Entrevista | Sani Ladan, vicepresident de l'Associació Elín

“Quan els europeus se’n van fora a treballar es diu fuga de cervells, però quan venim els africans a Europa ens diuen il·legals”

Sani Ladan (Camerun, 1995) és vicepresident de l'Associació Elín, una entitat que es dedica a l'acollida i acompanyament de persones immigrants. Ladan denuncia que les devolucions en calent de la frontera sud són una situació semblant a la viscuda pel vaixell Aquarius, on es va dir a les persones que no se les volia en sòl europeu i se les va intentar retornar al país d'on venien. Parlem amb ell en el marc del Tribunal Permanent dels Pobles

Sònia Calvó
 
 
 
Sani Ladan durante el Tribunal Permanente de los Pueblos en Barcelona / SÒNIA CALVÓ

Sani Ladan durante el Tribunal Permanente de los Pueblos en Barcelona / SÒNIA CALVÓ

“Si hi hagués vies legals i segures per poder arribar a Europa a ningú se li ocorreria jugar-se la vida a la Mediterrània o saltant la tanca de Ceuta i Melilla”. Qui parla és Sani Ladan (Camerun 1995), que va arribar a Ceuta l’any 2011. Ara, set anys més tard, és vicepresident de l’Associació Elín, treballa com a mediador cultural i social i estudia relacions internacionals. A través d’Elín, es dedica a donar xerrades i conferències al voltant de les migracions i la frontera sud.

Ens reunim amb Ladan en el marc del Tribunal Permanent dels Pobles, una trobada internacional que busca promoure el respecte universal i efectiu dels drets fonamentals dels pobles, examinant els casos de violacions greu i sistemàtica dels drets humans comeses pels Estats. “És important tractar la migració com una situació, no com una crisi”, opina Ladan, mentre remarca que “cal portar-li la contrària al discurs polític que provoca un auge de la xenofòbia, el racisme i la discriminació a Europa”.

Ets vicepresident de l’Associació Elín, una entitat amb seu a Ceuta. Com és el dia a dia de l’entitat?

Jo vaig arribar a Ceuta l’any 2011 i vaig estar un any al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI), però el meu dia a dia el passava a Elín. Va ser el primer lloc on vaig arribar després de dos anys de viatge des de Camerun. Durant el trajecte perds la dignitat, et sents com un ningú, et sents humiliat en diversos moments… Un cop entres a Ceuta, Elín és el primer lloc on algú s’asseu amb tu, et parla de tu a tu, et fa una escolta atenta, et regalen afecte, t’ensenyen l’idioma i la cultura del país… Elín es dedica a fer un acompanyament integral, en temes jurídics, administratius, sanitaris, etc. El que busca és retornar-nos la dignitat que perdem en el camí, és un oasi.

La UE va acordar la creació voluntària de centres “controlats” per a migrants als països membres. Què opines respecte a aquesta decisió?

No m’esperava res de la cimera del Consell Europeu a Brussel·les, és un pegat únicament. Es reuneixen, parlen de crisi migratòria, però en realitat és una crisi política. La migració ha existit sempre, però parlem d’ella quan ells diuen que és una crisi i es crea un avís a la societat. Aquests centres que volen crear ja existeixen, els que hem fet el camí veiem centres de detenció a Líbia, el Marroc, Algèria, Mauritània, Níger… Són centres finançats per la Unió Europea. A més, a Europa, a països com Espanya, Itàlia o França, hi ha Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) que són presons per a persones immigrants.

Per això dic que no m’esperava res de la cimera europea. La majoria de caps de govern que es van reunir a Brussel·les no han trepitjat mai la frontera sud, no es pot solucionar la migració estant sol amb una corbata als despatxos. Cal desplaçar-se sobre terreny per veure quines necessitats hi ha, parlar amb la gent. Però no els interessa trobar solucions viables, ja que els immigrants s’han convertit en una moneda de canvi. És molt més fàcil espoliar Àfrica que facilitar un visat a un africà perquè pugui venir a Europa d’una manera legal i segura.

La frontera sud és un negoci?

