Refugiades… i oblidades

És imprescindible reclamar que es consideri la violència i discriminació per motius de gènere com a motius suficients per a sol·licitar protecció internacional.

Sira Vilardell
 
 
 
Concentración en Barcelona | ROBERT BONET

Concentración en Barcelona | ROBERT BONET

Diuen que mirar el mar relaxa, sobretot per la seva absència de límits i fronteres. Una sensació que pot esdevenir  una gran paradoxa, davant un mar que té avui  més barreres que mai  i que aglutina ja  massa escenes d’horror, por  i mort.

I és que  la “crisi de refugiats i refugiades” que viu Europa actualment, està suposant un dels majors reptes  migratoris i humanitaris de les últimes dècades.

A diari, se’ns  mostren  imatges  de la descontrolada arribada de persones que fugen dels seus països per diferents motius, o de persones que malgrat intentar-ho,  no poden arribar, perdent  en massa ocasions les  seves vides pel camí.  Situacions de molta cruesa,  que són el  mirall de  la ineficaç  i restrictiva  política de la Unió Europea en matèria migratòria i un clar reflex de la fragilitat dels seus suposats valors de solidaritat i llibertat.

La incapacitat  d’Europa per generar polítiques i respostes unitàries i coordinades, és una evidencia que  desperta  vergonya i indignació,  en veure com, davant d’una tragèdia humana com aquesta,  prima la lògica econòmica i de preservació d’una sobrevalorada identitat nacional, per damunt de la lògica  de protecció dels drets humans.  

Una altra de les grans evidències que aquesta crisi migratòria està mostrant, és la manca d’equitat de gènere que continua essent encara, un gran  repte a assolir.

Es torna a caure en el tractament global i masculinitzat del fenomen. Una visió parcial, sustentada  en un model patriarcal  que  amaga, un cop més, la realitat específica de dones i nenes refugiades i migrades, que suposen la meitat del casos que arriben al nostre país.

I és que ser dona i refugiada, o pitjor encara, refugiada per ser dona, és converteix en un factor d’extrema vulnerabilitat.

La  violència sexual i les constants vulneracions que pateixen aquestes dones,   estan  presents durant tot el seu trajecte d’arribada a Europa, i no desapareixen un cop hi arriben. En molts casos, han fugit dels seus països precisament per motius de gènere, com la violència masclista, tràfic amb fins d’explotació,  mutilació genital femenina o matrimonis forçats. Motius que no sempre són reconeguts en les demandes d’asil, o que queden amagats, darrera altres motius de caire econòmic o vinculats a conflictes armats.

Una invisibilitat que es constata també amb la manca de dades desagregades i la poca informació recollida que no permet conèixer les constants  situacions de repressió i discriminació que pateixen aquestes dones,  i que s’afegeixen  al drama d’haver de deixar el seu país d’origen.

Un clar exemple és el de dones i nenes refugiades que arriben als camps, que pateixen constantment situacions d’assetjament o violacions, fet que les porta a no voler sortir de les tendes, ni per anar als serveis compartits (espais amb massa risc per elles) o dones que viatgen soles i que han patit reiterades situacions de violència,  i que en la primera acollida no se’ls ofereix espais separats ni protegits, que puguin evitar noves situacions d’abús.

Situacions similars son les que viu també el col·lectiu LGTBI, un altre dels col·lectius més vulnerables i a la vegada més invisible, que pateix igualment determinades formes de violència per motius de gènere. Persones que també en la seva majoria  han hagut de fugir dels seus països per ser perseguides per la seva orientació sexual o identitat de gènere.

Però el pitjor de tot, és la feble o insuficient  resposta dels governs, i altres agents i organitzacions que intervenen en l’acollida i acompanyament d’aquestes persones, i que  davant fets tant greus, molt sovint ni tant sols s’identifiquen, ni es tenen eines per intervenir.

La manca de sensibilització  i formació en perspectiva de gènere i LGTBI per part de professionals d’acollida amb vinculació als processos de sol·licitud d’asil, és un factor que afegeix dificultat, i que no sempre garanteix la  resposta ni l’acompanyament adequat suposant això greus conseqüències, tant físiques  com psicològiques a mig i llarg termini.

Per tot això és imprescindible reclamar que es consideri la violència i discriminació per motius de gènere com a motius suficients per a sol·licitar protecció internacional.

Cal personal amb formació en espais de trànsit i països d’acollida. Formació en gènere al personal vinculat a l’acollida i, sobretot, personal especialitzat per garantir una assistència psicològica per a les dones i col·lectius LGTBI, víctimes d’atacs per raó de gènere.

Calen també intervencions amb un enfoc clar de gènere, que garanteixin els drets i una protecció real i que assegurin condicions de seguretat i accés a recursos adequats, per evitar que es continuïn reproduint situacions d’abús i discriminació.

I, el més important, cal escoltar i conèixer millor la realitat d’aquests col·lectius, a l’hora de dissenyar polítiques de protecció i inclusió durant els seus trajectes i als països de destinació. Coneixement que es fa indispensable per partir de les seves necessitats específiques i no caure de nou en intervencions globals  que acabin invisibilitzant-les i oblidant-les.

Sira Vilardell
Sobre Sira Vilardell

Sira Vilardell és diplomada en Treball Social i màster en Direcció i Gestió d'ONGs. Especialitzada en interculturalitat i gènere, ha treballat en l’atenció a dones i famílies i en la intervenció comunitària intercultural. Actualment, és la directora general de la Fundació Surt Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*