MINI CRÒNIQUES CATALANES

Rebel·lió, autodeterminació, desobediència

El primer dia han aflorat les qüestions a les quals hauran de fer front tots els actors implicats. L’acusació tindrà difícil demostrar la violència i que els Jordis no tenien dret a desobeir. I el Govern acusat, que no es va saltar la Constitució

Andreu Claret
 
 
 
Primera jornada del Judici del Procés

Primera jornada del Judici del Procés

En tot judici, i en aquest molt més, les qüestions prèvies solen resultar fascinants perquè permeten que les defenses passin a l’atac. No obstant això, de vegades impedeixen veure el moll de la qüestió. És a dir, on hi ha els punts febles de cada part. Dels que dependrà el desenllaç del judici (si és just) i el seu impacte polític.

En aquest sentit, a mi em sembla que el primer dia han aflorat tres qüestions a les quals hauran de fer front tots els actors implicats. La primera és que els càrrecs de rebel·lió/sedició es poden fondre a mesura que avanci la vista i no aparegui la violència que els justifiqui. No arribo a veure què es pot treure el tribunal del barret de copa per confirmar la gravetat d’aquestes acusacions. Aquest és el sentiment general entre molts observadors.

La segona és que pretendre que l’autodeterminació és un dret universal, superior a qualsevol altre, té difícil encaix en la tradició europea. Al matí, Torra i Torrent van arribar al Suprem darrere d’un llenç eufemístic: ‘Decidir no és delicte’. O sigui, autodeterminació. Portar la pancarta no és delicte, per descomptat. Però aprovar lleis al Parlament que substitueixin un marc jurídic per un altre, en un tres i no res, saltant-se la Constitució i l’Estatut, no està bé. I que els jutges decideixin. Ja he dit que l’independentisme es fa trampes al solitari en aquest tema.

La tercera pista la va donar Jordi Sánchez amb el seu llaç groc. No tant per portar-lo, com per què posava de manifest que ell i l’altre Jordi no exhibien el pin de conseller. Sempre he pensat que la seva condició de representants de la societat civil marca una diferència essencial amb els altres acusats.

Els Jordis han desobeït. ¿I? Per a un ciutadà, desobeir és un dret. Gairebé diria que en algun moment de la vida hauria de ser un deure. Si aquesta desobediència és pacifica, no passa res. I si no ho és, com passa cada dia a Europa, el tracte que mereix per part de l’Estat no té res a veure amb les penes que es demanen. Em sembla que en aquestes tres pistes hi ha el moll del qual seran les pròximes setmanes.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*