèmica incorporada, tal com ha passat aquesta setmana amb la publicació del manifest Pau per a les Dones de la Plataforma pel dret a No ser Prostiuïdes, que reclama l’abolició del treball sexual.

Moviments igual de referents en el discurs feminista es posicionen de manera diametralment oposada front el treball sexual. Rere els qualificatius freds i tècnics d’abolicionistes i regulacionistes s’amaguen dones i col·lectius que veuen en la prostitució un element clau per a la lluita dels drets de les dones. I és que parlar de treball sexual és parlar del dret sobre el propi cos, de la moral, de la llibertat de les dones, de l’opressió patriarcal. Totes dues vessants s’apropien alhora d’aquests termes, per defensar l’eliminació de la prostitució, unes, o la seva legalització, altres.

Un dels grans debats públics sobre el treball sexual es va donar degut a la creació del Sindicato Otras, que va ser aprovat pel Ministeri de Treball “per error”, ja que el govern socialista és un “govern feminista que, com a tal no contempla la legalització de la prostitució”, va afirmar Isabel Celáa, portaveu del Govern espanyol, qui va afegir “ens han colat un gol”. Previ al Sindicato Otras, i sense polèmica ministerial, va sorgir la secció sindical de treballadores sexuals de la IAC.

Paula Ezquerra en forma part. Treballadora sexual des de fa més de 10 anys, considera que totes les feministes han reflexionat per deconstruir el que significa ser dona en societat. “Les putes també ho fem, per desmuntar una concepció social cristiana que diu, des de la moral, que ser puta està malament. I que ser treballadora sexual i feminista és contradictori”, apunta. “El primer problema relatiu a la prostitució és la vergonya. Com volen que les putes ens apoderem si una dona com la ministra Celáa, formada, reflexionada i suposadament feminista, ens diu que les prostitutes som víctimes. Que no som res. El discurs abolicionista és tremendament paternalista”, apunta Ezquerra.

Acció del Movimiento Democrático de Mujeres a les Rambles de Barcelona

Víctimes o treballadores?

El terme ‘víctima’ és un dels més controvertits en aquesta qüestió, i és que per als moviments abolicionistes, la prostitució no és un treball, sinó que és una forma més de violència masclista: “n’és una de les més greus i normalitzar-la és apuntalar el patriarcat. Tant que lluitem pel dret a l’avortament i a la decisió sobre el propi cos per a després convertir-lo en una mercaderia al servei només dels homes”, reclama Cristina Simó, presidenta del Movimiento Democrático de Mujeres (MDM), una de les entitats referents en el discurs abolicionista.

Així, una de les reivindicacions dels contraris a la prostitució és considerar el treball com una explotació, en la que les dones que l’exerceixen no han de reclamar drets laborals, sinó drets humans: “no pot haver-hi un sindicat de prostitutes, perquè no són treballadores. Darrera el treball sexual hi ha tot un entramat de negocis en buit legal que generen milions en beneficis. I si hi ha aquest negoci és perquè hi ha demanda”, apunta Simó, qui qualifica Otras com “un sindicat d’esclaves”.

Per contra, la postura d’Ezquerra és la de defensar la seva ocupació com una feina com qualsevol altra: “totes les feines són explotació en major o menor mesura. Per això és important que ens unim en sindicats amb altres treballadors, perquè el que reclamem és el que reclama qualsevol persona explotada pel capital”, afirma. Que el treball sexual -que compta amb una patronal legalitzada- mou milions d’euros a l’any no és cap novetat, com tampoc no ho és la xacra del tràfic de dones que acaben a les xarxes de la prostitució. Però, totes les dones són víctimes, d’alguna manera?

Per a Simó, la majoria ho són. Considera que només un “percentatge molt petit” de prostitutes ho són per voluntat pròpia i les que ho són, “sovint acaben igualment en mans de la tracta. Les companyes regulacionistes parlen de treballadores traficades, però han de ser tractades com a víctimes. En un escenari d’equitat la prostitució no tindria cabuda, per tant, ho miris com ho miris, és explotació”, sentencien des del MDM. En aquest sentit, Esquerra és taxativa: “que si em vaig fer puta perquè en tenia ganes? No, me’n vaig fer per supervivència. Però com totes les feines que he tingut”.

Prostitutes o clients: on s’ha de posar el focus?

