Qui fa d’Estat en el Judici a l’independentisme?

L’Estat va aflorar en la presència corpòria de Felip VI durant el dia 3 d’Octubre. La raó d’aquell fatídic discurs era precisament la de recordar que l’Estat existeix més enllà de tot. Ara, però l’Estat depèn del jutge Marchena perquè Marchena...és l’Estat

Guillem Pujol
 
 
 
Marchena, al Judici del Procés

Marchena, al Judici del Procés

“L’Estat sóc jo” (l’État c’est moi) és una frase que se li atribueix al Rei Lluis XIV de França al parlament de París l’any 1655. Només tenia setze anys, però el “Rei Sol” ja comprenia una veritat avui en dia oblidada: els Estats, com totes les organitzacions polítiques existents, no són més que persones que, en determinades posicions, prenen decisions. Certament, aquest mode de representació de l’Estat era molt més evident en la forma de les monarquies absolutistes del segle XVII que en la actualitat, on tots els poders que avui li reconeixem a l’Estat (executiu, legislatiu, judicial) s’unien en una sola figura, que, per ordre divina, era la font del poder de l’Estat.

Els Estats moderns són una altra cosa. La forma en la que el poder funciona en democràcies no és un poder que es reveli sovint en la seva forma primera, ni tota a l’hora. Aquesta és part de la seva fortalesa. Funciona, com ens va ensenyar Foucault, de forma capil·lar, gairebé invisible, a través d’un conglomerat de dispositius, relats, estructures i funcions. Però fins que no arribin els temps on l’algoritme reguli el bon funcionar dels Estats, aquests, al final, no seran més que persones que prenen decisions que afecten a altres persones. I en moments d’extraordinària excepcionalitat, aquestes persones es fan visibles. Com en el judici.

Felipe VI, Rei d’Espanya

L’Estat va aflorar en la presència corpòria de Felip VI durant el dia 3 d’Octubre. La raó d’aquell fatídic discurs era precisament la de recordar que l’Estat existeix més enllà de tot: de la democràcia, del dret, i de les llibertats individuals. Aquell discurs, alhora, manifestava la debilitat de l’Estat. L’excepcionalitat forçava l’Estat a prendre la forma corpòria d’un Rei que, a diferència de Lluis XVI, duia corbata i no corona. El contingut explícit de la seva intervenció anava dirigit a explicar que Espanya era una nació indissoluble i que faria el que fes falta per a continuar-ho essent. El contingut implícit, però, era un altre: “mentre jo hi sigui, l’Estat hi serà”. L’Estat no prendrà mesures que vagin en contra la seva pròpia supervivència.

El judici: qui és qui?

Any i mig després del discurs del Rei, estem tenint la desgraciada oportunitat (o no, depèn) de veure-li els budells a l’Estat. Al judici als presos independentistes hi ha en joc molt més que la llibertat dels encausats. És un judici a l’Estat; judici polític i metafòric, si es vol, perquè òbviament és l’Estat qui acusa. Però l’Estat s’examina en una revàlida que pot reforçar-ne el seu estatus o sumir-la en una crisi iniciada amb el 15M, ampliada amb el naixement de Podemos i la defunció del bipartidisme, i perllongada amb el conflicte independentista. Ara bé, si abans dèiem que l’Estat havia pres la forma carnal del Rei durant el 3 d’Octubre del 2017, qui és l’Estat en el judici?

Intuitivament seria lògic pensar que l’Estat es representa en el judici en la bancada de la Fiscalia. Però l’estreta connivència que la Fiscalia (prefectura que recau en el Fiscal General de l’Estat) té amb el Gobierno, fa que en última instància els seus criteris d’actuació depenguin del color polític de torn. La fiscalia s’erigeix portadora d’una raó d’Estat, que no és exactament el mateix. La insistència en el delicte de rebel·lió, que xoca una i altra vegada amb el principi elemental de realitat, denota una voluntat de mantenir la coherència de l’acusació primera. És a dir, de preservar l’orgull professional dels mateixos fiscals. No, això no és l’Estat.

I la policia? La policia en totes les formes, de Policia Nacional a Guàrdia Civil passant pels Mossos d’Esquadra són el Ca Cerber de l’Estat. Com se sap, el primer requisit dels Estats és tenir mantenir el monopoli – que se li diu legítim – de la violència sobre un territori. No hi ha Estat sense policia. Una sensació que emanava tant de les declaracions de Pérez de los Cobos, com – i per malestar d’una part important sector de l’independentisme- del Major Trapero. La policia és la condició de possibilitat dels estats, però no són l’Estat estrictament parlant.

Podria pensar-se, també, que aquells que representaven l’Estat eren els qui presidien el Gobierno. Però el posat en les compareixences de l’ex-President Mariano Rajoy, de Zoido i de Soraya era un altre. Les seves declaracions no tenien res a veure amb l’Estat i s’encongien davant del Tribunal. El que varen intentar era una altra cosa, similar als treballs de la fiscalia: fer coincidir els seus interessos de partit amb la raó de l’Estat. Això seria, és clar, en el millor escenari possible, perquè el que destil·lava la compareixença dels representants de l’Executiu no era més que la versió adornada del sálvese quien pueda. Primer van tractar de salvaguardar el seu llegat i el del Partit (el veritable Estat dels polítics). Després, si la cosa anava bé, ja defensarien l’Estat. Val a dir que no van superar ni la primera de les premisses.

Llavors, doncs, on queda l’Estat?

La forma física de l’Estat l’ocupa algú que, a diferència dels altres grups mencionats, sí que té consciència de ser Estat. Es preocupa pels seus interessos, és a dir, que en surti enfortit al finalitzar el judici. Analitza amb detall la situació política i cuida els detalls procedimentals per mantenir-ne aquesta exigència temporal – legal i democràtica – que envolta als Estats democràtics. Al igual que aquell 3 d’Octubre, l’Estat és avui, de manera excepcional, una persona. L’Estat no és ni l’ex President del Gobierno, ni el tinent coronel de la Guàrdia Civil, ni cap dels Fiscals.

L’Estat depèn ara mateix del jutge Marchena perquè Marchena…és l’Estat. El problema és que, per molt Estat que sigui, no deixa de ser una persona prenent decisions en moments extraordinaris. I, com tota persona, té una ideologia. Una ideologia conservadora, en el seu cas. El que podria ser un problema per l’Estat, ja que tan sols una condemna que menysprees la rebelió i la sedició faria l’Estat més fort, al apuntalar-ne la percepció – nacional i internacional – que Espanya es mou jurídicament en la línia del Tribunal alemany de Schleswig-Holstein.

Hi ha un precedent perillós: la sentència del cas “Aturem al Parlament”, en el que es jutjava a dinou activistes que es manifestaven en contra de les retallades del govern de CiU, intentant d’impedir l’entrada al Parlament de la Generalitat. El Tribunal Suprem, anul·lant la sentència de l’Audència Nacional, condemnava a vuit dels presos a tres anys de presos, al·legant, entre d’altres coses, una conducta violenta. Una de les persones que es va manifestar públicament a favor d’aquesta actuació fou, a més inri, Francesc Homs, llavors Portaveu del Govern de la Generalitat. Homs va arribar a dir, entre d’altres perles, que “el que ha passat no podia no tenir conseqüències”. Ironies de la vida. Ah, i la sentència la firmava un tal Manuel Marchena.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*