Primeres passes a Barcelona per expropiar ‘actius immobiliaris’ i recuperar ‘habitatges’

Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona va expropiar un pis buit a mans d’una entitat financera per destinar-lo a lloguer social. És una “petita gran victòria” front a les resistències amb què s’ha topat aquesta mesura, en l’àmbit immobiliari, financer, polític o legal durant més d’una dècada

Irene Peiró
 
 
 
Una niña durante una manifestación por el derecho a una vivienda digna / OLMO CALVO (eldiario.es)

Una niña durante una manifestación por el derecho a una vivienda digna / OLMO CALVO (eldiario.es)

Encara a dia d’avui, segueix ressonant a la nostra ment el lema “No s’entén gent sense casa i cases sense gent”, que es va començar a corejar fa més d’una dècada, com a resposta a l’inici de l’onada de desnonaments. I el seguim recordant, perquè descriu amb senzillesa, però amb la contundència necessària, la paradoxa a què ens continuem enfrontant: durant el 2018, a Catalunya es van produir 13.941 desnonaments (més del 23% del total estatal), mentre segueix existint un parc de 40.643 habitatges buits a mans de grans tenidors, segons les darreres dades disponibles del registre de la Generalitat de Catalunya.

Per això, un dels grans fronts per garantir el dret de l’habitatge a les ciutats continua sent recuperar la funció social dels immobles. Especialment quan es tracta d’habitatges en mans de grans tenidors (entitats financeres, fons d’inversió, empreses del sector immobiliari…), aquest esdevé un repte complex i cal una lluita titànica dels moviments socials o de les administracions públiques amb prou voluntat política per aconseguir-ho.

Per això, cal celebrar la “petita gran” victòria que es va viure a Barcelona el darrer mes de juny, quan l’Ajuntament va expropiar per primera vegada l’ús d’un habitatge buit a una entitat financera, el BBVA, al barri del Besòs. A algú li podria sorprendre que una reivindicació tan llargament demandada pels moviments socials no s’hagi fet efectiva a Barcelona fins ara. Si s’ha dilatat tant en el temps és perquè s’han hagut de superar nombrosos obstacles per fer efectiva aquesta mesura. Quan es va en contra dels interessos de grups financers, res no és ni fàcil ni ràpid.

Ens hem de remuntar a molts anys enrere, concretament a l’any 2007, per recordar com es va plantejar una mesura aleshores pionera per expropiar pisos buits i destinar-los al lloguer social, com a part de la llei de l’habitatge de Catalunya aprovada aquell mateix any. Eren temps del tripartit (PSC, ICV-EUiA i ERC) i ni tan sols havia esclat la crisi econòmica. La mesura impulsada per l’aleshores conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, va suscitar una forta polèmica i va ser rebutjada pels grups de l’oposició, entre ells CiU i PP. De fet, quan el govern d’Artur Mas va arribar al poder, va eliminar aquesta mesura, com a part de les reformes de la denominada “llei òmnibus” de 2011. En plena crisi econòmica i justament quan encara era més necessària, la mesura deixava d’estar vigent.

No va ser fins a l’any 2015 que aquesta proposta va tornar a aparèixer a la Iniciativa Legislativa Popular contra els desnonaments i la pobresa energètica, que la PAH, l’APE (Aliança contra la Pobresa Energètica) i l’Observatori DESC van presentar al Parlament de Catalunya i que va ser aprovada per unanimitat, després de recollir més de 150.000 signatures. Però després va començar el llarg periple de la normativa (llei 24/2015) al Tribuna Constitucional (TC).

El govern espanyol del PP va recórrer la llei al TC, que en va bloquejar gran part del seu contingut, excepte la part referent a pobresa energètica per evitar talls de subministraments, que va seguir en vigor. Per intentar sortejar la prohibició, el Parlament de Catalunya va aprovar una segona normativa similar (4/2016), però novament va ser suspesa pel Tribunal Constitucional.

El punt d’inflexió no va arribar fins després de la moció de censura del PSOE al govern del PP. Aprofitant el canvi de govern, els moviments socials van iniciar la campanya “Recuperem La 24”, pressionant la Generalitat de Catalunya perquè negociés amb el nou executiu del PSOE la recuperació d’ambdues lleis. L’acord entre el govern català i espanyol es va fer efectiu a finals de 2018 i finalment a principis de 2019 el Tribunal Constitucional va desbloquejar les dues lleis, tot i que no la totalitat dels seus continguts.

Sí que s’han recuperat dos dels principals articles: el que permet expropiar pisos buits des de fa més dos anys a mans de grans tenidors durant un màxim de 10 anys (el que s’ha aplicat en el cas del mencionat pis del BBVA), si bé cal donar una indemnització econòmica al propietari (10.000 euros en el cas que ens ocupa); i el que els obliga a oferir un lloguer social a persones en risc d’exclusió abans d’executar un desnonament. Per haver vulnerat aquesta segona obligació, l’Ajuntament de Barcelona també va imposar la seva primera sanció a un gran tenidor el mes passat.

