Del “processime” al realisme polític

El somni independentista pateix un sacseig de realisme polític. Conseqüentment el processime empal·lideix i aflora la veritat darrere de tot embat polític: una lluita descarnada pel poder.

Guillem Pujol
 
 
 
Los mensajes de Carles Puigdemont en el teléfono móvil de Toni Comín / TELECINCO

Los mensajes de Carles Puigdemont en el teléfono móvil de Toni Comín / TELECINCO

Independentment que els missatges captats per una càmera al mòbil de Toni Comín enviats per Carles Puigdemont siguin una estratègia més (recordem la de vegades que ha jugat a despistar en els últims mesos via Twitter o Instagram) o sigui part d’una conversa real , el que ha passat durant el no-intent d’investidura de Puigdemont mostra i tensa les costures del procesisme independentista. Ja han passat sis anys des que la política catalana va desaparèixer en nom de la persecució del somni independentista. El somni s’està convertint en malson per a alguns, però la independència es nega a desaparèixer en gran part de l’imaginari col·lectiu. La diferència és que si aquest somni es plantejava discursivament com a separació fraternal entre pobles amics, ara ha adquirit un matís de fuga per opressió.

La situació és extremadament complexa. Sota el jou del 155, els partits independentistes (abans de les eleccions), es van conjurar, en un exercici de realpolitik (realisme polític), en anar a poc a poc: el primer pas, recuperar les institucions. ERC devia guanyar i proposar un candidat de consens. Amb la recuperació de les institucions, el marc discursiu seria el d’aconseguir la tornada dels injustament empresonats Junqueres, Forn, Sànchez i Cuixart, així com el retorn dels Consellers a Brussel·les. Però la victòria de Puigdemont va alterar el full de ruta. La curta compareixença de Roger Torrent, anul·lant el Ple del Parlament del passat Dimarts 30 de Gener, desenterrava la destral de guerra. Ull, la destral és la política. La política és, en la seva essència, una lluita pel poder. Una lluita que a l’escenari processista ha estat subterrània en molts moments, però lluita al cap i a la fi. És a dir: en aquesta partida hi ha, a grans trets, cinc actors principals. Estat (A), Govern (B) partits independentistes (C), ANC i Òmnium (D), el carrer (E). La gran virtut del procés independentista ha estat aconseguir una certa harmonia entre C-D-E. Una aliança estratègica, diguem. Però ahir es va produir una fissura dins (C) i entre (D) i (E).

Junts per Catalunya – PdCAT – Convergència Democràtica té un pla. Conscients que serà impossible investir Puigdemont, la jugada passa per forçar un escenari de bloqueig institucional en què l’única sortida sigui la repetició d’eleccions. Tot això, alimentant la figura del president al exili, imatge simbòlica tan sensible per a la història de de Catalunya. Amb això Junts per Cat, dic, PdCAT, dic, Convergència Democràctica, acapara el desig de la independència postulant-se com, valgui la redundància, el que més la desitja. I trepitjada a l’electorat d’ERC, relegats a la subalternitat de la qual mai haurien d’haver sortit. Després, a foc lent, es prepara a la successora que aglutini l’estructura de Convergència, la nova imatge del PDCAT i el lideratge simbòlic del president a l’exili. Es digui Pujol, Turull, o Artadi.

Però clar, a Esquerra tampoc es mamen el dit. Ells mateixos van fer alguna cosa similar durant aquell fatídic 26 d’octubre al exercir tota la pressió i més cap Puigdemont quan aquest anava a convocar eleccions. Que si era un traïdor, que si el poble no s’ho mereix, etcètera. Les raons, de fons, eren les mateixes que empenyen ara a ERC cap a l’independentisme light. Polítiques. Veurem com avança la pugna per l’hegemonia dins (C).

L’altre conflicte que es va viure va ser entre ANC (Òmnium, més aliat d’ERC, va descansar) i el carrer, entesa com la gent mobilitzada. ANC i Òmnium han canalitzat, organitzat, distribuït i encotillat la multitud. Com a agents proto-institucionals, les dues organitzacions han mantingut amb cert recel una distància respecte a (E); que era poble en tant cantava al seu són, però radicals si es desviaven del pla. Però com a la multitud no es convoca, sinó que s’invoca soleta, uns quants van decidir desobeir el mandat “pacífic” de l’ANC i saltar les tanques del Parlament. Al davant, com en els vells temps, els Mossos d’Esquadra. La gent s’està cansant del Procés, o almenys de la seva direcció.

Qui acabarà guanyant?

Doncs el Govern juga clarament amb avantatge. La connivència de l’aparell de l’Estat i dels principals mitjans de comunicació, la dòcil obediència (Podem part) d’una oposició que assumeix “la unitat d’Espanya” com a mantra, sigui traient pit o abaixant el cap; el suport de les principals potències mundials, i el suport de les institucions europees. I, com no, les vergonyoses querelles per malversació, sedició, i rebel·lió. La Justícia, lenta i pesada, seguirà actuant contra tot quisqui que faci olor de dissidència. De fons, la cultura d’un Estat que mai ha arribat a aprendre el del pal i la pastanaga. Amb el pal en té prou. El Partit Popular, com no, se sent còmode en aquesta posició, i la maneja amb certa comoditat. Res com la necessitat de vèncer a un enemic intern per desviar el focus de la seva pròpia putrefacció. Ara bé, això de portes endins. Fa escassos dies Le Monde es feia ressò que l’Índex de Democràcia que elabora The Economist baixava la qualificació d’Espanya, deixant-la al límit de convertir-se tècnicament en “democràcia imperfecta”. Les raons ja us la podeu imaginar.

I la CUP? La CUP sembla haver forcluït del seu subconscient qualsevol contradicció interna. Si en les eleccions del 2015 eren el partit independentista que posava “seny” al condicionar la seva estratègia a aconseguir un 50% dels vots, avui només parlen de materialitzar la República ballant al so de Puigdemont i l’estructura política més corrupta de la història de Catalunya. Quines coses.

Guillem Pujol
Sobre Guillem Pujol

Politòleg i Doctorand en Filosofia a la UAB. Editor de www.finestradoportunitat.com i col•laborador de www.bcnmes.com Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*