Un dels punts clau en el debat sobre el treball sexual passa per on es posa l’accent, en l’empoderament de la prostituta o en l’opressió masclista exercida pels clients i proxenetes. Quin espai tenen les dones en aquesta discussió, són subjecte o víctimes en la problemàtica? Simó considera que el focus no ha d’estar en elles, perquè és no veure l’origen. “Ens escandalitzem de les dones a les carreteres, en condicions infrahumanes. Les esclaves. Aquesta és la part visible de la trata, però darrera hi ha tot un entramat de violència masclista que no veiem. Pensem que si hi ha negoci és perquè hi ha demanda. Aquí està el focus”.

Però, en canvi, per Ezquerra, parlar de prostitució sense parlar amb les prostitutes és “extremadament paternalista: sabem parlar i no poden dir-nos com ens sentim. Mai no aniries a qualsevol altre col·lectiu a explicar-li amablement que està explotat i que ha de deixar de fer el que fa. No podem fer-nos això entre feministes”. Per a ella, no hi ha explotació ni submissió en el treball sexual: “jo dono un servei, com qualsevol altre. Per què el meu servei és reprovable?”. La resposta, per Ezquerra rau, de nou, en la concepció moral de la societat que ha educat els homes per exhibir la seva sexualitat i a les dones per a amagar-la.

“Hem de deixar de sublimar el sexe; pot ser meravellós, però està massa mitificat. Instrumentalitzem el sexe per a moltes coses: ens podem enllitar encara que no hi hagi pell, simplement per buscar plaer, per complicitat…”, reflexiona. Creu, doncs, que abans de valorar la prostitució, s’hauria de deconstruir la concepció social que es té del sexe. “Donem massa importància al sexe. I això t’ho diu una puta! Mantenir el rol sexual que la societat ens imposa és massa cansat. He estat amb centenars de persones i puc assegurar que no és res extraordinari”.

Paula Ezquerra, treballadora sexual | Sandra Vicente

La prostitució fomenta la cultura de l’abús?

Ezquerra assegura que la seva feina l’empodera i li dóna llibertat sexual: “ser puta és aprendre a escoltar el cos d’una altra persona. A saber què és un ésser humà i a tenir paciència. Jo si no vull atendre un client, no l’atenc. És més, un maltractador o un violador, no és un client i deixa de ser feina per a convertir-se en abús”, sentencia, però reconeix que no pot generalitzar per totes les seves companyes. “Parlo per mi. Que és el que s’hauria de fer sempre quan es parla de prostitució; cada dona és un món”.

Simó, en canvi, no fa distincions: “la prostitució és violació remunerada. Les dones que l’exerceixen volen diners, no sexe. Com hem de canviar la cultura de la violació si no ensenyem els homes que les dones no som objectes. Què fa la gent quan està a una pastisseria, té gana però no diners? Roba. Llavors, per què no haurien de violar-nos?”, es pregunten des del MDM. Però seguint amb la mateixa metàfora de la pastissera, Ezquerra considera que “no és culpa de la pastissera que li robin. Ni del seu ofici. Tu no pots saber si un client, quan entra a la fleca, et robarà. Però així com no hem de suposar que tots els que hi entren son lladres, tampoc tots els nostres clients són violadors”.

Un debat necessari pel feminisme

Que la prostitució és una qüestió que s’ha de debatre dins els feminismes no genera dubte. “El feminisme ho engloba tot, així que ens ho hem de plantejar juntes per a desmuntar el que ens ha vingut donat”, opina Ezquerra. Des del Movimiento Democrático de Mujeres, Simó també considera sa el debat, tot i que creu que s’ha de fer fora de les lluites feministes, “perquè tenim molta feina per endavant i aquest debat ens trenca. Ens hem de mantenir unides”, apunta.

I és que per Simó, abordar una discussió pública sobre els sindicats de treballadores sexuals és “desviar el focus: hem de parlar de l’explotació, no de drets laborals. Això és tergiversar el discurs, perquè qui es pot posar en contra del dret de les dones treballadores?”, es qüestiona. En canvi, per Ezquerra el debat s’ha de fer junt: drets laborals, igualtat i violències són lluites indestriables. “Com a feminista crec que si dones i homes ens uníssim a trencar l’estigma ‘puta’, més enllà del treball sexual, transformaríem la societat i guanyaríem en equitat. Només demanem respecte per a exercir una feina que no imposem a cap altra dona”.

Així, el que és anomenat ‘l’ofici més antic del món’, genera un dels debats més complexos en l’esfera feminista. I el que ho fa tant complex és el fet que, des de postures tan oposades, es defensin els mateixos drets. Els drets que la marea violeta del 8 de març reclamava i que va posar la lluita feminista a la portada dels diaris. La mateixa marea que ha visibilitat un debat que fins ara havia quedat invisibilitzat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*