Així doncs, en aquests moments, tot just es poden començar a aplicar normatives aprovades fa 4 anys després d’un autèntic periple legal. I la cosa no s’acaba aquí, perquè l’aplicació de la llei tampoc no està exempta de dificultats. Per poder expropiar un pis, cal demostrar que porta buit més de dos anys i el que podria semblar obvi, no ho és des del punt de vista legal.

Per exemple, si una família hagués ocupat un pis buit per necessitat, el propietari podria al·legar que no està en desús, com efectivament ha passat en diverses ocasions, per molt que ens pugui semblar grotesc que un gran tenidor aprofiti la situació de persones en risc d’exclusió per no veure expropiades les seves propietats. De fet, en el cas que ens ocupa, el BBVA ha anunciat que recorrerà la decisió de l’Ajuntament i ha al·legat precisament que el pis està ocupat per una família en aquesta situació. Per contra, l’Ajuntament argumenta que, quan va començar el procés legal per expropiar el pis, la família encara no hi era i es compromet a buscar-li una alternativa habitacional.

Tot i les dificultats, seria desitjable i exigible que aquesta primera expropiació a Barcelona marqués un canvi de tendència irreversible. No hi ha temps a perdre. En aquests moments, tot apunta que aquesta mesura tindrà continuïtat a la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona té uns altres set procediments oberts a diverses entitats financeres amb la mateix finalitat. A més, cal tenir en compte que hi ha un llarg camí per recórrer. Segons el registre d’habitatges buits de la Generalitat, a la ciutat hi ha 2.021 pisos buits en mans d’entitats financeres.

En total, ja siguin de grans o petits tenidors, la ciutat té 10.052 habitatges buits en aquests moments. Així ho indica el primer cens d’habitatges buits que ha finalitzat l’Ajuntament de Barcelona aquest any 2019. A Barcelona, es reprodueix la paradoxa que assenyalàvem al principi: la xifra d’habitatges buits pràcticament coincideix amb la de les persones que han estat desnonades a la ciutat durant els darrers 4 anys: un total de 10.700 (3.098 el 2015, 2.691 el 2016, 2.519 el 2017 i 2.381 el 2018), segons dades del Consell General del Poder Judicial.

L’expropiació de pisos, una mesura per ampliar un parc d’habitatge social insuficient

Quan les meses d’emergència dels ajuntaments segueixen col·lapsades i no disposen de prou pisos per reallotjar les persones desnonades, és urgent que es prengui qualsevol mesura que contribueixi a ampliar el parc d’habitatge socials i públics, que a Catalunya presenta menys d’un 2% del total d’immobles. Un percentatge encara molt allunyat del 15% que es marcava a la llei catalana d’habitatge de 2007 com a fita a assolir abans del 2027. Una de les possibles mesures per ampliar aquest parc d’habitatges és justament l’expropiació de pisos buits, que no compleixen la funció social de la propietat, establerta per cert a l’article 33 de la Constitució Espanyola.

Però, en aquest punt, el sentit comú topa amb la lògica dels mercats financers, la d’aquells que no conceben l’habitatge com una llar on viure, sinó com un bé d’inversió per especular als mercats financers. Només des d’aquesta perspectiva, i no des de l’interès general, es pot entendre que hi hagi tants immobles en desús. Malauradament, els defensors d’aquesta lògica “il·lògica” són poderosos i per això regular l’ús dels immobles dels grans tenidors (entitats financers, fons d’inversió…) és un dels reptes més importants i complexos a què s’enfronta el dret a l’habitatge en l’actualitat.

Regular l’activitat dels grans propietaris és imprescindible, però no suficient: el 84,5% dels habitatges de Barcelona estan en mans de particulars

Ara bé, tot i que aquesta sigui una assignatura absolutament necessària, no és suficient. Els grans tenidors posseeixen el 9,8% del parc d’habitatges de Barcelona, però el 84,5% està en mans de persones físiques i la resta en mans de l’administració pública o de petites i mitjanes empreses. És a dir, el parc d’habitatge de Barcelona està altament atomitzat i requereix mesures per regular l’activitat dels grans tenidors, però també dels petits propietaris.

Les mesures per regular l’activitat dels petits propietaris són múltiples i algunes ja s’estan posant en pràctica tant a Barcelona com d’altres ciutats de Catalunya i Espanya: la lluita contra l’ús irregular dels habitatges de protecció oficial per part dels seus titulars, per exemple llogant-los a una altra persona; la limitació de les llicències de pisos turístics o l’encara esperada regulació dels preus dels lloguers, perquè siguin assumibles per la ciutadania, d’acord amb els barems socioeconòmics i de renda de cada localitat, com demanden els moviments socials.

En definitiva, la regulació de l’ús dels immobles en mans de grans propietaris és una de les lluites més complexes i decisives en aquests moments per garantir el dret a l’habitatge a les ciutats. Però cal recordar que aquesta és una condició necessària, però no suficient i que ha de venir acompanyada de moltes altres mesures que regulin l’activitat del conjunt d’actors que intervenen sobre l’habitatge.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*