Està clar que sí. La migració s’ha convertit en una moneda de canvi per als governs europeus i per als països amb els quals signen acords, com el Marroc, Líbia o Turquia, que es lucren a base de les persones immigrants, els ningú. Mentre Europa no tracti la immigració com una oportunitat i la segueixi tractant com un problema, serà difícil posar fi a això. La migració sempre ha existit, està lluny d’acabar-se, és una cosa natural, inherent a l’ésser humà. El que pensi que pot acabar amb la migració és una demagògia, és impossible. Hem de gestionar-la per evitar morts innecessàries. Si hi hagués vies legals i segures per poder arribar a Europa a ningú se li ocorreria jugar-se la vida a la Mediterrània o saltant la tanca a Ceuta o Melilla. Europa ha de treure’s aquesta idea de frenar la migració, no hi ha qui freni el somni de l’esperança. És natural per a un jove que després d’estudiar no troba possibilitat de futur al seu país que se’n vulgui anar a un altre. Quan els europeus se’n van fora a estudiar o treballar en diuen fuga de cervells, però quan venim els africans a Europa ens diuen il·legals.

Consideres, doncs, que hi ha diferents vares de mesurar?

A Europa els joves espanyols, per exemple, que se’n van fora a estudiar o treballar no ho fan perquè hi hagi una guerra a Espanya. No sé per què nosaltres, els africans, hem de justificar sempre que ens en volem anar per motius extrems, com una guerra, perquè ens acceptin. És d’aquí on sorgeix el concepte de migrant econòmic i refugiat. Els estem fent un flac favor a aquells que volen diferenciar els refugiats dels migrants quan nosaltres també adoptem aquest llenguatge. Jo vinc d’una família econòmica que està molt bé, jo no he sortit del Camerun perquè fugia de la guerra, la misèria o la fam. Llavors, quan explico que la meva família està molt bé -i sento l’orgull de dir-ho i de trencar els clixés que es tenen sobre Àfrica-, sempre hi ha algú que em pregunta, “si la teva família està bé econòmicament, per què vas decidir venir aquí?”. A mi mai se m’acudiria preguntar-li a un estudiant europeu que se’n va d’Erasmus per què ho fa si té una bona situació a casa seva. A nosaltres sempre ens posen primer aquesta barrera en la qual has de justificar que ets pobre i miserable perquè t’acceptin. Mai ho entendré.

Veiem com amb l’arribada de l’Aquarius o les persones rescatades per l’Open Arms i que van arribar a Barcelona fa pocs dies, la migració torna a ser tema de debat. No obstant això, cada dia arriben persones a la frontera sud i gairebé no se’n parla.

El cas de l’Aquarius és el dia a dia de la frontera sud, però la gent no té la mirada posada aquí. M’alegro que el govern espanyol decidís acollir l’Aquarius, però, quants Aquarius hi ha hagut a la frontera sud amb les devolucions en calent? És una situació similar. Salvini va dir que no volia acollir el vaixell, però a la frontera sud també diem que no volem a les persones amb les devolucions en calent i les tornem al Marroc. És el mateix i passa contínuament a la frontera sud. És molt hipòcrita, tant per part dels governs com de la societat. Després hi ha el cinisme de Macron, que va condemnar que Itàlia no acollís l’Aquarius però a França no es deixa entrar a ningú tampoc des que ell és al govern. El dia que jo vaig entrar a Espanya, aquest dia hi va haver devolucions en calent i trets amb bales de goma, però parlem de les devolucions en calent de Salvini com si fos una cosa nova, quan no ho és. És el mateix que quan va aparèixer el cos sense vida del petit Aylan a la platja, es va parlar d’això durant un temps però després tot segueix igual.

Una altra de les propostes del nou govern de Pedro Sánchez és treure les concertines de les tanques de Ceuta i Melilla. És la solució?

És un altre pegat. La migració no necessita pegats, necessita mesures concretes. Però el problema és que es parla de nosaltres sense nosaltres, i això és un problema. Portem anys i anys demanant vies legals i segures. Així no farien falta les tanques, les concertines, Frontex, els centres de detenció, res. Hem vist casos de gent integrada a la societat que no se’ls permet fer reagrupació familiar i han d’inventar-se maneres per aconseguir-ho, com el cas del nen que va entrar a través d’una maleta. Hi ha mecanismes que estalviarien aquest sofriment. Si la llei d’estrangeria estigués feta amb respecte i dignitat a les persones i els drets humans, no veuríem el sofriment que veiem cada dia. La llei d’estrangeria que hi ha actualment a Espanya no busca la integració de les persones migrants, sinó la seva expulsió.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*