Mini-Cròniques catalanes

Mariano Rajoy, el tap

A Catalunya ningú creu que es pugui sortir del pantà on estem ficats mentre el líder del PP segueixi a la Moncloa

Andreu Claret
 
 
 
Mariano Rajoy | European People's Party

Mariano Rajoy | European People's Party

Mariano Rajoy ha estat el gran facilitador de la deriva independentista catalana. Quan va arribar a la presidència, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) era l’únic partit que defensava obertament la independència i comptava amb 21 escons. Set anys més tard, els diputats indepes són 70. Seria excessiu pretendre que tot el que ha passat li incumbeix a ell. Pujol, Mas i Puigdemont, tenen la seva quota de glòria en què avui estiguem empantanats, per dir-ho amb el títol del proper llibre de Joan Coscubiela.

Però Rajoy té una espaterrant responsabilitat en què la Generalitat i el govern de l’Estat estiguin ficats en un fangar on s’atonyinen diàriament, donant un espectacle goyesc que provoca la perplexitat de mig món. Amb un candidat exiliat que pretén ser investit en pla missió impossible, i un ministre de l’Interior que mana revisar les clavegueres del Parlament, per si de cas.

Tornem a Rajoy. Si no estic equivocat, fa més de 2.228 dies que Rajoy és president i molts més que està en el govern. Són molts, encara que pot ser que això sigui el de menys. Angela Merkel porta molts més i acaba de donar una altra mostra d’intel·ligència política. El problema és el balanç. Més ben dit, la percepció d’aquest balanç que és el que compta en política. Aquesta percepció comença a ser crítica. Sense misericòrdia. Entre molta gent. A Catalunya fa temps que se’l considera un obstacle per sortir de l’enroc. No només entre els independentistes. Bé ho saben els partidaris de la tercera via als que mai va donar un cop. El nou és que aquesta percepció s’estén com la pólvora per la resta d’Espanya.

Ell exhibeix el bé que es comporta la prima de risc, per denunciar quan injust és aquest judici. Però caldria dir-li allò de ‘és la política, estúpid’. La política. La corrupció. L’escàndol de València. L’olor de naftalina. L’auge de Ciutadans. La pèrdua de pes en el món. El PNB que s’ho pensa. La premsa caïnita de Madrid que comença a machacarle. Ho té malament malgrat les seves conegudes facultats coriàcies. Em recorda al González de finals del 1995 que arreglava el món mentre Espanya se li anava de les mans.

A Rajoy li passa una cosa semblant amb l’economia. Aquesta va millor, sens dubte, però el país se li escorre entre els dits. Com va succeir amb González, se li percep cada cop més com el tap que impedeix regenerar la política i salvar el seu propi partit. A Catalunya, ningú creu que es pugui sortir del pantà mentre ell estigui on està.

Andreu Claret
Sobre Andreu Claret

Periodista i escriptor Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*